En aquesta segona part, i com a continuació de l’article anterior, compartim amb vosaltres les respostes de la Sra. Juani Hernández a les preguntes que l’alumnat de 1r va preparar amb molta cura per als avis, dins del projecte de la masia, ara per conèixer el dia a dia a la masia
Tutores de 1r
Part II. El dia a dia a la masia.
– Què menjàveu?
– Menjàvem de les coses que fèiem a casa: verdures d’hivern o d’estiu (patates, pèsols, faves, cigrons, mongetes) de l’hort, fruita inclòs el raïm a l’estiu i la carn l’obteníem dels animals que cuidàvem, com ara conills, pollastres i cada any fèiem la “matança del porc” que ens donava menjar per molt de temps: pernils, llonganisses, lloms, botifarres, botifarres de la llengua, etc. Teníem alguna cabreta de la qual en trèiem la llet que, per cert, era boníssim el fet de beure-la directament després de munyir-la.
En aquella època havíem d’anar molt poc a la botiga. De fet, pràcticament només compràvem el peix, que en menjàvem només de tant en tant, la xocolata, el cafè en gra i poca cosa més.
A les masies i les cases de poble hi havia un rebost, amb unes canyes al sostre, hi penjàvem les llonganisses, els xoriços, les cansalades, els pernils, els bulls negres i també hi guardàvem el tupí. El tupí és una tina prou gran, plena d’oli l’oliva a la qual s’hi posava la costella del porc tallada, llonganissa seca, botifarra negra seca, talls de cansalada ja seca i així s’hi guardava tot l’any. D’aquesta manera els talls anaven agafant el gust de l’oli i era molt bo. S’anava traient del tupí el que era necessari per al dia a dia i sense necessitat de nevera, que no n’hi havia.
Acostumàvem a menjar olla barrejada, també coneguda com a escudella, que s’anava preparant durant tot el matí al foc. Les brases ens ajudaven a coure la carn i per postres, menjàvem alguna fruita del temps i els diumenges algun pastisset o alguna fruita del temps, com ara figues o palosantos o raïm. També s’assecava el raïm i així fèiem les panses per l’hivern.
Recordo que a canvi de deixar pasturar al pastor el seu ramat, de tant en tant ens corresponia amb un corderet (xai) que ens servia per tenir d’aquesta carn que nosaltres no criàvem.
– Com obteníeu els aliments?
– Una mica ja ho he explicat a l’apartat anterior. La majoria dels nostres aliments es criaven a casa i els produíem entre tots. Teníem el que ara s’anomena com una “economia de subsistència”, però que funcionava molt bé.
Teníem gallines que ponien ous, dels ous en sortien pollets que creixien i es tornaven gallines i pollastres. Teníem conills que també criaven. Engreixàvem dos porcs per fer la matança quan arribava el moment. Es matava el porc i la truja servia per a la criança de més porquets. A cada part naixien de 10 a 12 porquets. Teníem dues cabres per la llet.
La matança del porc es feia abans de Nadal. Com diu la cançó, “per Nadal el porc en sal”. Això era així per tenir prou menjar quan ens reuníem per les festes familiars, que eren a tocar.
No ens passava mai allò d’anar a una superfície comercial per comprar tres coses i comprar-ne deu, perquè entressin pels ulls. No hi havia aquestes superfícies comercials sinó només petites botigues on hi venien allò que no teníem a les cases. Gastàvem molts menys diners que ara i els productes eren ben bé de proximitat, exactament tanta proximitat que venien de menys de cent metres.
– Com eren les tasques quotidianes?
– A les masies hi vivíem tota una família sencera i tothom tenia la seva feina a fer:
Els nens anàvem a l’escola, a peu. Hi anàvem al mateix poble o a vegades havíem de caminar una estona des de la masia fins al poble on hi havia l’escola. Els nens ens anàvem trobant pel camí i arribàvem en grupets a l’escola. Les escoles eren molt petitetes. En una mateixa classe hi havia nens i nenes de tota la primària, fent tasques diferents és clar, i tots sota l’atenció del mateix mestre o mestra.
