L’arquitectura és aquest art que ens envolta cada dia, les vint-i-quatre hores, siguem on siguem, i encara més en un entorn urbà com és el d’una ciutat com Barcelona. Sempre l’he trobat molt interessant, i al moment de triar el treball de recerca, vaig pensar que tot i no ser un treball senzill, m’agradaria analitzar una de les grans qüestions de l’arquitectura: si ha de tenir més pes la funcionalitat que compleix un edifici o la vessant estètica.
Com que no sabia gairebé res d’arquitectura i la seva història, ja que faig el batxillerat científic, l’ajuda de la meva tutora, la Lurdes Lladó, ha estat imprescindible per tirar endavant el projecte. El resultat no hagués estat el mateix sense el seu coneixement de la matèria i la seva gran predisposició, i li estic molt agraït.
Inicialment volia centrar-me en l’arquitectura del segle XXI a Barcelona, però vaig acabar canviant el focus per enfocar el treball en els últims anys del segle XX, ja que grans símbols de la ciutat són d’aquesta època. Així, el treball s’ha acabat titulant Arquitectura de finals del segle XX a Barcelona: estètica o funcionalitat? I parteix de la hipòtesi que l’arquitectura barcelonina d’aquest període tendeix a una primacia de la funcionalitat per sobre de l’estètica. Per què suposo que la funcionalitat tindrà més pes que l’estètica ja d’entrada? Doncs perquè durant el segle XX l’arquitectura fa un canvi respecte de la resta de la història, generalment centrat en la importància de la funció que ha de tenir un edifici.
El treball comença amb un repàs per tota la història de l’arquitectura, per tal de contextualitzar i alhora conèixer els precedents de la nostra arquitectura. He aprofundit més en la història del segle XX a nivell mundial, per poder entendre millor els edificis analitzats per corroborar la hipòtesi. Aquests edificis són el Centre Abraham, a la Vil·la Olímpica; el MACBA, al Raval; el Mercat de Santa Caterina, a Ciutat Vella; i el Palau Sant Jordi, a Montjuïc.
Va ser molt interessant conèixer-los a fons, i veure com alguns aconsegueixen una clara utilitat mantenint la part estètica, com ara el Mercat de Santa Caterina; però el que trobo que té més importància del treball és el cinquè edifici, que no és del segle XX sinó que es va construir fa un parell d’anys. Es tracta de la Vil·la Urània, un centre cívic dissenyat pel despatx SUMO Arquitectes, que vaig descobrir entrevistant un membre de l’equip, en Pasqual Bendicho.
És realment un molt bon exemple del que està esdevenint l’arquitectura actual, amb la sostenibilitat i la versatilitat com a pilars que la sostenen. És un complex dissenyat centrant tota l’atenció en la funció que ha de complir, deixant que l’estètica vingui per si sola. Ens trobem, doncs, davant d’un canvi de mentalitat respecte del que s’havia fet durant el passat, però molt necessari per continuar amb l’evolució de l’arquitectura. L’objectiu de l’equip era construir un edifici que consumís poca energia i que alhora en generés, i es van trobar solucions com unes àrees bioclimàtiques a cada planta o pous geotèrmics. Aquestes àrees bioclimàtiques són també els passadissos, que per radiació solar s’escalfen i s’aconsegueix generar un espai intermedi que es climatitza de manera natural, per tant quan volem que l’espai interior arribi a una temperatura de confort, no hem de salvar la diferència entre l’interior i l’exterior. Per exemple, si a l’exterior s’està a vuit graus i en aquest espai s’arriba als divuit, a dins només hem d’apujar la calefacció quatre graus per arribar als vint-i-dos.
A partir del 2020 tots els edificis han de tenir una qualificació energètica A, i s’ha de construir seguint el Nearly Zero Energy Building, una fita que la Vil·la Urània busca complir des del primer moment. Així com s’escalfa l’aire a les àrees bioclimàtiques, també s’escalfa l’aigua mitjançant pous geotèrmics enterrats per tota la parcel·la. Es juga amb la idea que el terreny té una temperatura constant durant tot l’any, a setze graus , i abans que l’aigua passi per les calderes es posen unes sondes d’uns cent metres de profunditat per les quals circula l’aigua poc a poc, i pel simple fet de circular pel terreny la seva temperatura puja a l’hivern i baixa a l’estiu. Al segle XXI, igual que al segle XX, els arquitectes s’han hagut d’adaptar als nous requeriments tècnics, però sobretot als que reclama la societat, i la societat actual reclama aquest tipus d’innovacions sostenibles.
El meu treball de recerca, a més de trobar una resposta a la hipòtesi inicial, també reflecteix aquest dualisme entre l’estètica i la funció, que sempre ha format part de l’arquitectura. Possiblement, en l’actualitat així com també ha passat en altres èpoques de la història de l’arquitectura, es dóna més pes a la vessant funcional. Tanmateix, s’ha de tenir present que, com va escriure Mies Van der Rohe a la seva obra Baukunst und Zeitwille, “l’arquitectura és la voluntat d’una època traslladada a l’espai.” Aquesta frase obre i tanca el treball, i descriu a la perfecció la conclusió a què he arribat, perquè podem saber on ens ha portat fins ara, però no fins on ens portarà.
També us pot interessar aquest altre TR
Deixa un comentari