L’evolució de la masia al llarg del temps

Aquest 2n trimestre, a 1r de primària l’alumnat ha treballat l’evolució de la masia al llarg dels anys, amb la finalitat de fer un viatge en el temps per copsar que el present sempre es construeix a partir de les experiències del passat i ens ajuda a imaginar com hauria de ser el lloc on viurem per assegurar totes les necessitats del futur.  
La proposta del projecte comptava amb: el treball a l’aula i la visita a la masia de Can Deu (Sabadell). També, les mestres vam pensar incloure-hi l’explicació en primera persona dels avis i àvies dels infants que poguessin aportar les seves vivències personals de com era la vida a la masia durant la seva infantesa i joventut.
Vam tenir la sort de comptar amb la presència a l’escola del Sr. Joan Rosàs Reverté, avi del Simó Rosàs, i la senyora Juani Hernández Martínez, àvia de la Jana Benabarre.
De la mà de cadascun d’ells us fem a mans el que van explicar als alumnes i com va ser la seva experiència.
En aquesta primera part, el Sr. Joan Rosàs ens ofereix una visió més històrica. A la segona, la Sra. Juani Hernández recull i ens transmet les respostes a totes les preguntes que els infants, plens de curiositat, van plantejar

Tutores de 1r

PART I – L’evolució de la masia al llarg del temps.

Aquests dies passats els alumnes de primària treballaven les masies. Per això, a petició de l’escola, amb la senyora Juani Hernández, vam fer una trobada amb els nens que, per a nosaltres dos, que som avis, va ser molt gratificant. Els menuts van mantenir amb nosaltres una conversa tranquil·la i interessada sobre l’antiga vida al camp.

Les masies són els edificis més emblemàtics de Catalunya. El nostre país va ser durant segles eminentment rural. La distribució de la terra, sobretot a la Catalunya Vella, seguia sempre el mateix model: una extensió relativament gran de terreny que permetia conreus diversos (hort, secà, vinyes, bosc…). Al mig de cadascuna d’aquestes propietats s’hi alçava l’edifici que complia dues funcions: aixoplugar la família que conreava la terra i emmagatzemar els productes del camp, les eines i el bestiar. Això va provocar que gran part del poblament de Catalunya fos dispers. La gent vivia en cases aïllades, allunyades dels veïns. Eren les masies.

La configuració de la propietat i l’aïllament abocaven a una economia d’autoabastiment: cada casa  subsistia amb allò que produïa. Aquest fenomen generava una infinitat de tècniques de diversificació de conreus, de  conservació d’aliments, de cria de bestiar… Una masia esdevenia, doncs, un ecosistema perfecte on es desenvolupava el cicle biològic complet. Els hàbits alimentaris i la gestió dels residus també estaven marcats per aquesta situació.

Abans de la mecanització, el treball de la terra requeria mà d’obra. Aquesta necessitat unida a l’aïllament exigia un grup humà relativament nombrós per prestar-se ajuda mútua.

Per això a la masia el concepte de família era més extens que no en la societat urbana on ara vivim. Una mateixa casa aplegava els avis, els fills i els nets. Moltes vegades mossos i minyones de masies riques es mantenien tota la vida en la mateixa llar i acabaven essent considerats part del grup familiar. Fins i tot els jornalers que treballaven només per feines concretes de durada breu i els pobres que, en una societat de gran precarietat econòmica, eren acollits a la caritat de les masies, es convertien en protegits habituals d’una casa concreta i formaven part d’aquesta mena de xarxes familiars. Cal tenir present, encara, que l’esperança de vida era curta, la mortalitat infantil molt alta i el control de la natalitat inexistent. A cada generació hi havia nombrosos germans. Les masies eren plenes de gent.

Aquest context va generar un sistema jurídic singular que permetia mantenir intacta la unitat d’explotació agrícola i assegurar així la subsistència del grup familiar ampli durant generacions: és el règim de l’hereu. El noi gran heretava la masia, però quedava supeditat als pares mentre aquests fossin vius i havia de mantenir a casa  els germans i germanes mentre no es casessin. Moltes vegades fins a la mort. Aquests havien de treballar en profit de la casa. Les noies quan es casaven rebien el dot (diners, mobles, joies i roba). En morir els pares l’hereu havia d’assegurar que els seus germans que ja havien marxat de casa acabarien rebent entre tots un terç del valor dels béns paterns. Es preveia una casuística complexa que aquí no podem explicar. El resultat és que aquest sistema jurídic no només va marcar l’evolució de l’economia catalana sinó que ha configurat en gran part la mentalitat i la cultura dels catalans.

L’edifici de les masies, evidentment, ha evolucionat al llarg dels segles. En època medieval es tractava d’estructures molt senzilles, a vegades un sol espai, on convivien persones i animals. A partir del segle XVI els pagesos s’alliberen dels “mals usos” feudals. És aleshores quan neix el model típic de masia catalana: una casa de tres cossos i dues plantes. A la planta baixa, una gran entrada central amb l’escala al fons, la cuina a un costat i les corts per al bestiar a l’altre. Al pis, la sala al centre sobre l’entrada, i les habitacions a cada costat sobre la cuina i les corts. Al davant de l’edifici l’era per batre el gra i el paller.

En general la vida familiar se centrava a la cuina, on tots es reunien per menjar i escalfar-se al voltant de la gran llar de foc. Era el lloc de les històries, les rondalles, les cançons… la transmissió oral de la memòria  i la cultura popular.

L’espai representatiu era la sala del pis, on se celebraven els grans esdeveniments familiars.

Aquest model general varia segons les comarques i segons el gust o les necessitats de cada família. Les variants i els detalls constructius són infinits i doten les masies de singularitat i gràcia extraordinàries.

Amb els segles l’economia va anar evolucionant. Moltes masies van especialitzar la seva producció, generalment amb el conreu de la vinya. Una economia de comerç i exportació va acabar substituint en gran part l’autosubsistència original. L’enriquiment va portar moltes cases a ampliacions, sobretot durant els segles XVIII i XIX. Algunes masies van acabar esdevenint veritables palaus.

Avui, l’economia agrària està en crisi i moltes masies cauen, abandonades. Però formen part del nostre patrimoni històric, artístic i cultural i expliquen com cap altre edifici la vida, els costums i la manera de ser del nostre país. Bé cal que els nens les coneguin, les entenguin i les estimin.

No deixeu de llegir la PART II d’aquesta experiència. En format d’entrevista, la Sra. Juani Hernàndez, àvia de la Jana Benabarre, dona resposta a tots els interrogants plantejats pels infants.