Skip links

ElFil

La revista de l'escola IPSI

Darreres publicacions

Estímuls supernormals: el poder de l’instint

Jan Corcho, alumne de 2n de Batxillerat


Què són els estímuls supernormals? 

Són estímuls principalment artificials que generen una resposta més extrema o intensa que els estímuls normals que es troben a la natura. Aquest tipus d’estímuls els van identificar per primera vegada alguns etòlegs que estudiaven el comportament dels animals com peixos o ocells davant d’aquest tipus d’estímuls introduïts per ells en els experiments.

Vaig descobrir aquest tema visionant una conferència d’una psicòloga americana, Deirdre Barrett, on s’explicava en profunditat el tema, i que vaig trobar fascinant. A partir d’un treball que relacionava el consum de drogues i alcohol (dos estímuls supernormals per antonomàsia) amb la impulsivitat, vaig trobar que seria interessant conèixer quina era la relació entre l’exposició dels nens als estímuls que vaig seleccionar (alimentació hipercalòrica, televisió, xarxes socials i videojocs online) i la impulsivitat.

Les meves hipòtesis de treball eren que trobaria diferències en el consum d’estímuls supernormals segons l’edat i el gènere i que existiria una relació entre aquests al·licients i la impulsivitat. 

En primer lloc vaig emprar una enquesta validada que s’utilitza com a eina de cribratge de la impulsivitat en individus a partir de 6 anys i vaig crear-ne una altra de pròpia on analitzava l’exposició dels subjectes de la mostra a uns estímuls supernormals concrets. Vaig entrevistar un total de 95 subjectes els quals vaig dividir en adolescents (12-17) i nens (6-11)  i nois i noies.

Amb les dades obtingudes a partir de les enquestes vaig aplicar diversos mètodes estadístics que em van portar a diferents conclusions les quals crec que són crucials a l’hora de comprendre comportaments de la societat actual. Els resultats mostren que els individus impulsius consumeixen més estímuls supernormals que els no impulsius. En canvi, les noies no presenten massa diferències en el consum d’estímuls supernormals pel que fa a la impulsivitat. També és important fer èmfasi que del resultat de l’estudi es dedueix que les xarxes socials no són un factor relacionat amb la impulsivitat, és a dir que tant els individus amb caràcter impulsiu com els no impulsius passen el mateix temps a les xarxes socials.  El disseny de les xarxes socials té com a objectiu maximitzar el temps que els humans dediquem a aquesta activitat, i és per això que a mesura que es van actualitzant les aplicacions els dissenyadors hi incorporen característiques per augmentar l’atenció dels usuaris (color, moviment…).

Pel que fa al gènere, he observat que els nois consumeixen més televisió, videojocs i aliments que les noies. En canvi, les noies passen més temps amb les xarxes socials. Amb això podem concloure que els nois en general són atrets pels estímuls supernormals més que les noies, i també és remarcable mencionar que el percentatge de nois impulsius és superior al de les noies impulsives.

Que el comportament d’un percentatge elevat de la població pugui ser controlat o induït  mitjançant l´exposició a determinats estímuls supernormals, que com recordem provoquen una reacció incontrolable o més intensa, resulta pertorbador

Que el comportament d’un percentatge elevat de la població pugui ser controlat o induït  mitjançant l´exposició a determinats estímuls supernormals, que com recordem provoquen una reacció incontrolable o més intensa, resulta pertorbador. De fet ja s’utilitza música i aromes per induir el consumidor a comprar, o l´enllumenat de Nadal per atraure clients a les botigues. 

A l’hora d’observar l’edat podem recalcar com tant els adolescents com els nens no presenten diferències pel que fa al consum de videojocs o televisió. Això és rellevant  ja que des de petits estem sota les influències d’aquest estímuls, la majoria addictius. Ja s’ha vist que altres estímuls supernormals en l’edat adulta s´associen a conductes de risc. Per enriquir això només cal parlar sobre la meva experiència passant les enquestes, com la majoria de pares que responien pels seus fills (els més petits) els deixaven entretinguts amb el mòbil per respondre les preguntes.

Abans les addiccions eran provocades únicament per substàncies com l’alcohol o les drogues que no estaven a l’abast dels nens, però ara coses no materials només presents en una pantalla estan creant severs casos d’aïllament que no s’han de menystenir. Probablement caldrà un canvi en l’educació que contempli uns hàbits saludables en referència al consum dels estímuls supernormals, tant pel que fa a l’alimentació com al temps que els nens inverteixen davant d’una pantalla i quin tipus de contingut consumeixen. 

Tot i que el treball estava enfocat només als menors d’edat, és important remarcar que són els adults els que han estat sotmesos a aquests estímuls i els que tenen addiccions amb un efecte directe en la seva salut, com el consum de drogues, el joc, etc, i seria interessant veure com evolucionen els subjectes enquestats per poder buscar una relació entre els addictes des de petits i el seu comportament a l’edat adulta, per tal de dissenyar programes preventius. 

Tenint en compte tot el mencionat seria important recordar que a mesura que la tecnologia avanci s’aniran creant altres estímuls supernormals que haurem de saber identificar i neutralitzar o amb el temps ens convertirem en individus moguts només pels nostres impulsos, incapaços de diferenciar la nostra voluntat racional dels desitjos instintius. Conèixer, doncs, els comportaments instintius que es troben en el més elemental del nostre origen animal ens ha de fer veure la nostra fragilitat respecte a l’atracció cap aquest tipus d’estímuls. 

En resum, controlant els desitjos de la gent vers els estímuls supernormals es pot modificar el seu comportament o influir les seves decisions. Caldrà doncs incorporar a l’educació eines per a la gestió de la resposta a aquests estímuls i uns hàbits saludables que reforcin la nostra voluntat com a individus feliços i autònoms.

