El graffiti, ha existit des del principi de la història de l’home. Pintures com les de les coves de Lascaux a França, es gravaven a les parets amb ossos i pedres, però l’home no va trigar a desenvolupar les tècniques de les plantilles i els esprais, en crear siluetes bufant pigments a les seves mans mitjançant ossos buits. També s’han trobat fragments d’argila de l’antiga Grècia en els quals s’hi havia gravat text, i a les excavacions de Pompeia es va revelar una gran quantitat de graffiti, que incloïa eslògans electorals i dibuixos. Durant la II Guerra Mundial, els nazis van utilitzar les pintades a les parets com a part de la seva propaganda contra els jueus i dissidents. Tot i això, el graffiti també es va fer servir per als moviments de resistència, com a mètode per fer pública la seva oposició.
Durant les revoltes estudiantils de les dècades dels 60 i els 70, els manifestants expressaven els seus punts de vista mitjançant pòsters i pancartes. Els estudiants francesos recorrien sovint a la tècnica del pochoir (terme francès que fa referència als graffiti realitzats amb plantilles), precursora de l’actual tècnica de stencil (graffiti fet amb plantilla). El graffiti, tal com el coneixem avui en dia, no es va començar a desenvolupar fins a finals de la dècada dels 70, a Nova York i Filadèlfia, on artistes com Taki 183, Julio 204, Cat 161 o Cornbread van començar a pintar els seus noms a les parets o a les estacions del metro de Manhattan. La particular estructura de Nova York, on els barris més degradats de Harlem es troben al costat del glamur de Brodway, va afavorir el desenvolupament del graffiti, ja que diferents cultures i classes socials convivien en un mateix lloc. Es tractava d’una sortida de la pobresa i del gueto, i per descomptat també una lluita contra els agents de poder. A través d’aquests pioners, va sorgir el graffiti americà i es va estendre per la resta del món. Al principi els artistes utilitzaven el seu nom real, però no van trigar a aparèixer els primers pseudònims. Per culpa de l’excés d’artistes pintant les seves firmes per les parets de la ciutat, van començar a tenir la necessitat de ressaltar les seves obres d’alguna manera. Per això, els tags es van començar a fer cada vegada més grans fins que van aparèixer les primeres piece als trens de Nova York. A mitjans de la dècada dels 80, s’afirmava que no hi havia ni un tren sense pintar. Aquesta situació va canviar l’any 1986, quan les autoritats de Nova York van prendre mesures sobre l’assumpte posant tanques al voltant de les estacions i netejant regularment els trens. Al mateix temps que les pintades de Nova York viatjaven per tota la ciutat, el fenomen del graffiti s’estenia per tots els Estats Units i arribava a quasi totes les ciutats. Més tard, els trens es convertiran en l’objectiu també a Europa. Els graffiti van començar a sorgir pràcticament a totes les ciutats europees a partir de l’any 1980, tot i que a Amsterdam i a Madrid ja havia sorgit un moviment del graffiti més primitiu amb els orígens a la cultura punk. Finalment, l’arribada del hip–hop va produir un increment al moviment del graffiti europeu.
Va començar com una simple representació de la realitat, però, actualment, a aquest tipus d’art urbà se li atribueixen tota una sèrie de valors negatius. Per quin motiu la societat ha titllat els artistes de vàndals?
Com podem veure a partir d’aquest breu repàs per la història del graffiti, és una expressió artística que ve de molt més enrere del que es podria pensar. Va començar com una simple representació de la realitat, com qui li deixa un llapis de color a un nen de 5 anys davant d’una paret blanca, el nen tindrà la necessitat d’omplir aquella superfície de tota mena de gargots, com una mena d’instint. Però, actualment, a aquest tipus d’art urbà se li atribueixen tota una sèrie de valors negatius. Per quin motiu la societat ha titllat els artistes de vàndals?
Keith Haring, pintant “Todos juntos podemos parar el SIDA” a la plaça de Salvador Seguí, el febrer de 1989
L’octubre de l’any passat vaig concloure el meu treball de recerca, el qual parlava d’aquest tema. En aquest treball vaig tractar tota la teoria al voltant d’aquest tipus d’art i tot seguit vaig fer un estudi d’allò que la gent del carrer opinava sobre els noms que veuen cada dia en sortir de casa, les persianes dels locals de l’eixample o les grans peces de les parets del Raval. L’opinió de la societat era molt diversa, cosa que no m’esperava. La majoria eren neutres i la minoria eren aquells que consideraven el graffiti com a una forma exclusivament de vandalisme.
Per posar en pràctica la meva recerca, vaig elaborar un graffiti al pati de l’edifici de Batxillerat de l’escola, demostrant així que podia aportar valors positius a l’entorn. Vaig dur a terme un graffiti de protesta o crítica, tractant un dels motius principals de l’assetjament escolar, la discriminació cap a algunes orientacions sexuals. Vaig veure l’oportunitat de poder millorar, o almenys que es qüestionessin, els valors de tots aquells nens i nenes que jugarien a pilota davant del meu mural. Vaig titular la peça “Love is Love”, amb un disseny inspirat en un dels meus artistes preferits, Keith Haring i vaig documentar-ne el procés igual que va fer ell amb el mural de “Todos Juntos Podemos Parar El Sida” de la paret del MACBA.
Amb aquest article o amb el meu treball de recerca no vull canviar la visió de ningú sobre el graffiti, però vull proporcionar les eines necessàries per poder prendre partit en el debat de si és art o és vandalisme. Cal remarcar que els fets succeïts al metro de Barcelona amb titulars com “34 grafiteros agreden a viajeros para pintar un metro en Barcelona” o “Uno de los jóvenes ha rociado con espray la cara de una mujer embarazada” són casos aïllats que l’únic que estan fent és crear mala fama als artistes, agredir viatgers no és una característica imprescindible per ser grafiter.
No hi ha una resposta clara al debat de si el graffiti és art o vandalisme, tot depèn del teu punt de vista. La llei és clara al respecte, pintar un mur sense permisos pot ser una infracció penada. Ara bé, en vista dels resultats de les enquestes del meu treball de recerca, ens podríem plantejar fins a quin punt les lleis i els reglaments són un retrat fidedigne de l’opinió i la voluntat del poble.
Una il·legalitat pot ser també una obra d’art.
José fonseca ha dit
Muy buen articulo sobre un tema controvertido como es el graffiti. Expresas tu punto de vista de forma inteligente, no buscas manipular si no llevar el lector a la reflexión. Feliçitats Aina!