Oriol Blancher i Pach, Director General de l'Escola
“Els castellers anem vestits d’una manera especial a l’hora de fer castells. Sempre anem amb pantalons blancs, la camisa del color de la nostra colla, on hi lluïm el nostre escut, i una faixa que té una doble funció: protegir la zona de les lumbars i servir-nos d’ajuda per a pujar”. Així comença un article divulgatiu d’una colla castellera en la seva revista institucional. Cap sospita de fomentar un pensament únic, fort sentit de pertinença, netedat i polidesa, bondat de les seves utilitats, etc.
Quan plantegem aquest debat a les comunitats educatives tothom està més o menys d’acord que cal anar a l’escola nets i polits i amb la vestimenta adequada.
Però quina és la roba apropiada? O encara diria més, quina és la inadequada? La que no deixa fer bé les activitats escolars? La que “ensenya massa” i distreu els altres? La que denota o explicita ideologies no democràtiques?…
Hi ha postures més contundents que defensen els uniformes escolars per a resoldre aquest suposat problema amb arguments de més o menys pes: per al professorat evita discussions sibil·lines sobre els límits de la roba sobretot en aquell col·lectiu que perpetua, per filiació amb l’adolescència més radical, la discussió de qualsevol consell, marge o prohibició; per a les famílies pot ser una comoditat, i amb un parell o tres de mudes passes el curs, s’evita la “marquitis”… en fi, tot avantatges.
No penseu pas que ara us volem proposar dur uniforme a l’escola, de cap manera!!! Els uniformes van néixer el segle XIX, sobretot en centres catòlics i estan carregats d’unes connotacions psicològiques i socials difícils de vèncer i sovint són percebuts com a segregadors o classistes.
Aquest debat ja fa temps que vàrem resoldre’l. Fins al punt que ni tan sols les bates que porten els més menuts són corporatives, i aquí tothom pot portar la que més li agradi. Només posem condicions a Infantil on ens interessa que també serveixin com a eina educativa i demanem, per exemple, que portin botons, per fomentar l’autonomia o la comoditat.
Sempre hem defensat la diversitat i, probablement, a mesura que ens uniformem, l’amaguem, ens “homogeneïtzem”, per dir-ho d’una manera, ens diluïm.
Dissortadament tenim massa exemples de societats repressives, poc democràtiques, que imposen una disfressa o que controlen la roba que es porta i tot plegat fa que tendim a desmarcar-nos-en tot procurant que els nostres fills i filles no tinguin cap constricció, cap condicionant a l’hora de triar la roba que es posen.
Però tampoc podem ser ingenus i creure que en la nostra suposada societat alliberada no estem també molt condicionats per models d’èxit, per modes, per estatus pretesos… que determinen què ens posem i què no.
Més coses, en l’últim llibre d’un pedagog conegut que va ser director d’escola durant més de vint anys, hi deia que està estadísticament demostrat que els nens que es renten les dents i porten les ungles ben tallades tenen un resultats acadèmics més bons.
No us descobriré res si us dic que aquesta evidència estadística es fonamentava en la certesa que la canalla que va neta, polida, endreçada, hi va perquè té una família al darrera, un entorn també net, curós i “pensat”. I en aquest entorn, que implica moltes altres coses, l’aprenentatge és, probablement, més eficient i més plaent.
Amb tot aquest garbuix d’idees, què ens passa a l’Escola? Doncs de tot, com en qualsevol “petita societat”. Procurem prohibir el mínim i reflexionar al màxim, establir uns codis però fer-ne partícips també als alumnes i, si és el cas, a les famílies.
Procurem apel·lar al sentit comú (que hauria de ser el més comú dels sentits) a l’hora de demanar una certa cura en la forma d’anar a l’escola però també en la netedat i la polidesa amb la que venim. Evitem normes excessivament limitants i uniformadores però demanem que des de casa ens ajudeu a evitar que aquest sigui un tema polèmic.
Necessitem també el vostre sentit comú, la vostra complicitat, el vostre acompanyament, per poder seguir sense preocupar-nos d’aquest tema, i així poder treballar perquè els nostres alumnes aprenguin a fer, aprenguin a ser i aprenguin a viure junts. Gràcies per acompanyar-nos!