Rapsòdia sobre un tema de Paganini, de Rachmaninov

Òscar Boada, director de l'Escola de música d'IPSI


Avui us volem presentar una obra d’un dels compositors favorits del gran públic: el rus Sergei Rachmaninov (1873-1943)

A Rachmaninov, coetani de Stravinsky, Bartók, Prokofiev, Schostakovitx, Schoenberg, Webern, no se li ha perdonat encara que, havent viscut plenament durant el segle XX escrigués música que els “experts” van decidir per unanimitat definir com a “inadequada”. En efecte, Rachmaninov no va ser temptat per l’avantguarda musical i es mantingué estrictament lligat a l’escola romàntica, com a continuador de la tradició russa, però això sí, escrivint obres, algunes d’elles realment extraordinàries i corprenedores, com ara els quatre concerts per a piano i orquestra o les seves simfonies, entre les quals destaca, certament, la segona (quina meravella de música!)

Afectat des de la seva joventut per una depressió severa que l’obligà a seguir tractaments  a vegades molt agressius, Sergei Rachmaninov és el lirisme en estat pur. Pocs compositors com ell defineixen l’ànima russa, i això que, en esclatar la revolució soviètica, el 1917,va decidir agafar el portant, escapant, així, de la terrible repressió que patirien els creadors russos amb l’arribada del stalinisme.

Rachmaninov, que a més de compositor era un pianista virtuós incommensurable, dotat d’unes mans gegantines que voltà el món donant concerts, va acabar vivint  a Suïssa, on amb la seva dona Natàlia, havien adquirit una propietat d’ensomni que van batejar com a Senar ( Sergei i Natalia Rachmaninov), al costat del llac de Luzerna, on, justament, va escriure la Rapsòdia sobre un tema de Paganini que avui comentem.

La Rapsòdia, escrita per a piano i orquestra, aborda la forma de les  anomenades variacions. 

Primer escoltem el tema que, en aquest cas, és de Paganini i correspon a un dels seus cèlebres “capriccios”, concretament el número 24

Doncs bé, Rachmaninov pren aquest tema i, com aquell que improvisa, el presenta de diferents maneres.

Probablement, la variació més popular sigui aquesta, la número 18

Però què té a veure aquesta música tan extraordinàriament bella amb el capriccio original? Molt poc, certament, però fixeu-vos si és gran el geni de Rachmaninov que, en realitat aquesta variació no és res més que la mateixa música de Paganini, invertida. Explicat de manera molt senzilla: tot allò que en l’original puja, ara baixa i viceversa. Això no és cap artilugi inventat per Rachmaninov, més aviat pertany a la tècnica d’allò que anomenem contrapunt, però Rachmaninov, això sí, en fa un ús extraordinàriament inspirat! 

Aquesta variació és increible,sí, però de veritat que totes i cadascuna valen molt la pena ( la VII, per exemple, juga amb la melodia gregoriana del Dies Irae, que Berlioz, per cert, també utilitza a la seva Simfonia Fantàstica). Si les voleu escoltar totes,us deixem amb una versió del gran pianista Daniil Trifonov acompanyat pel llegendari director Zubin Mehta.

Natació a P3

Elisenda López, mestra de P3


A principis d’octubre, els nens i nenes de P3 inicien l’aprenentatge de la natació a l’escola i dins l’horari escolar.

El primer dia es fa una visita a les instal.lacions, acompanyats de la tutora per conèixer l’espai i els mestres que estaran amb ells durant tot el curs.

natacio P3 05

En una primera fase per aprendre a nedar s’ensenya als nens a familiaritzar-se amb l’aigua, a respirar i a surar amb l’ajuda de diversos materials com la bombolleta, els maniguets o els xurros. A les primeres sessions els mestres de natació es banyen amb ells perquè així es vagi consolidant la seva confiança amb l’aigua. El procés d’adaptació es fa amb molt d’afecte, paciència i serenitat en uns primers moments plens de nervis, pors i emocions.

natacio P3 01

En una segona fase, es treballa l’autonomia en desplaçaments i jocs a l’aigua. S’introdueixen els salts, amb l’ajuda dels matalassos per perdre la por, en posició de trampolí. Els nens adquireixen coneixements que són necessaris de manera lúdica i distesa. 

Durant tot el curs es fan activitats especials relacionades amb Centres d’Interès o amb Festes Tradicionals.  En un centre d’interès com és “Els pirates” s’organitzen jocs adaptats a l’aigua, els xurros són els vaixells, els nens es converteixen en pirates i es desplacen per l’aigua a sobre dels xurros amb música d’acompanyament.  En una festa tradicional com pot ser La Castanyada, un professor es disfressa de castanyera, explica el conte mentre els nens fan una “pesca de castanyes” escampades per l’aigua.

En una tercera fase comencen a nedar en carrils on es posen en pràctica totes les habilitats aquàtiques apreses.

L’activitat de natació els ajuda a desenvolupar hàbits higiènics (a l’hora de dutxar-se, abans i després de l’activitat) i hàbits d’autonomia, organització i ordre (vestir-se, despullar-se i tenir cura de la roba i la tovallola o barnús).

És un esport molt complet que aporta molts beneficis als nens, la natació a P3 aquesta activitat : 

        – Afavoreix el desenvolupament de les habilitats motrius i l’activitat física en un espai de fàcil mobilitat com és el medi de l’aigua. Incrementa la flexibilitat i afavoreix la coordinació i l’agilitat.

        – Propicia l’enfortiment de tots els grups musculars més grans del cos perquè estan en constant moviment. Al tractar-se d’un esport de baix impacte no representa riscos per a la salut òssia, important donat que els ossos dels nens encara estan en ple desenvolupament.

        – Promou la relaxació i disminueix l’estrès mental. A l’aigua el nen es diverteix i s’esgota, el resultat, una major sensació de benestar en arribar a casa.

       – Estimula la confiança en un mateix i per tant millora la comunicació amb els altres.

        – Estimula la socialització ja que haurà de compartir activitats i jocs amb altres nens. 

        -Ajuda al desenvolupament de la seva concentració al ser una activitat amb exercicis que demanen mantenir-se enfocat per realitzar els moviments amb la tècnica adequada.