El pare i els germans grans anaven a treballar a les terres fent la feina que calia d’acord amb el curs de l’any, sempre procurant que hi hagués una bona collita de blat, una bona fruita i l’alfals i altres cereals, com el blat de moro del qual també en menjaven les bèsties.
La mare preparava el dinar amb l’ajuda de la padrina i també arreglava la casa. Cosia els pantalons del pare i la roba de tots els de casa i també donava menjar als animals que teníem al corral, que era a la planta baixa, i la seva calor a l’hivern ens donava una mica d’escalforeta a les habitacions. De vegades, quan els homes treballaven lluny i els costava molta estona tornar a casa només per dinar, la mare els portava el menjar al tros o camp, amb una somera o un ruc.
La padrina ajudava la mare a fer el dinar i també s’entretenia parlant amb les veïnes algunes estones. També rentava la roba al safareig que hi havia a totes les masies. El padrí anava a buscar l’aigua al pou, per preparar les sopes i també cuidava l’hortet que hi havia al costat de casa, sense cansar-se massa, perquè era molt gran i ja no podia.
En aquella època quan els padrins es feien molt grans es quedaven a casa i els cuidava la família. Gairebé no existien les residències com les tenim ara. Les famílies constituíem “unitats funcionals” independents i autosuficients d’una mateixa societat, sense necessitar massa recursos que venien de fora. La sanitat, però, és molt millor ara i l’administració ens cuida millor, però sí que en aquell moment ens semblava necessitar menys de coses que vinguessin de fora, perquè tampoc n’hi havia.
– Com era la casa per dins?
– A la planta baixa hi havia el corral o estable, on hi havia els animals i nosaltres també l’aprofitàvem com a lloc on fer-hi les nostres necessitats, en un raconet. D’aquesta manera quan netejaven el corral, ho netejaven tot. Hi posàvem palla nova i les bèsties hi estaven molt bé. Tenir els animals a la planta baixa ens donava escalforeta a les habitacions i també els teníem a prop per donar-los menjar. A les mules que servien per treballar, per exemple, se’ls havia de donar menjar durant la nit perquè l’endemà estiguessin ben fortes i això ho feia el padrí.
A la primera planta hi havia el menjador i cuina amb el foc a terra i un banc de fusta a cada costat, que era la part central i més important de la casa, ja que s’hi preparava el menjar, s’hi menjava, s’explicava com havien anat les coses aquell dia, el padrí aconsellava si s’havia de sembrar d’acord a si plouria o no. Al vespre, el padrí i la padrina explicaven contes o rondalles, pel fet que no hi havia contes en llibres, a la vora del foc. Alguns contes feien de vegades una mica de por.
Les habitacions eren senzilles, hi havia un llit, una tauleta de nit i un orinal, per si teníem ganes de fer les nostres necessitats durant la nit, que no calgués baixar al corral, perquè era una o dues plantes més a baix i era desavinent i a més feia fred a l’hivern.
Algunes masies, una mica les més avançades, disposaven d’una comuna, que era un molt petit habitacle, en el que hi cabia una persona, amb un seient amb un forat, tapat amb una fusta, que servia per seure i fer les necessitats, que feien cap a una fossa sèptica o un braçal, per on baixava aigua. La comuna acostumava a ser al costat de la cuina, que és on vivíem.
A dalt de tot de la casa, hi havia el perxe o les golfes, que sovint servia com un magatzem per la llenya del foc i la palla dels animals.
– Com era un dia en l’entorn rural?
– Tothom tenia la seva tasca a fer, sense que li ho hagués d’explicar ningú i a l’hora tothom ajudava, si calia, al que fos. Quan era necessari jo també ajudava en algunes tasques del camp o a la mare amb el menjar.