Quan plantegem a les comunitats educatives el debat de com hauriem de vestir a l’escola, tothom està més o menys d’acord que cal anar net i polit i amb la vestimenta adequada. Però… quina és la roba apropiada?
Vicenç Olivares Carrera says
Benvolgut Sr. Blanxer
En resposta a la seva pregunta, tenint en consideració que pels nostres fills, anar a l’escola, és la “feina” que els correspon, proposo que el plantejament cara als nens sigui que es vesteixin com si anessin a la feina. A algunes escoles es permet que el vestuari d’algunes neces a batxillerat sembli més una discoteca que una escola, o una platja…. i a algunes escoles, no es supervisa minimanet si un alumne ve net o brut a l’escola. La principal responsabilitat és de les families, però no estaría de més que, amb bon criteri, si un noi o una noia vingués a l’escola vestit de forma no mínimament adient, o brut, el professor el convidés a tornar a casa a canviar-se de roba o dutxar-se.
Una cordial salutació a tota la colectivitat IPSI
Maria says
No sa respòs del tot la pregunta de la vestimenta que hauríem de portar.
Albert says
Sr Olivares, el tema és: on es posa la línea del “mínimament adient, brut….”? Cada persona, cada mestre i cada família la posaran a llocs diferents aquesta línia. A partir de quina edat, de quin curs proposa vosté que l’Escola faci tornar a l’alumne a casa ? Ho pot fer l’Escola o pot incurrir en un problema si el nen no és a l’Escola i li passa algo de camí. No és tan fàcil i penso que els pares hem de fer aquesta tasca per tal de que arribin a l’Escola amb la nostra complaença i tranquil·litat de que van nets i amb la roba adecuada.
Raquel Artigas says
Bé, hem obert la capsa de Pandora!
Com hem d’anar vestits a l’escola? (Totes i tots els que hi anem: els mínims no poden ser només per a alumnes, famílies i docents hauríem de respectar aquest llindar, també, si volem ser coherents). No hauríem de tenir cap dubte: hem de vestir-nos dins la legalitat: no es pot anar despullada o despullat a Barcelona, no es poden portar símbols nazis i no es pot cobrir totalment el cap i rostre (burca) dins dels espais escolars (covid a part). Poca cosa més. La resta és a criteri de les famílies i, a mesura que els nostres infants es fan grans i se’n forgen un, a criteri de cadascun dels nostres alumnes. És el nostre dret i la nostra responsabilitat. Si un infant no pogués accedir al recinte escolar perquè la seva indumentària es considerés inadequada s’estaria vulnerant un dret fonamental: el dret a l’educació.
Personalment, com mare, no estic gens a favor dels uniformes escolars: n’he portat de nena i, per a mi, que l’escola IPSI no en fes ús era un fet important a l’hora de triar centre educatiu per a les meves filles. Per a mi va ser clau que l’escola sigui un espai no confessional, on s’educa i no s’adoctrina, on es convida a la reflexió i no a l’obediència.
Com a mestra, pateixo cada dia a l’aula que “es despistin” mirant-se la roba: ull, són alumnes de cinc anys! Per tant són les famílies les que eduquen en el principi de què a l’escola venim a treballar i a aprendre, però també a mostrar “el modelet”, forma part de la nostra cultura, problemes de Primer Món. Al final es despisten un moment i han d’aprendre a autoregular-se. Per a mi, aquesta és la clau: autoregular-se. No educo tapant els lluentons de les samarretes dels infants a la classe i no educo obligant la meva filla adolescent a posar-se una samarreta més llarga. Això només tapa, amaga, ajorna la feina: aprendre a conviure, aprendre quan ens resulta útil i quan no. Ara bé, no hi haurà consens: el que per a mi és adequat o útil no té per què ser-ho per a una altra persona. El límit: l’acord a què arribem.
De despistats o despistades n’hi ha hagut sempre, si no es toquen els lluentons, estan jugant amb el velcro o mirant per la finestra. El meu repte és captar la seva atenció. Els nois que se senten desconcentrats per la mida de la roba aliena han d’aprendre a mirar cap a una altra banda, a concentrar-se, per què la responsabilitat sobre els seus actes és de cadascú, no de la dimensió de la roba de la veïna. Tapar més a les noies no les protegeix, les coarta. Si tenen fred ja buscaran un jersei, que segur que a casa en tenen, i si tenen amics respectuosos, aquests sabran mirar-les a la cara.