     A finals de curs hi ha una sessió de portes obertes on els pares podran veure l’evolució dels seus fills, la seguretat que adquireixen i com gaudeixen dins l’aigua.

natacio P3 07

Autisme infantil. Únics, com tothom

Sara Cerdán, alumna de 2n de batxillerat


Us convido a imaginar-vos una vida quotidiana en la qual us haguessin pres la facultat de parlar. Explicar que teniu gana, que esteu cansats o que patiu dolor seria molt difícil. Imagineu-vos també que després de perdre la capacitat de comunicar-vos, la personeta encarregada de posar ordre en els vostres pensaments se’n va sense avisar. Una marea inaturable d’idees, records, impulsos us cauria al damunt, com si s’hagués desbordat un riu. I ja no seríeu capaços de seleccionar tan sols allò essencial. Pot resultar complicat de concebre, tanmateix per a aquells individus que han nascut sota l’espectre de l’autisme, aquesta realitat sense editar i sense filtrar, constitueix casa seva. S’han de passar tota la vida aprenent a imitar conscientment les funcions que la genètica ens ha atorgat a la resta. Es tracta d’una tasca intel·lectual i emocional de proporcions enormes, una tasca que realitzen dia rere dia. 

Amb moltes ganes de conèixer-los una mica millor, vaig voler aprofitar l’oportunitat que m’oferia el treball de Recerca per endinsar-me en el món de l’autisme infantil plantejant la següent hipòtesi: Un dels fonaments essencials del tractament dels nens autistes és l’exposició a noves situacions d’interacció comunicativa i de socialització i els resulta beneficiosa. 

Primerament, era essencial establir les línies generals del projecte, les bases teòriques. El TEA (trastorn de l’espectre autista) és un trastorn del neurodesenvolupament d’origen biològic que s’inicia en els 30 primers mesos de vida i perdura al llarg de tot el cicle vital. Les causes que l’originen són heterogènies, es tracta d’una combinació de factors ambientals i mutacions genètiques. Cal tenir en compte que la manifestació varia molt en funció del grau i les característiques de cada individu, ara bé, existeix una tríada d’alteracions que sí que és present en tots els nens i nenes autistes. Aquesta tríada està conformada per la comunicació (alguns desenvolupen llenguatge i d’altres no), la interacció social (sovint es manifesten complicacions com l’aïllament) i la imaginació (tenen un repertori d’interessos restringit i poden desenvolupar obsessions molt específiques). 

autisme infantil 03

Una vegada definits els fonaments del TEA, vaig dedicar-me a la part pràctica del TR, la clau del treball, ja que em va permetre observar en primera persona tot allò prèviament estudiat i aprofundir-hi. Constava de dos blocs, primerament vaig realitzar l’adaptació a pictogrames d’un conte infantil. Les persones amb autisme són aprenents visuals i, per tant, certs suports gràfics els ajuden a copsar millor la informació. Sovint utilitzen pictogrames, dibuixos que comuniquen continguts o descriuen objectes. Els contes amb pictogrames els faciliten la comprensió lectora, ja que complementen les paraules amb imatges. Vaig realitzar l’adaptació del conegut conte infantil: “L’Elmer”, de David McKee. Posteriorment, vaig lliurar-la a l’escola perquè la poguessin aprofitar i vaig assistir a la lectura i presentació del conte davant d’una classe de P3. L’ús de pictogrames forma part del Disseny Universal per a l’Aprenentatge, són recursos que estan destinats a nens amb autisme però que també resulten útils per tots els altres nens del grup. 

… fer-los riure, observar petits progressos en el transcurs dels dies o senzillament prendre consciència que els nens se sentien a gust amb mi i que jo em sentia a gust amb ells va ser tot un regal.

El segon bloc consistia en l’assistència a tres escoles d’educació especial i un centre de tractaments i va ser, per mi, la part més enriquidora del treball. Vaig tenir l’oportunitat d’interaccionar amb nenes i nens, amb diferents graus d’afectació, d’entre 3 i 17 anys i amb un munt de terapeutes. Vaig poder prendre part en un centre especialitzat en la integració sensorial, en un extraescolar d’arts plàstiques, en una teràpia amb gossos i en un casal d’estiu (incloent-hi una sortida a un museu de ciència). Resulta complicat destriar tan sols alguns successos, fer-ne una selecció. Al llarg d’aquells dies vaig viure moments molt diferents. Alguns van resultar una mica angoixants, atès que gestionar els plors d’un nen de tres anys incapaç de verbalitzar el que sent, no és una tasca senzilla. I d’altres van ser molt gratificants: fer-los riure, observar petits progressos en el transcurs dels dies o senzillament prendre consciència que els nens se sentien a gust amb mi i que jo em sentia a gust amb ells. Va ser tot un regal que em donessin la seva confiança. 

Recordo arribar la primera tarda a l’extraescolar de manualitats una mica perduda, sense tenir gaire clar quina era la manera més idònia d’actuar. Només entrar a la classe, em van demanar que segués al seu costat, que els ajudés a escollir un llapis de color o que senzillament n’estigués pendent. Tan sols volien això, una mica d’atenció, que els digués com de maco els estava quedant el dibuix, i semblava que ja fossin feliços. Evidentment, l’aparença no corresponia amb la realitat, ja que resulta impossible simplificar tan fàcilment les seves necessitats o dificultats. A mesura que avançava el temps, vaig anar guanyant una visió més acurada de la situació. Vaig descobrir que una noia de 15 anys pot plorar, mentre pinta amb ceres de colors, a causa de la frustració que li ocasiona no saber parlar; un nen de 6 anys és capaç de dir “hola” per primera vegada a la seva vida un dimecres al matí en un casal d’estiu; una nena de 14 anys pot necessitar dues setmanes per sentir-se còmoda amb tu i a partir del quinzè dia no separar-se del teu costat ni un instant. Més enllà de l’etiqueta que la societat els posa, s’hi amaguen personetes molt especials. I sí, sovint s’aixequen i ballen perquè els encanta fer-ho, freqüentment criden o s’escapen i és difícil retenir-los, en alguns moments són capaços de mirar-te als ulls i en d’altres els resulta impossible fer-ho, a vegades poden llençar-se espontàniament als teus braços, dir que t’estimen o córrer donant voltes a una sala durant hores. I no, ni són capricis ni són rareses. Simplement són únics, com tothom. 

autisme infantil 01

Mitjançant l’assistència als centres vaig poder corroborar la hipòtesi plantejada, la meva intervenció creava una nova situació d’interacció comunicativa i de socialització, els nens s’havien d’adaptar a un nou individu que irrompia en el seu espai. Hi reaccionaven positivament, alguns tenien més facilitat que d’altres però finalment tots m’agafaven força confiança i se sentien còmodes al meu voltant, i a mesura que avançava el temps actuaven de manera menys rígida. 