Els padrins eren molt presents a la nostra vida i vèiem com els feien molt de cas amb els consells que donaven i amb el que s’havia de fer. També ens renyaven i ens ensenyaven coses.
No existia la televisió ni cap pantalla per distreure’ns. Però no ens feien pas falta. Jugàvem amb el que trobàvem. Sí que és veritat que en aquell temps va començar a “venir la ràdio”. Pujava un senyor amb bicicleta, que quan li havies encomanat un aparell de ràdio, el portava i tota la família escoltàvem “el parte”, les notícies, escoltàvem les novel·les que hi difonien i també música. Tot era en castellà en aquella època.
Els diumenges s’anava a missa i era on ens trobàvem amb els veïns i algunes festes més assenyalades corresponien a aplecs que se celebraven a diferents ermites del voltant, que eren petites esglésies. Els dies dels aplecs s’hi anava a peu o en somera o mula i cada família hi portava el seu menjar que compartien amb tothom.
– A què jugàveu? Com ho fèieu per entretenir-vos?
– Jo vaig estar sola sense més nens durant molt temps a indrets força aïllats del bosc. Jugava amb les pedres, que imaginava que eren personatges. Jo mateixa feia personatges amb diferents veus. Jugava amb els esquirols petits vius que em portaven els companys del meu pare i que sovint em mossegaven i també amb picots que trobaven en talar un arbre.
En aquell temps, els nens estàvem molt integrats a la vida familiar i cuidàvem els nostres germans petits, ja que no hi havia cangurs. Ajudàvem la mare amb el dinar i jugàvem a cuines, però de veritat. És a dir, algunes coses que ara fan els nens fent veure que ho fan, nosaltres ho practicàvem més de debò, tant a la cuina com canviant els bolquers del germà.
– Vivíeu molts en una casa?
– A les masies simplement hi vivia tota una família, fossin els membres que fossin.
El fill o filla gran, hereu o pubilla, es quedaven a la casa pairal i cuidaven els pares fins que ells esdevenien els padrins i els altres germans, que s’anomenaven “cabalers”, marxaven de casa a treballar o guanyar-se la vida a un altre indret.
Els hereus tenien la gràcia de l’herència del mas i de les terres, amb l’excepció d’una petita part que se’ls donava als cabalers perquè poguessin subsistir, però també tenien el deure de cuidar els padrins, de la casa i de les terres per tota la família.
– Com us escalfàveu a l’hivern?
– Més fàcil que ara. Les parets de les masies fan més d’un metre de gruix, per tant, són cases molt ben aïllades. Suposo que en aquest sentit el seu certificat energètic seria molt bo.
El foc sempre era encès, poc o molt, estiu i hivern, perquè allà hi cuinàvem i donava un caliu de bona temperatura a tota la casa.
Tal com he dit abans, el bestiar també ens donava certa escalforeta.
Hi havia brasers, que eren recipients com plats grans de ferro, on s’hi posaven les brases, que es posaven a sota de les taules, per tenir calentons els peus i les cames mentre menjàvem.
– Quina diferència hi havia amb les comoditats d’avui dia? (no hi havia llum, calefacció, desplaçaments, etc.)
– Sovint no notàvem la manca de comoditats perquè no les coneixíem. El padrí sempre deia que no calia estudiar geografia, perquè ben pensat només li calia saber com anar al poble del costat. Ell no imaginava mai del món pujar a un avió. De fet, va morir sense haver vist mai el mar.
La llum la teníem amb els quinqués o llums d’oli que vaig portar a l’escola, però temps després ja va arribar l’electricitat i llavors ten’iem una bombeta de 40 W per il·luminar la cuina i el menjador. El foc, però, també feia claror.
Quan havíem d’anar a fer una feina al defora durant la nit, era quan feien servir els llums de carbur. El carbur eren unes pedres que barrejades amb l’aigua, desprenien un gas, inflamable, que feia una llum incandescent. S’hi veia molt amb els carburs.
