La diabetis tipus 1 és una malaltia crònica que requereix una atenció constant i una presa de decisions contínua per part dels pacients. El control dels nivells de glucosa, el recompte d’hidrats de carboni, la regulació d’insulina i la gestió de situacions imprevistes formen part de la rutina diària.
Partint d’aquesta realitat, l’objectiu principal d’aquest treball ha estat determinar si un assistent virtual podria ser una eina útil i viable per ajudar els pacients amb diabetis tipus 1 en la gestió de la seva malaltia. La hipòtesi plantejada afirma que els pacients amb diabetis tipus 1 considerarien útil i viable un assistent virtual com un suport positiu en la seva rutina diària.
Per contextualitzar l’estudi, s’ha analitzat l’evolució del tractament de la diabetis tipus 1 al llarg del temps, fent un èmfasi especial en el paper de la tecnologia. El descobriment de la insulina l’any 1921 va suposar un canvi de paradigma en la malaltia, ja que va fer possible el seu tractament i va evitar una mort que semblava inevitable durant més de dos mil anys.
Des de la descoberta de la insulina fins als sistemes actuals de monitoratge continu de glucosa, les bombes d’insulina i les aplicacions mòbils, la tecnologia ha tingut un paper clau en el control de la malaltia. Aquestes innovacions han permès una gestió molt més precisa, han reduït riscos i complicacions de la malaltia i han incrementat l’autonomia dels pacients en la presa de decisions del dia a dia.
En aquest escenari, la intel·ligència artificial representa un nou salt qualitatiu. Gràcies a tècniques d’aprenentatge automàtic i al processament del llenguatge natural (NLP), els sistemes digitals poden analitzar grans volums de dades mèdiques en temps real i oferir respostes personalitzades segons el context de cada usuari. Diversos estudis i experiències demostren que els xatbots i assistents virtuals en l’àmbit de la salut poden proporcionar ajuda immediata als pacients, millorar el seguiment de la malaltia i, alhora, reduir la càrrega mental dels pacients.
Com a part pràctica del treball, s’ha desenvolupat un prototip d’assistent virtual amb funcionalitats bàsiques. L’objectiu principal ha estat crear una eina capaç de resoldre dubtes generals sobre la diabetis tipus 1 i mantenir una conversa senzilla amb l’usuari. El desenvolupament s’ha vist limitat pels recursos gratuïts disponibles, fet que ha condicionat el resultat final.
El procés de creació ha inclòs l’aprenentatge de l’ús de la plataforma tecnològica, la configuració del codi de programació i la definició de les respostes del sistema. Això inclou la creació de més de 1000 frases d’entrenament, l’avaluació de més de 750 converses per assegurar el bon funcionament i el perfeccionament de l’adaptació de les respostes segons el pacient i la situació en què es troba, la qual cosa suposa aproximadament un total de 200 hores dedicades a la creació. Tot i les limitacions, el xatbot és capaç d’entendre preguntes obertes i oferir respostes coherents, cosa que permet als usuaris provar l’eina i valorar-ne la utilitat com a suport quotidià en la gestió de la malaltia.
Per validar la hipòtesi, s’ha realitzat una enquesta adreçada a persones amb diabetis tipus 1 i dues entrevistes amb professionals sanitaris de l’Hospital Sant Joan de Déu. A partir d’aquests resultats, s’han pogut analitzar les percepcions i necessitats tant dels pacients com dels professionals de la salut.
Pel que fa als pacients, la majoria dels participants consideren que el xatbot seria una eina útil i viable. Les funcionalitats més valorades han estat l’ajuda en el recompte d’hidrats de carboni, l’orientació en l’activitat física i el suport en situacions d’hipoglucèmia i hiperglucèmia. També s’ha destacat l’interès pel control per veu i per sistemes capaços de calcular els hidrats de carboni a partir d’una fotografia.
D’altra banda, els professionals han remarcat el potencial del xatbot com a eina de suport en aspectes com l’alimentació, l’activitat física i la presa de decisions quotidianes. Tot i això, han situat com a prioritaris la confidencialitat de les dades i la precisió de les respostes, i han coincidit que l’assistent hauria de ser ràpid, segur i fàcil d’utilitzar.
Els resultats del treball mostren que els pacients amb diabetis tipus 1 perceben l’assistent virtual com una eina molt útil per millorar la gestió de la seva malaltia, afavorint tant un major grau d’autonomia com una millor qualitat del control diari. Les entrevistes amb professionals sanitaris i l’enquesta als pacients han estat fonamentals per identificar les necessitats reals dels usuaris i les condicions necessàries perquè aquesta tecnologia pugui tenir èxit.
Tot i el potencial detectat, cal continuar investigant aspectes clau com la protecció de dades i la millora dels algoritmes, amb l’objectiu de garantir respostes segures, fiables i adaptades a cada pacient. Aquest treball obre la porta a futurs estudis centrats en el desenvolupament d’assistents virtuals més complets i en la seva integració dins del sistema d’atenció sanitària.
En definitiva, aquesta recerca permet concloure que, quan la tecnologia s’uneix amb la salut, no només millora tractaments: transforma vides.
Jan Llovich
Deixa un comentari