Si bé la idea general és certa, és necessari destacar que el progrés s’ha de dur a terme a poc a poc, prenent objectius adients i realistes. Si no, es pot generar frustració. I això pot ocasionar una manca de fe en el nen i l’autocompassió. Mai s’ha de perdre de vista que són els individus amb TEA qui lluiten constantment per comprendre el món on viuen. Són ells els veritables herois. Tanmateix, per fer-ho necessiten ajuda, i aquí entra en joc el valuós paper dels terapeutes, professors, famílies i de la societat en si (a la qual encara li queda un llarg camí a recórrer quant a l’acceptació social). 

autisme infantil 02

Afortunadament, un nou moviment comença a guanyar força: la neurodiversitat. Reconeix que els humans no som genotípicament i fenotípicament iguals i que això forma part de la nostra evolució. És necessari esforçar-se per adequar l’ambient a les necessitats de tothom, perquè la ignorància pot arribar a ser molt injusta. Ja és hora que el món comprengui que la uniformitat no és la resposta.

Què puc fer jo per mitigar el canvi climàtic?

Joan Albert López Bustins, cap d’estudis de Geografia i investigador del Grup de Climatologia de la Universitat de Barcelona, i pare d'IPSI


La comunitat científica internacional s’ha pronunciat repetidament durant els darrers anys sobre la realitat de l’escalfament global davant l’increment evident dels registres de temperatura d’arreu del món.

Els models climàtics mostren clarament que el canvi és per causa, extremadament probable, humana.

Per tant, és un fenomen inequívoc, i el debat científic ja no es tracta de si hi ha o no canvi climàtic. Els models climàtics mostren clarament que el canvi és per causa, extremadament probable, humana (veure figura). Aquest canvi implicarà augments d’entre 2º i 4ºC de la temperatura mitjana del planeta per a finals d’aquest segle. Els majors increments es poden donar en els casquets polars, sobretot, a l’Oceà Àrtic on es produeix la retroalimentació anomenada amplificació de l’Àrtic. Aquest mecanisme implica, bàsicament, que si es redueix la coberta blanca de gel reflectant i s’enfosqueix la superfície, es dispara la temperatura per una major absorció de radiació solar a l’estiu boreal. Quant a la precipitació, els canvis seran diferents segons la regió del planeta: països humits d’altes latituds com Noruega o Canadà encara rebran més pluja, i les regions àrides, com la conca mediterrània, es tornaran més seques. A tot això, hi hem d’afegir que els fenòmens extrems com huracans, pluges torrencials i sequeres es tornaran més freqüents i intensos. A part d’aquests canvis en el clima, també hem de tenir en compte algunes conseqüències directes com l’augment del nivell del mar. Aquest pot suposar un risc natural important en múltiples ciutats perquè pràcticament la meitat de la població viu a pocs metres de la costa. Per exemple, els primers refugiats climàtics podrien procedir de països insulars d’escassa altitud com els que es troben a la Polinèsia enmig de l’Oceà Pacífic Sud.

 

canvi climàtic 01 copy

Modelització de l’anomalia de temperatura mitjana del planeta tenint en compte factors naturals (activitat solar, vulcanisme, variabilitat natural de les variables climàtiques, etc.) i antròpics (emissió de gasos d’efecte hivernacle) (línia vermella) i l’evolució tèrmica real (línia negra). Les grans erupcions volcàniques intertropicals tenen un efecte de refredament en reduir l’arribada de radiació solar amb els gasos i les partícules emeses durant dos anys (Santa Maria 1902, Agung 1963, El Chichón 1982 i Pinatubo 1991). (A la dreta) Es tracta de la mateixa modelització climàtica sense tenir en compte els factors antròpics (línia blava), denotant-se una divergència evident entre ambdues línies de temperatura. Font: 4t. Informe de l’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change, 2007).

 

El canvi climàtic actual és quelcom inusual quant a la seva causa i l’acceleració amb què s’està donant. No és el primer canvi climàtic que viu el planeta Terra. Al llarg dels seus 4.600 milions d’anys, el nostre planeta ha passat per refredaments i escalfaments de diferent magnitud, però mai per un origen no natural (antròpic). La resposta planetària davant aquest canvi i la nostra capacitat d’adaptació com a societat seran decisives en el futur. Cal prendre consciència que la tasca de mitigar, és a dir, de desaccelerar el canvi climàtic no és una competència única d’uns pocs mandataris. La suma de totes les petites accions individuals poden ser l’estalvi energètic de major magnitud i així comportar una reducció important de les emissions de CO2. La nostra energia encara es basa fonamentalment en fonts no renovables com són els combustibles fòssils, que emeten una gran quantitat de gasos d’efecte hivernacle com el CO2 o N2O. Mentre no es completi la transició energètica, en un estadi inicial des de fa anys, cal ser raonables amb el consum, a més de ser un estalvi econòmic a la llar. No es tracta de renunciar a les comoditats actuals, sinó de parar atenció en petits detalls que ens poden semblar insignificants. En definitiva, es tracta de reduir emissions que es denominen difuses, derivades del nostre consum energètic diari i individual, i poden suposar un 40% del total d’emissions que pretenia regular el protocol de Kyoto de 1997. Les accions quotidianes, des de comprar bombetes de baix consum o fer ús del transport públic fins pensar què menjaràs abans d’obrir la nevera o apagar els llums a casa, són petites maneres d’estalviar energia que poden suposar un còmput important al final de l’any; i d’això en diem mitigar el canvi climàtic a títol individual. Al cap i a la fi, no hem de buscar una excusa com el canvi climàtic per canviar els nostres hàbits de consum, freqüentment, desmesurats. El reciclatge i el consum racional d’aigua i plàstics haurien de ser conductes habituals a les nostres llars per viure en un planeta més sostenible.