No hi havia calefacció pel que us he explicat abans quan parlava de com ens escalfàvem.
Ens banyàvem en un gibrell, que era un recipient gran de metall, on hi cabíem i s’hi posava aigua que havíem escalfat al foc. El sabó era fet a casa.
Tampoc ens havíem de desplaçar massa i en qualsevol cas hi anàvem a peu. Només anàvem al mercat setmanal del poble, on hi veníem algun pollastre, els ous que ens sobraven de les gallines, algun conill i, amb els diners, la mare comprava roba o la xocolata pels diumenges.
– Quina era la part més important de la masia?
– Sense dubte ho era la cuina-menjador amb el banc o bancs de fusta, a cada costat del foc, on sèiem per menjar. Allà hi passava la vida familiar. En aquells moments la família ho compartia tot, el bo i el dolent i allà, al banc, s’hi explicaven històries, els padrins arreglaven el cul d’una cadira de boga, la mare desgranava les mongetes o els pèsols per a l’endemà i els nens sèiem davant el foc escoltant-los a tots i aprenent de tots, perquè un dia, sabíem que nosaltres faríem el que feien ells.
I, com a cloenda, les mestres li voldríem preguntar:
– Com es va sentir durant la xerrada?
– He de dir que al principi em feia una mica de “cosa” o vergonya, perquè jo no he parlat mai en públic ni he fet mai cap xerrada. No sabia com m’hi trobaria. El que em va passar, no obstant això, és que m’hi vaig trobar molt bé i se’m va fer curt. M’hi hauria quedat més estona.
Veia que els nens i les nenes estaven molt atents i em va agradar particularment, com varen gaudir tocant els objectes que els vaig portar, precisament perquè els poguessin tocar: el molinet de cafè amb què varen moldre uns grans de cafè, les claus, la ratera, els quinqués, el carbur, la planxa, etc.
Alguns nens i nenes, de forma espontània, quan em trobaven davant el pati blau, perquè jo vinc a buscar cada dia a la meta neta, Jana, venien de forma molt natural i em deien com els havia agradat el que els havia explicat i que s’ho havien passat molt bé. Mai no m’hauria imaginat que els hagués pogut agradar tant una cosa tan senzilla per a mi, com és parlar de com era la vida a les cases d’abans.
– Quina impressió va tenir quan va notar tants ullets expectants d’un públic tan menut?
– En una de les xerrades hi havia la meva neta Jana, amb qui visc cada dia i ella també viu a una masia durant l’estiu. Em va agradar molt que els seus companys i companyes tinguessin interès per saber com es vivia a les masies.
És una experiència inexplicable veure com tants nens i nenes, tan petits, tenen ulls de curiositat. Veritablement, era com si els expliqués aspectes molt normals de la vida a persones que era la primera vegada que se’ls explicaven i, per tant, quedaven bocabadats.
Ha estat una de les meves millors experiències dels darrers anys.
Vull agrair a l’equip de l’escola IPSI que hagin tingut aquesta iniciativa i els vull felicitar per com ho han fet. Crec que la comunitat educativa, que ens abraça a tots, escola i família, avis inclosos, funciona molt bé quan fem coses junts i aquest n’és un bon exemple. Enhorabona.
Les mestres valorem molt positivament la visita a l’escola del Sr. Joan Rosàs i la Sra. Juani Hernández per explicar en primera persona als nostres alumnes com era la vida a la masia i com ha canviat al llarg del temps a partir de les seves experiències personals. L’alumnat va tenir l’oportunitat d’explorar i manipular estris antics, sentir paraules que han caigut en desús com ara els clemàstecs, viatjar al passat i reconèixer diferències amb la vida actual. Ha estat una experiència única i molt enriquidora. Moltes gràcies!
Deixa un comentari