El fracàs empresarial com a eina per assolir l’èxit

La fallida és una experiència inherent a qualsevol empresa que sovint procurem evitar, relegant-la a l’oblit i obviant els seus beneficis. Si considerem l’evidència estadística, podem afirmar que el fracàs forma part de l’experiència emprenedora a Espanya, on segons el darrer estudi de l’OCDE, gairebé la meitat de les empreses tanquen abans del cinquè any de vida. Aquestes dades posen de manifest una realitat que des de l’antiga Roma ha estat estigmatitzada i castigada, a causa del sever tractament envers els deutors, condicionat recentment per la Llei Concursal 22/2003 i Llei de La Segona Oportunitat 25/2015. Una percepció que no només afecta la imatge, la motivació i la confiança d’aquells qui la viuen, sinó que també limita la seva capacitat de reinventar-se i enriquir-se de l’experiència viscuda a causa de les dificultats que es presentaran a l’hora de mantenir una base de clients sòlida i la confiança amb els diferents agents externs en un nou projecte o en la reestructuració del mateix, així com per fer front als deutes si el tancament de l’empresa no ha estat ben gestionat. És a dir, indiferentment dels beneficis que una fallida empresarial pot proporcionar a qualsevol emprenedor, a nivell d’experiència, resiliència, coneixements, estratègia i proactivitat, l’estigma no només ha influït en com se’t percep sinó també en temes legals, els quals no poden ser ignorats, com la importància que se li dona, a l’article 1911 del Codi Civil, que obliga al pagament de tots els deutes amb els béns presents i futurs.

A més del component legal i social, la fallida empresarial té repercussions o pot venir determinada per diversos àmbits, sent una qüestió que requereix una perspectiva multidisciplinària que va molt més enllà de l’àmbit econòmic. Des d’aquest punt de vista en cada àmbit hi ha accions que poden derivar en fracàs empresarial, però així mateix es poden evitar, gestionar i, fins i tot, es poden aprofitar. Seguint aquest fil argumentatiu, la recerca realitzada em va permetre identificar quins eren aquests elements clau. 

Pel que fa a la prevenció d’una fallida, resulta essencial rebre formació prèvia sobre l’emprenedoria abans de desenvolupar qualsevol model de negoci, ja que aquest coneixement permet constituir una base sòlida que permet anticipar i evitar errors habituals. En segon lloc, és cabdal aconseguir suport financer abans de començar qualsevol projecte i crear una prudent planificació financera. Tot seguit, destaca la importància de desenvolupar un pla d’empresa, de màrqueting i d’acció. En aquest sentit, pot resultar útil dissenyar un model Canvas, que és una eina visual que permet crear, analitzar i comunicar un model de negoci de manera estructurada i efectiva. Per altra banda, dedicar temps a la realització d’estudis de mercat que permetin identificar la competència i el públic objectiu més adequat pot aportar un avantatge respecte de la competència. També és recomanable l’ús de la matriu DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) i del model PESTELE (Polític, Econòmic, Social, Tecnològics, Ecologista, Legal i Ètic) per a la recopilació, anàlisi i interpretació de dades sobre el món exterior, és a dir el context en què operarà l’empresa i d’aquesta manera preveure amenaces i oportunitats provinents de l’exterior, així com detectar els punts forts i febles que tindrà el negoci. 

Un cop iniciat el projecte,  l’emprenedor hauria de mantenir sempre un bon control de la tresoreria, que són el conjunt d’actius líquids (béns o drets amb valor econòmic que es poden convertir fàcilment en diners), ja que és fonamental que es prevegi quan l’empresa tindrà ingressos per evitar trobar-se en una situació en la qual no es disposi de liquiditat (capacitat que té una empresa o persona per fer front als seus pagaments). En l’àmbit psicològic, s’hauria de procurar mantenir una mentalitat de creixement, és a dir, creure que la intel·ligència i les habilitats es poden desenvolupar mitjançant l’esforç i la pràctica constant, encara que sigui necessari més temps i dedicació per arribar a assolir l’èxit. Això comporta practicar una autoavaluació constant i periòdica. Finalment, és essencial no tenir por de fer fallida i deixar de percebre el fracàs com s’ha fet tradicionalment, per començar a entendre’l com una nova oportunitat per tornar a intentar-ho, aquest cop amb més experiència, i, per tant, amb més probabilitats d’assolir l’èxit.

En el supòsit que no es pogués evitar la fallida és important acceptar i analitzar la situació en què es troba l’empresa abans de fer qualsevol mena d’intervenció; determinant les causes que han portat l’empresa a la insolvència i/o a la fallida empresarial i si aquestes poden ser reconduïdes. En cas que no sigui possible, s’ha de reflexionar i entendre com s’hauria d’haver actuat amb l’objectiu d’aprendre i no repetir novament el mateix error. Una resposta davant l’aprenentatge seria ajustar les estratègies, d’acord amb el que s’ha après i fer una planificació meticulosament detallada de les accions que se seguiran, així com anar mesurant periòdicament si es van assolint. 

En definitiva, la possibilitat d’assolir l’èxit per mitjà del fracàs existeix i és una realitat per aquells emprenedors capaços de veure més enllà de l’estigma social, no obstant això, difícilment trobarem que sigui una pràctica comuna en el context espanyol actual, així i tot, és desitjable que en els pròxims anys vagin apareixent més mecanismes per ajudar els emprenedors que experimenten la fallida i s’adopti progressivament una visió més similar a l’estatunidenca, la qual valora positivament una experiència tan comuna com és el fracàs empresarial, tenint en compte que allò que realment determinarà si assolim els nostres objectius és la manera com transformem aquests fracassos en èxits duradors

Eva Haro