Estem en uns anys crítics d’emergència climàtica, on hi ha un desacord entre el que alerta la comunitat científica internacional i les polítiques mediambientals de les principals potències mundials. Es parla d’emergència climàtica perquè ens acostem a un escenari futur on els efectes del canvi climàtic podrien ser irreversibles produint important impactes socioeconòmics. Les bones intencions de l’acord de París (COP21, conferència de les parts) de desembre de 2015, on hi hagué el compromís de grans països emissors de gasos d’efecte hivernacle com els EUA i la Xina, han quedat en suspens per la deriva escèptica dels governs actuals de l’era Trump, on s’hi ha afegit Rússia i Brasil. Aquesta tensa situació ha indignat les generacions més joves que han passat de l’acció individual a la col·lectiva gràcies a l’empoderament de la figura de l’estudiant sueca Greta Thunberg. Les mobilitzacions estudiantils Fridays for Future, sota el lema There’s no planet B, van agafar molta embranzida a nivell mundial el passat mes de setembre des de tots els sectors de l’educació, des de les escoles de primària fins a les aules universitàries. Aquestes mobilitzacions són una lluita comuna on els més joves volen dir la seva i renyar els grans per la seva mala política mediambiental durant les darreres dècades, i haver-la supeditat sempre als interessos econòmics. La conferència anual de les parts, on els mandataris de molts països debaten cada any les accions vers la crisi climàtica, enguany se celebrarà a Madrid (COP25) del 2 al 13 de desembre. Les escoles i les universitats haurien de tornar a tenir un paper clau en les seves accions durant el proper mes per recordar que els joves reclamen poder créixer en un planeta sa.

canvi climàtic 02

Es pot fer un curtmetratge amateur de qualitat professional?

Lara Sánchez, alumna de 2n de Batxillerat


Durant el curs de 1r de Batxillerat i inicis de 2n, a Catalunya els alumnes hem de fer un treball de recerca. Aquest pot ser del tema que es vulgui si és aprovat pel tutor o tutora. És per això que em trobava davant d’una situació en la qual havia d’escollir un tema per fer un treball en el qual em sentís còmoda i motivada i feia temps que ja ho tenia clar: volia realitzar un curtmetratge amateur que tingués les característiques d’un projecte audiovisual professional. Per fer això vaig haver de comptar amb l’ajuda d’unes actrius i uns figurants, el meu germà perquè m’ajudes amb l’enregistrament de l’àudio i vaig necessitar el material i els coneixements principals per poder crear i produir un curtmetratge que tingués les característiques d’un film professional però realitzat de forma amateur.

Però, per què vaig voler crear un curtmetratge? Per què vaig voler fer un treball sobre cinema? La resposta és molt simple, el cinema m’ha agradat des de sempre. A casa meva és molt comú veure pel·lícules durant el cap de setmana i visionar aquests films era, i encara segueix sent, una de les activitats que més m’agrada fer. Però no va ser fins que tenia uns 12 anys, quan em vaig començar a interessar en l’elaboració i l’edició de vídeos.

curtmetratge TR LSanchez 12

M’agradava gravar, fotografiar i editar. Vaig començar fent petits muntatges de, per exemple, una escapada familiar o amb amics. Però a mesura que passaven els anys vaig anar fent més coses com muntatges amb clips de les meves pel·lícules preferides. Cada cop em fascinava més, ho feia amb més freqüència i per tant cada cop se’m donava millor. Sempre se’t dona més bé una cosa si t’agrada, i a mi el cinema i sobretot la seva pràctica m’encantava.

La fotografia i el muntatge són els camps del cinema que més gaudeixo practicant, segurament perquè són els que he fet més cops i per tant em sento molt més còmoda practicant-los. Del camp de la fotografia em fascina pensar cada pla: la seva composició, els seus colors, la seva inclinació i poder explicar a través de les imatges i de les seves característiques, idees i accions molt concretes. Del camp de l’edició em fascina poder jugar amb les cançons i les imatges i fer que esdevinguin una, quadrant cada imatge amb moments específics de la cançó per tal d’emocionar  l’espectador.

… em fascina poder jugar amb les cançons i les imatges i fer que esdevinguin una, quadrant cada imatge amb moments específics de la cançó per tal d’emocionar  l’espectador.

Trobo al·lucinant que amb uns quants clips, col·locant-los de la manera més encertada i amb la música adient, es pugui arribar a emocionar la persona que veu el muntatge final. A banda d’aquests dos camps també m’entusiasma l’actuació, i per tant la direcció d’actors i la direcció en general. Quant a l’art, és a dir, l’escenografia i el vestuari, trobo que són essencials per construir la impressió del vídeo final. Els colors, la seva combinació o les textures són elements bàsics i van molt lligats a la fotografia. Tot s’ha de combinar per tal d’arribar al resultat perfecte.

curtmetratge TR LSanchez 02

He tingut la sort de participar en cursos d’estiu de cinema en escoles com l’ESCAC i FX Animation on vaig adquirir molts coneixements. En definitiva, el cinema sempre ha estat de les coses que més m’agraden. Donades les meves inquietuds personals envers el cinema, vaig tenir clar de proposar l’elaboració d’un curt com a treball de recerca. Podria haver escollit un treball teòric com la biografia d’un personatge cinematogràfic o l’estudi d’un gènere de cinema en concret però vaig triar realitzar un curtmetratge per poder aplicar tots els meus coneixements i aprendre cinema a partir de la pràctica.

Aquesta part pràctica va ser més difícil del que m’esperava. Per poder realitzar aquest curt vaig haver d’escriure un guió des de zero, cosa que mai havia fet, vaig haver d’organitzar i preparar uns rodatges, contactar amb unes actrius que farien la feina voluntària, vaig haver d’idear cadascun dels plans i vaig editar el curtmetratge, entre moltes altres coses.

