Olaide Adeoye, la recepció de Borrell 1

Olaide:
Jo vaig viure uns anys a Holanda i treballava a la recepció d’un gimnàs (…) hi havia molta gent, a mi sempre m’ha agradat conèixer gent … sóc treballadora social eh! potser té alguna cosa a veure. Jo volia ser hostessa, pels idiomes i per conèixer gent (…) .

Això és el que l’Olaide diu en algun moment de la conversa. Encaixa perfectament amb el que la majoria dels que la coneixem pensem d’ella: una persona oberta, simpàtica i servicial. Entrem a parlar de la feina que fa a l’Escola i explica:

– Hi ha tres branques, els pares, el personal i els nens, recepció treballa amb els tres grups i ajuda i resol problemes als tres grups.

Amb tots realitza una mateixa tasca: 

– Ajudar.

– Intentar ajudar a resoldre les preguntes i intentar  (ens interromp un alumne) … això:

– (alumne) perdona el despatx de la Montse Solé?

– Si puges per aquest costat, la segona porta que trobaràs.

– Veus! (es dirigeix a mi amb un somriure).

Els dubtes més habituals dels pares són les aules dels alumnes, les claus per accedir als espais digitals de l’Escola, com fer alguns tràmits, però sobretot fa de pont de comunicació entre pares, alumnes i professors. S’ha de dir, a més, que aquesta feina es multiplica:

-No sempre són els mateixos, de vegades ve el pare, de vegades, l’àvia, de vegades la veïna, la mare, la tieta … 

Els dubtes no són tampoc sempre els mateixos, a més, sovint no es poden resoldre de la mateixa manera per tothom, cal estar despert i ser creatiu. 

– Nens que es troben malament, trucar als pares, nens que perden alguna cosa, ajudar a trobar-la.

– Professors: – no tinc el telèfon per trucar a aquests pares …

– Trucar a les famílies dels nens que no han vingut( …) transmetre els missatges dels pares al professors (…) règims (…)

L’Olaide fa quinze anys que treballa a l’Escola i des d’aleshores ha viscut molts canvis. D’aquests, alguns quasi transparents per bona part de la comunitat IPSI, però no pas per ella:

– Recordo el canvi més gran: cridar els nens de P3. Abans es cridaven des de la megafonia perquè baixessin, enlloc de pujar els pares (…). Fins que ho va acabar de saber tothom va passar un temps.

– Abans cridava i jo veia, enllaçava la persona que venia a buscar, amb la criatura, ara pugen ells i ja no tinc opció.

-Ho trobo a faltar això, perquè era una manera de conèixer-los a tots, ara entren els de P3 i ja no els conec (…) ara conec a tothom des de 1r de primària fins a 6è, però cada vegada aniran sent menys.

– La sort és que encara els he de donar d’alta al sistema informàtic, (…) de moment encara em queda això.

Si una cosa està clara és que l’Olaide està plena d’humanitat, la feina és la feina, sí, però establir llaços d’amistat, o de coneixença, és el que fa que la recepció de l’Escola estigui ben viva. 

– La manera de solventar els seus problemes és trucant, així que quan truquen dos o tres vegades ja els conec.

– De fet, hi ha moltes famílies que les conec per la veu, quan em truquen … hola ets la mama de la Júlia oi?

– (mama de la Júlia) Sí, com ho saps?

– Tinc memòria!

– La gent també em saluda fora, la majoria em saluda fora.

– És maco, és maco

– Jo estava predestinada a treballar ajudant. M’agrada molt ajudar, i solucionar eh! jo si tinc una cantimplora, i la tinc aquí, fins que no la dono a la nena a qui l’he de donar … em pesa, em pesa!

– Avui he anat a dinar i quinze minuts del meu temps he trobat una mama que va venir a P3 l’any passat i la veia bastant sovint. M’ha trobat al súper i hem estat xerrant. Ha marxat de l’Escola i en tenia molt bon record, li feia pena.

(…)

– (Olaide) Quan em troben, si tenen algun missatge, em paren al carrer i me’l donen, tranquil·lament:

– (Mare) Escolta! que el meu fill vindrà més tard o …

– (Mare) Escolta! saps a quina hora han d’entrar? o fan piscina o …

– (Olaide)Si em diguessin de viure per aquí, diria que no gràcies, però és molt maco igualment.

Quan li pregunto per la seva relació amb els treballadors de l’Escola, fa un somriure gran, i em fa una confessió, que més tard, pactant amb ella em deixa explicar:

– Quan vaig entrar a treballar aquí, jo no coneixia a ningú, i la meva feina, el 90% de la meva feina és passar missatges.

– (treballador) Digues-li al Jordi que em truqui, a aquest telèfon.

– (Olaide) i jo pensava, qui és el Jordi? doncs jo tenia una “xuleta” on m’anava apuntant: el Jordi porta ulleres, la clenxa al costat esquerra i sempre camina ràpid, o treballa al costat o m’ha dit alguna cosa que m’ha fet riure… Una xuleta de toooooota la gent de l’Escola, i jo deia, si alguna vegada la perdo em mataran.

És clar, la inevitable pregunta i plena de curiositat és si es podia veure aquesta “xuleta”.

– La vaig guardar tan, tan bé, que no sé on és! Era la meva eina més preuada.

Jo hi passo sovint alguna estoneta a la recepció de l’Escola, normalment perquè tenim algun tema informàtic per solucionar, però reconec que les converses se’ns allarguen sempre molt més enllà. Tinc la sospita, molt més que sospita, que no sóc l’únic a qui li passa això:

–  És com una perruqueria … (rient i fent broma) és com el confessionari de l’església. El que entra aquí, d’aquí no surt. De fet, sovint em pregunten:

– Hi ha càmeres? (riu)

(…) 

– És un espai de confiança on m’expliquen les seves coses i fan net i estan tranquils i segurs que tot quedarà aquí.

Els alumnes també coneixen molt bé l’Olaide i la venen a veure sovint:

– Per demanar pilotes, perquè han perdut la roba … un clip unes nenes, pots trucar als papes que m’he deixat l’esmorzar? tinc mal de panxa …

– Alguns, quan passen a l’ESO continuen venint, i això és molt maco. 

– Que venen aquí expressament eh!

(…)

– És que tot i que el meu nom és complicat, veig que se l’aprenen i em tenen com una més, com si estigués entre ells i els mestres.

– Quan vénen és com si això fos ca l’Olaide, com les Rambles, la Font de Caneletes … 

– On quedem?

– Doncs aquí … a ca l’Olaide.No vull robar-li més estona, aquests 20 minuts han passat volant. Mentres xerràvem han vingut tres vegades amb tres dubtes diferents i és clar! Els ha solucionat, eh!