Fer recerca: l’experiència completa

Fer el treball de recerca és la primera oportunitat que tenim per entendre que vol dir fer recerca. Aquesta oportunitat es pot aprofitar de moltes maneres: pots dedicar-te a quelcom que t’interessa i que no forma part dels estudis que estàs cursant, pots centrar-te en el teu hobby, o escollir una temàtica que tingui a veure amb alguna professió que et pot interessar en un futur. Per tant, a part de la feina que suposa quant a la recerca, aquest treball també esdevé un repte de caràcter més personal, a més d’una experiència útil: encara que t’enduguis una decepció i el tema escollit no t’agradi tant com esperaves, ja t’ha servit per veure cap a quin camí no vols anar.

Per mi el treball no va ser només assolir uns coneixements sobre un tema, va ser comprendre en què vull que es fonamentin els meus valors i em va fer adonar de l’estat real de les coses i el perill que suposa que aquesta realitat no canviï.

Tota aquesta llibertat a l’hora d’escollir i encaminar el treball també pot suposar un problema: et pots veure desbordat per la immensitat d’un tema i no saber com acotar-lo, pots pensar que ets capaç de fer una cosa que realment queda fora del teu abast, etc. En el meu cas, escollir el tema no va resultar complicat. Sempre m’ha interessat l’arquitectura i tenia clar que utilitzaria el treball recerca per entrar en contacte amb aquest món, ja que, tot i trobar-lo atractiu, no en sabia pràcticament res, així que de tant en tant m’assaltaven dubtes sobre si realment m’agradaria prou per dedicar-m’hi o no.

Crec que la segona cosa que cal fer, un cop s’ha escollit el tema en general, és vincular-lo amb un aspecte concret que tingui relació amb el teu objectiu o amb els teus interessos, ja que d’aquesta manera s’acota més fàcilment. A mi, principalment m’interessaven dos aspectes de l’arquitectura: l’estètica i la sostenibilitat; pensant en el meu objectiu personal, que era veure si m’hi dedicaria, vaig veure que allò que m’ajudaria més seria relacionar l’arquitectura amb el seu futur. D’aquesta manera vaig prioritzar la sostenibilitat, que vaig veure com un factor clau per al futur de l’arquitectura; no volia descartar completament el tema de l’estètica, així que el vaig incloure com un subapartat i el vaig relacionar amb l’arquitectura sostenible.

Només quan tens aquestes bases clares és quan pots començar a plantejar la hipòtesi. És vital aconseguir una hipòtesi adient, ja que és el que servirà com a punt de partida del treball: quan saps què pretens resoldre és quan saps per on començar a buscar i què necessites per tal de poder arribar a les conclusions necessàries. A partir d’aquí cadascú seguirà el seu propi procés o camí, basant-se més en una part pràctica, teòrica, o analítica.

Pel que fa a la meva experiència, reconec que al principi vaig sentir-me una mica aclaparada, ja que no dominava el tema i no sabia per on agafar-lo. La sostenibilitat és un concepte molt ampli, que comprèn molts àmbits, i no em va ser fàcil sintetitzar-lo i trobar les bases per poder-lo relacionar amb l’arquitectura. Suposo que cal passar aquest moment  en el qual no veus res clar per després arribar a la llum i començar a situar-te. Una vegada t’has encarrilat és molt més fàcil seguir, ja que cada vegada vas trobant més aspectes sobre els quals indagar i tens més clar quin ordre seguir.

Un punt que em va resultar clau va ser parlar amb gent entesa en el tema: una part de la pràctica del meu treball consistia a analitzar la consciència de la població i dels arquitectes pel que fa a la sostenibilitat, i amb aquest objectiu vaig realitzar diverses entrevistes a arquitectes i a estudiants d’arquitectura. Em va servir molt per aclarir certes idees que tenia una mica disperses, per veure què havia de prioritzar, i per tocar de peus a terra, deixant una mica de banda la teoria i veient quina era la realitat actual. Tota opinió que t’aporta un professional pot ser molt constructiva i útil de cara a les conclusions.

A banda d’analitzar la consciència real sobre la sostenibilitat, la part pràctica del meu treball es basava en l’anàlisi de dos exemples de cases sostenibles per veure quina era l’aplicació dels mètodes estudiats, considerar si realment sortia a compte i veure si l’arquitectura sostenible era quelcom viable. Visitar aquests habitatges va ser la part que més vaig gaudir del treball, i on vaig poder veure el sentit de la meva recerca.

És clar que si abans no hagués elaborat un marc teòric sobre el tema, no hauria pogut treure profit de l’experiència pràctica. Per tant, si bé la part de recerca teòrica pot resultar la més llarga o avorrida, va ser, almenys en el meu cas, vital per tal de poder realitzar la resta del treball. Cal també ajustar-se al propi nivell i tenir clars quins aspectes queden fora del nostre abast pel fet de no tenir coneixements suficients, deixant així de banda parts teòriques innecessàries o parts pràctiques massa enrevessades.

El tancament del treball, les conclusions, és la part on queda palesa tota la feina que s’ha fet, i el que aquesta feina ha aportat. És clar que es tracta de respondre la hipòtesi, verificar-la o negar-la, tot justificant els motius; però és més que això. És reflexionar i ordenar totes les idees que has integrat durant el procés del treball. La meva hipòtesi plantejava que és possible una arquitectura sostenible en el futur. Les meves conclusions es van fonamentar en defensar que sí que és possible, a més de necessària, però que és quelcom molt complicat, ja que hi ha una sèrie de factors que obstaculitzen els avenços de la sostenibilitat (poca consciència, economia, política, educació, etc.).

Per mi el treball no va ser només assolir uns coneixements sobre un tema, va ser comprendre en què vull que es fonamentin els meus valors i em va fer adonar de l’estat real de les coses i el perill que suposa que aquesta realitat no canviï. En el meu cas em va fer créixer en aquest sentit, i suposo que cada treball fa créixer a cada persona d’una manera o altra; al cap i a la fi, això és el que fa que es valori el treball de recerca com a una experiència prèvia a la universitat, necessària i efectiva.