La feina va ser complicada i tot un repte, però destacaria l’aprenentatge que n’he tret. He après a realitzar moltes de les tasques que envolten la producció d’un film, ja que em va tocar fer-ne la majoria. He après a solucionar problemes ràpidament, a escriure un guió, a parlar i explicar a les actrius les emocions i sentiments que han d’expressar en cada una de les escenes, a crear l’art d’un curtmetratge, a utilitzar nous sistemes d’edició, …

curtmetratge TR LSanchez 11

Maquillatge previ a l’enregistrament d’una escena

Finalment vaig poder confirmar la hipòtesi plantejada “Es pot produir un curtmetratge de ficció professional amb material tècnic i humà amateur.” Un cop el curt estava acabat vaig visionar-lo i vaig fer una autoavaluació el més objectiva possible en la qual valorava cada una de les categories del curt i el seu nivell d’assoliment. Com que la majoria van sortir amb un nivell d’assoliment alt vaig poder confirmar la hipòtesi.

Per concloure, podem llençar una pregunta a l’aire:

“La producció audiovisual amateur es començarà a popularitzar cada cop més a causa de la digitalització i les noves tecnologies?”

Potser d’aquí a uns anys ja no caldrà tenir uns grans recursos econòmics o una àmplia formació per tal de crear projectes de caràcter professional. Qualsevol persona amb iniciativa, inquietuds artístiques i amb els recursos mínims podrà realitzar curtmetratges o fins i tot llargmetratges.

curtmetratge TR LSanchez 08

Ballem sardanes esportives!

Aina Oliveres, alumna de 3r d’ESO


Tothom ha vist ballar sardanes però no tothom sap que hi ha competicions de sardanes esportives i concursos. La diferència entre les sardanes habituals i les de competició o esportives és que en aquestes últimes les rotllanes són tancades i no s’hi pot afegir ningú del públic i que hi ha un jurat professional que hi fa una classificació valorant el conjunt, el compàs, l’estil i la interpretació musical.

sardanes esportives 07

Les sardanes tenen dos passos bàsics: els curts i els llargs. Els curts són els passos que es fan en la primera, segona i cinquena tirada amb el tiratge d’entre 25 i 43 compassos. A la primera tirada de passos curts SEMPRE es comença amb el peu ESQUERRE. A les altres tirades, incloses les de llargs, es comença amb el peu contrari a aquell amb què s’ha acabat la tirada anterior. Els llargs són els passos que es fan en la tercera, quarta, sisena i el contrapunt. El contrapunt és la setena tirada i es diu així perquè entre la sisena i la setena tirada el flabiol fa una petita melodia. El tiratge té de mínim entre 60 i 67 compassos i de màxim entre 99 i 103 compassos.

sardanes esportives 05

Els aires: existeixen 8 aires principals però s’en poden fer més segons la colla sardanista. Els principals són: RITME, SUAU, AIRET. AIRE, AIRE FORT, PETIT, PICAT i AMUNT. Aquest és l’ordre de menys a més molla. La molla és el moviment que es fa amb el peu per tenir menys o més intensitat.

Hi ha cinc categories: alevins (fins 12 anys), infantil (fins 16 anys), juvenils (fins 18 anys), grans  (sense límit d’edat) i veterans (a partir de 40 anys)

Breu història de la sardana

El 1902 es va fer el primer concurs sardanista del que es té coneixement i es va celebrar durant les festes de la Mare de Déu de la Mercè a Barcelona.

sardanes esportives 06

La primera colla de la qual es té coneixement és la colla Rosa Roja de Barcelona que es va fundar el 1927 i que actualment ja no existeix. Durant els anys 80 del segle passat aquesta colla encara participava en les trobades de colles sardanistes veteranes.

La colla sardanista en actiu més antiga és la colla Violetes del bosc fundada el 1945. L’escultura que hi ha a l’entrada de l’antic parc d’atraccions de Montjuïc està dedica a ells.
De les colles que han fet història, questes tres s’han repartit els Campionats de Catalunya en colla durant els darrers 60 anys.

  • Violetes del bosc. Han guanyat el campionat de Catalunya a la categoria gran 43 anys, dels quals els primers 27 de forma consecutiva.
  • Xaloc. El 1987 va guanyar el campionat de Catalunya derrotant a la colla Violetes del Bosc en la darrera sardana del campionat per primer cop en 28 anys. La colla Xaloc va aconseguir 7 campionats més fins la seva dissolució deixant el seu testimoni a la seva colla filial, Mare Nostrum.
  • Mare nostrum. Des que va agafar el relleu de la seva colla mare, ‘’Xaloc’’, ha aconseguit 8 campionats de Catalunya més. Actualment és la campiona de Catalunya.

Parts d’un concurs de sardanes

  1. Galop d’entrada. És la presentació de les colles assistents els concursos.
  2. Sardanes de lluïment. Són les sardanes pròpiament dites, on el jurat fa les classificacions i les colles fan la seva millor presentació.
  3. Sardana revessa. És un enigma music-matemàtic,on hi ha un comptador fora la rotllana que ha d’esbrinar el seu tiratge a través de motius musicals que el compositor ha amagat dins la melodia.
  4. Sardana de germanor. És una sardana de quatre tirades on es pot afegir el públic per acabar el concurs.
  5. Entrega de premis.

sardanes esportives 08

La UCS (Federació Unió de Colles sardanistes de Catalunya) neix l’any 1958 després que l’any 1956 naixés Colles Sardanistes de Barcelona. Agrupa totes les colles de Catalunya que estan repartides en cinc territorials Barcelona ciutat, comarques de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. És l’encarregat d’organitzar els diferents campionats en totes les seves categories.

Aplec internacional

Cada any, diferents colles sardanistes van a una ciutat diferent de fora de Catalunya per mostrar les sardanes i la cultura catalana.

 

sardanes esportives 02

Maurice Ravel: Concert en Sol per a piano i orquestra

Òscar Boada, director de l´Escola de música d’ IPSI


Avui us proposem una obra de Maurice Ravel (1875-1937), el seu Concert en Sol major per a piano i orquestra. Concretament, us suggerim d’escoltar el segon moviment d’aquest concert, el temps lent. És tan contemplatiu i tan melancòlic com un passeig per un parc a la tardor, trepitjant les fulles caigudes dels arbres sobre la gespa.

