Alternança de codi en la música catalana d’avui

Fa una dècada la música en català era íntegrament en català, i el panorama estava gairebé monopolitzat per grups indie. Actualment, els grups i cantants del gènere urbà estan agafant cada cop més força i  atrauen sobretot el públic més jove. Si escoltem qualsevol cançó d’aquest gènere, molt probablement sentirem paraules o frases en un altre idioma, generalment en castellà i anglès. La motivació principal de fer aquest treball ha estat esbrinar quina és la raó d’això, i també veure  quines són les característiques de l’alternança de codi. El que ens porta fins aquí és que els grups no només fan servir castellanismes i anglicismes, sinó que opten per canviar de llengua. Per què ho fan? Creuen els cantants que és una manera d’arribar al públic més jove?

Per un costat, l’objectiu d’aquest treball és analitzar un corpus de cançons de cantants o grups musicals que fan alternança de codi per tal d’esbrinar quin tipus d’alternança fan servir i les característiques d’aquests usos. Per altra banda, pel que fa a les hipòtesis de la recerca, es creu que les alternances de codi s’utilitzen per parlar de temes determinats, per la rima i/o per captar l’atenció del públic més jove, ja que es pressuposa que els joves, que cada vegada relacionen més el castellà amb l’oci, prefereixen escoltar cançons en castellà.

Comencem definint el què és l’aspecte que fan servir tots aquests artistes: l’alternança de codi. Fa referència a alternar l’ús de les llengües que un parlant utilitza en qualsevol acte comunicatiu. Per tant, és una cosa que neix a l’hora de parlar amb una persona, i els cantants ho han adaptat per a fer-ho en les seves cançons. Hi ha tres tipus d’alternança de codi. El primer és el que s’anomena alternança interoracional. Aquesta consisteix a formular una oració i, tot seguit, canviar de llengua en la següent. El segon tipus es diu alternança intraoracional, on el canvi es dona dins d’una oració, començant-la en una llengua i canviant-la entremig, per acabar-la en una altra. Per últim, tenim l’alternança d’etiquetes, que consisteix a alternar la llengua en interjeccions o mots crossa i serveix com a marca d’identitat ètnica. Alguns exemples en català d’interjeccions són òndia o vaja! i de mots crossa, vull dir, diguem, llavors…

Ja hem definit l’alternança de codi, però en les cançons també trobem diversos tipus d’alternançes, algunes semblants a les del discurs parlat. Aquestes es divideixen en sis tipus:

• Tipus l: S’anomena llengua intercalada esquitxada en estrofes, i és comprensible per al públic monolingüe. És quan un vers està en un idioma, però s’introdueix una paraula en un altre.

• Tipus ll: Aquí trobem la llengua intercalada esquitxada en tornades invariables. Aquest tipus és molt semblant al presentat anteriorment. La diferència, però, és que les paraules o expressions que trobem en l’altra llengua estan en la tornada. La tornada, en ser la part de la cançó més dominant i més fàcil de memoritzar, augmenta la presència i importància de la llengua intercalada i projecta una imatge més multilingüe.

• Tipus lll: Aquest tipus consisteix a intercalar les llengües en els discursos recitats de la cançó. En moltes cançons s’inclouen oracions parlades, fragments de converses o exclamacions a l’inici, al final o a la meitat de la lletra. Aquests discursos poden estar relacionats amb la lletra de la cançó, o poden no tenir-hi res a veure.

• Tipus lV: En aquest tipus els canvis de llengua es donen dins d’un mateix vers. En una conversa, seria un canvi intraoracional. Aquest tipus és molt utilitzat.

• Tipus V: El cinquè tipus s’anomena alternança entre versos. En aquest cas, els canvis de llengua es donen d’un vers a un altre, tant dins de les estrofes com de les tornades. En una conversa, seria un canvi interoracional.

• Tipus Vl: L’últim tipus s’anomena alternança entre unitats extenses. En aquest cas, les llengües canvien d’estrofa a estrofa o d’estrofa a tornada. És a dir, estan clarament diferenciades.

Un cop vist els tipus d’alternança que hi ha, cal veure com influeixen en les cançons. En aquest treball s’han escollit dotze cançons de diferents artistes urbans en català per veure com i de quina manera influeixen aquests canvis de codi en la seva música. Per fer aquesta anàlisi vaig veure diferents aspectes de les alternances en aquestes cançons, com, per exemple, quin tipus d’alternança té cada cançó, el nombre d’ocurrències, la relació entre el tipus d’alternança i les llengües amb què alternen…

Un cop feta aquesta anàlisi vaig arribar a unes conclusions força clares: el tipus d’alternança amb més ocurrències és el de tipus l. És un recurs molt utilitzat que fa veure que els joves tenim moltes paraules de l’anglès i del castellà implementades en el nostre vocabulari. La segona amb més instàncies és la que es troba en la tornada de la cançó, i això fa que l’artista transmeti una imatge força multilingüe.

Pel que fa a les llengües que alternen, fan servir el castellà, l’anglès, l’italià i el francès, encara que aquestes dues últimes les trobem en dues cançons. Per tant, les llengües més comunes dels grups analitzats són el català, el castellà i l’anglès. Normalment, el català és la llengua de partida i les alternances es fan amb les altres dues. Ara bé, aquestes llengües no s’alternen exactament de la mateixa manera.

Quant a les funcions pragmàtiques de les alternances, els motius més recurrents pels quals els grups analitzats les fan són mantenir la rima, cobrir necessitats lèxiques i per captar l’atenció del públic, específicament el més jove. A més, hem pogut observar que sembla que sí que existeix alguna relació entre la funció i el tipus d’alternança de codi que es fa servir. Les alternances que afecten els elements més simples, és a dir les de tipus I i II, són les que més es fan servir per mantenir la rima i per cobrir necessitats lèxiques. En canvi, les de tipus IV, V o VI, que impliquen alternances dins dels versos, entre versos o entre estrofes i, per tant, afecten elements lingüístics més elaborats, acostumen a tenir funcions que tenen un impacte major en el discurs: emfasitzar contrastos, parlar de determinats temes (tabú o sentimentals) i marcar la identitat.

Finalment, m’agradaria donar les gràcies al meu tutor d’aquest treball, Dani Colom, per haver-me donar suport i ajut en tot moment. Aquest treball m’ha permès adonar-me de la realitat sociolingüística del català i de la quantitat de canvis de llengua que es fan en la música catalana actual.

Accediu a d’altres treballs de recerca des d’aquest enllaç.