Ravel 01

Maurice Ravel, en un retrat de Ludwig Nauer de 1930

Se sol situar Ravel com a parella de Debussy per allò de l’impressionisme musical quan,en realitat, Ravel és molt diferent de Debussy malgrat que, per descomptat, la seva música beu de les fonts debussinianes. Autor d’una obra pianística terriblement exigent a nivell tècnic (el seu Gaspard de la nuit va ser escrit amb el noble objectiu de fer quelcom més difícil encara que el temible Islamey de Balakireff), la seva obra orquestral és absolutament perfecta. Algú va dir que Ravel orquestrava com si fos un rellotger suís, amb nítida perfecció. Prova de tot això en són els seus dos concerts per a piano i orquestra. L’anomenat Concert en Re per a la mà esquerra, va ser escrit per al  pianista Paul Wittgenstein, germà del reconegut filòsof, que li va encarregar l’obra en trobar-se mancat del braç dret per un accident ocorregut durant la primera guerra mundial. (També li encarregà un altre concert a Prokofiev…)

Ambdós concerts guarden una proximitat molt estreta amb la música de jazz, si bé el concert en Sol -el que escoltarem avui- mostra una major extraversió que el concert per a la mà esquerra, que sembla anunciar les desgràcies que el segle XX i les seves guerres portarien al món de manera indefugible.

Us recomanem la versió que en feia Leonard Bernstein amb l’ Orquestra  Nacional de França amb ell mateix com a solista ( !). Ja sabeu el sistema. Aneu al minut 8.58 i si us agrada l’obra: Som-hi: Da capo!

I per qui encara vulgui més Ravel, podeu contrastar la versió del mestre americà amb la de la increïble i jove pianista xinesa Juja Wang.

Minut: 8.25

Les colònies de Can Pastuira des del punt de vista nen i monitor

Joan Basora i Pol Esquius, alumnes de 4t d'ESO


Les colònies de bàsquet a Can Pastuira són una de les nostres millors experiències com a nens. La sensació que tens a l’estar a 2000 metres d’altitud amb els teus amics i davant d’un paisatge idíl·lic com és el de Vallter és senzillament brutal. Els nens ho sabeu bé com és anar a les colònies!

pastuira 09

Les colònies comencen a principis de juliol. Per a aquells que és el seu primer any tot són noves sensacions. No estan acostumats a estar 13 dies allunyats dels pares però de ben segur que quan són allà ja no se’n recorden. Tan bon punt l’autocar surt de l’Eixample les cares ja han canviat. Són cares d’il·lusió i ganes de passar-ho bé.

Només arribar a la casa, es reparteixen les habitacions i es comencen les activitats. Els més petits dormen tots a la casa, i la resta es reparteixen entre el refugi de la Creu Roja i els bungalows.

Després d’haver repartit les habitacions, comencen els primers entrenaments i activitats. Tothom té molta energia i ganes de divertir-se. A la tarda, en les primeres hores d’activitats, per grups, han de crear actuacions per  sorprendre el jurat.

Aquella mateixa nit després de sopar va tothom a la disco, que és el lloc de reunió per començar les actuacions. Normalment el llistó està molt alt per part dels jutges i algunes actuacions no passen del 5. Al final de tot s’anuncien els guanyadors i les cares d’alegria dels o de les guanyadores són dignes de veure!.

Al finalitzar les actuacions, tots els nens a dormir. Com que és la primera nit, es queden fins ben tard desperts i amb ganes de xerrar.

Els  dies següents, vist des de la nostra experiència com a nens, quan hi vàrem anar, es pot pensar que se’ns farà llarg… més equivocat no es pot estar. Tant fent de monitor com quan era nen, els 13 dies màgics que ens estem a Pastuira passen volant… Entrenaments, tallers, discoteques, activitats, tornejos i sobretot jocs de nit. 

Entrenar allà dalt és molt diferent que a 2000 metres més avall; l’energia no s’acaba. Recordo quan era nen donant-ho tot i més a cada entrenament i tots els companys per igual, cada bot, cada sprint, cada tir a màxima intensitat, i moltes vegades m’he preguntat, per què? i la resposta és ben senzilla, aquesta resposta l’he sentit com a nen i com a monitor milers de vegades i és l’única i real que existeix,  perquè, simplement, “Pastuira és diferent!”.

Però Pastuira és molt més que gaudir d’un simple esport, el bàsquet, és desitjar que els monitors diguin: “Correu, canvieu-vos que anem al Toll!”. El toll és la bassa d’aigua que hi ha al costat del riu Ter. I aquesta aigua no és com l’aigua del riu Besòs, sinó que està tan freda que després d’estar-hi 20 segons ja no notes els peus. Un cop has entrat i sortit del toll et pots considerar una persona nova. La sensació després d’haver-te descongelat al sortir és sensacional. Ja no tens totes les agulletes que tenies dels entrenaments i va molt bé. Com a monitor, veure que tots s’hi tiren, et fa venir ganes de seguir i et retorna a l’etapa de nen. 

pastuira 09

Quan toquen entrenaments, els monitors cridem “a entrenar!” i tothom se’n va corrent cap a les habitacions a posar-se les seves equipacions de bàsquet. Però la gran majoria de nens baixen tan ràpid que s’han oblidat de posar-se la crema solar o d’omplir la seva cantimplora d’aigua.

Per entrenar, tenim dues pistes. Una, just al davant de la casa que és la principal i una que és al pàrquing de les pistes de Vallter 2000 que la montem cada any uns dies abans que comencin les colònies. En aquesta segona pista és força normal trobar-te un “regalet” d’alguna vaca! A la pista de la casa, la principal, és on es fan tots els tornejos i competicions. Com a nens, ens vam passar la gran part del nostre temps lliure allà.

pastuira 06

També dediquem un dia per el 3×3 de basket i concursos de triples i two ball. Aquest dia comença amb l’esmorzar, com cada matí, i els nens mengen molt perquè saben que tenen un dia important per davant. El 3×3 és un torneig que es fa per equips. Els equips juguen entre ells una primera fase per saber qui jugarà contra qui als “play-offs”. Els equips es divideixen entre els de 3r i 4t, i els de 5è i 6è. Durant el matí, juguen tots contra tots i es fa una classificatòria. Després, i ja amb els aparellaments fets, es juguen els primers partits decisius. Aquí ja és eliminatòria i l’equip perdedor ja no disputa més partits. A mida que van passant les fases, els equips van caient fins que al final ja només en queden dos. I després de dinar… és moment de finals! Ens reunim tots al voltant de la pista i tots els nens es posen a cridar i animar els seus amics. És un dia molt divertit i excitant.

En aquesta mateixa pista és on fem el gran i esperat torneig de futbol on es formen equips de totes les edats, preparem càntics, cartolines i fins i tot alguns es preparen jugades i tot! L’última nit es reparteixen les medalles als guanyadors, segons i tercers.

A més, hi ha altres tornejos com el d’escacs, ping pong, individual i per parelles, també n’hi ha de més atípics com el de “pedra, paper, tisores”…

 Hem de destacar els jocs que els monitors preparem i que als nens i nenes els agraden molt. És el paradís per qualsevol nen: el bote bote, anar cap el prat de les vaques tots junts a jugar al “pitxi” i veure qui trepitjarà primer una cagarada de vaca i també qui envia la pilota més lluny. Aquests són uns dels molts jocs que fem a Pastuira.

Però el millor sempre es fa esperar: això són els jocs de nit. Havent viscut aquesta experiència com a nen podem dir que no hi ha res com els jocs de nit… Ens reunim tots dins d’una mena de caseta que tothom l’anomena ‘La Disco’. I tots dins de ‘La Disco’, asseguts, esperen que els expliquem el joc per poder sortir disparats a jugar.

I a la “disco”, quan toca discoteca, tothom perd la vergonya i deixa que la creativitat flueixi a l’hora de ballar les cançons que alguns monitors han seleccionat durant molts dies. I tot i que no tothom té la mateixa capacitat de ballar a les discos i, sincerament, no cal perquè cap de nosaltres és un ballarí consumat,  amb música, llums de disco, efectes especials i amics és inevitable passar-t’ho bé. A més, el DJ també posa cançons lentes perquè puguin ballar amb el noi o noia que els agradi o simplement ballar en grup o amb altres amics i amigues.

… vist des de la nostra experiència com a nens, quan hi vàrem anar, es pot pensar que se’ns farà llarg… més equivocat no es pot estar. Tant fent de monitor com quan era nen, els 13 dies màgics que ens estem a Pastuira passen volant…

Una de les parts que els agrada més als nens és anar d’excursió. Durant l’estada, cada curs fa dues excursions, una de curta i una de llarga. Separem els nens i nenes per edats. Els que fan tercer i quart de primària per la seva primera excursió, que és la curta, baixen riu avall, mentre que en l’excursió dels de 5è i 6è pugen a dalt de la muntanya que es veu des de Pastuira i que té part a Catalunya i part a França. Aquesta excursió és bastant dura i sovint s’ha d’arrossegar  alguns nens però no és res comparat amb l’excursió llarga. Un cop s’arriba a França, ens saludem entre els que hem pujat a dalt de tot i els que estan a Pastuira fent altres activitats. L’excursió llarga es fa fins a Bastiments que ja no es pot veure des de la casa. Per anar i tornar a Bastiments triguem unes 6 hores aproximadament, però fem parades per refrescar-nos i per dinar. Aquest any quan vam tornar de Bastiments, es van continuar les Olimpíades.

I arriba… l’última nit. Aquella on totes les emocions es barregen, tristor, alegria… ens reunim tots dins la disco per última vegada i donem els premis dels tornejos. Tot seguit, a tothom que ha estat a Pastuira, durant els quatre anys possibles,  els donem els diplomes i les pilotes de bàsquet de regal. Just després, aquells nens i nenes de sisè que ho desitgen, fan un discurs que provoca les primeres llàgrimes tant de nens com de monitors. Un cop eixugades les llàgrimes comencem la última i més esperada disco de totes. Es balla cada cançó com si no hi hagués un demà. Fins que arriba “Boig per tu”  la nostra última cançó. És llavors quan sortim tots de la disco, i ballem tots junts sota la lluna i les estrelles, sota la mirada de les muntanyes. 

Tots plegats, entre llàgrimes, ens acomiadem dels que durant 13 dies han estat la nostra segona família.

pastuira 08

Bo de debò: pasta amb salsa de verdures

Alejandro Benedicto, cap de cuina d'IPSI


Aquí teniu el plat de pasta amb salsa de verdures, dues notes de color ja el fan un plat diferent. No són uns macarrons amb tomàquet, veureu que el seu sabor té els matisos de les verdures i la suavitat de la cocció lenta.

pasta amb salsa de verdures 01

 

INGREDIENTS PER A 4 PERSONES PER LA PASTA AMB SALSA DE VERDURES:

1 ceba

½ carbassó

1 pebrot verd

½ pebrot vermell

1 pastanaga

1 branca d’api

1 cda. sal

1 cda. sucre

80 gr. d’oli

400 gr. tomàquet natural triturat

300 gr. pasta (a escollir)

 

ELABORACIÓ:

Netejarem molt bé totes les verdures i les tallarem en trossos petits. Agafem una cassola i a foc mig afegim la ceba, al cap de 5 minuts hi posem els pebrots i la pastanaga uns altres 5 minuts, incorporem l’api i el carbassó i ho tindrem tot al foc 5 minuts més. Per últim afegim el tomàquet, el sucre i ho deixem coure tot junt una estona. Rectifiquem de sal i triturem.

En una olla, bullim la pasta amb aigua i sal. La traiem quan sigui cuita amb una escumadora i la barregem amb la salsa que tenim reservada i calenta.

Aquí teniu un enllaç a la secció “bo de debò”