Mariona Izquierdo, alumna de 2n de Batxillerat
El canvi climàtic és una realitat de la qual no podem fugir. Aquest concepte actualment s’utilitza en molts discursos, està molt de moda.
Com bé tots sabem el nostre planeta té data de caducitat, per tant cal actuar ja. Tot i que això ja ho anem dient des de fa unes quantes dècades, la situació és desoladora.
Quan a finals de novembre de l’any passat em van donar l’oportunitat d’escollir un tema per al meu treball de recerca, sabia que havia d’estar enfocat d’alguna manera a la crisi climàtica. Tot i això, és un tema tan ampli que no sabia per on començar. Després de llegir diversos articles i informar-me, vaig arribar a la conclusió que el meu treball es basaria en estudiar l’aplicació de mètodes sostenibles per ajudar a la reducció de la contaminació a Barcelona i, a partir d’aquí, quantificar-ne els resultats. I és per això que la meva hipòtesi va ser la següent: Reduir les emissions de CO2 entre un 5 i 10% dins d’una zona d’estudi del districte de l’Eixample, és possible. Però per què a l’Eixample i no al barri de Les Corts o al barri de Gràcia? Doncs per dos motius força importants: el primer és que l’Eixample és el barri més contaminat de la ciutat de Barcelona, i el segon és un interès personal perquè és el barri on visc i em preocupa molt.
Un cop centrat el tema del meu treball, que no va ser pas fàcil, vaig començar a redactar el meu índex i em vaig adonar que hauria de tractar diversos temes dels quals jo no tenia suficients coneixements, com ara la mobilitat o la gestió de residus a la ciutat. Per aquest motiu el primer que vaig fer va ser buscar informació i vaig sol·licitar fer una entrevista amb un dels responsables de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona (BCNecologia) que són els responsables de dur a terme accions sostenibles per a l’Ajuntament de Barcelona. Va ser gràcies a aquesta entrevista que vaig poder enfocar les meves línies estratègiques: mobilitat, gestió de residus, energia sostenible i zones verdes; que constitueixen l’esquelet del treball. Poc a poc em vaig anar introduint dins de la problemàtica general del canvi climàtic i per mantenir cert realisme dins del meu treball vaig seguir la línia dels objectius sostenibles que proposen les Nacions Unides (ODS).
Així doncs, ja tenia la proposta d’índex del meu treball. Però com la podia aplicar? A on? Amb quins recursos? Per tal de trobar un nexe entre aquestes preguntes i les seves solucions vaig aplicar un concepte que em va cridar molt l’atenció i que em van explicar a l’entrevista amb la gent de BCNecologia; la superilla. Aquesta experiència ja s’està aplicant a la ciutat i hi ha algunes zones en estudi.
Una superilla és la suma de diverses illes de cases on es pacifiquen els carrers per donar més importància als espais públics i als seus habitants. La meva idea inicial era delimitar jo mateixa una superilla. El meu handicap per delimitar una zona, i això m’ho van fer veure els experts, era que requeria trobar moltíssimes dades que no estaven al meu abast. Amb tota la informació que em van facilitar des de BCNecologuia, vaig trobar un estudi de l’Ajuntament de Barcelona on es delimitava una superilla amb l’Escola Industrial com a cor del terreny. Aquest projecte mai va veure la llum, es va quedar en un estudi previ que recollia dades de la situació actual d’aquesta zona però que no desenvolupava cap proposta d’actuació. Aquestes dades van ser el punt de partida per quantificar les propostes del meu TR, però ho vaig ampliar amb noves línies estratègiques com són les energies renovables i la gestió de residus.
El capítol més difícil de desenvolupar va ser el de mobilitat per la seva complexitat i extensió. Com que la mobilitat és l’aspecte que més emissions de CO2 emet vaig voler aprofundir-lo molt i amb aquesta idea al cap vaig desenvolupar la primera proposta, basada en una redistribució de la tipologia de les vies. M’explico, bàsicament vaig dividir les vies en tres: la via bàsica (mínim 2 carrils de cotxe privat), la via local (màxim 1 carril de cotxe privat) i la via veïnal (no poden circular vehicles privats, és una plataforma única). Amb els meus càlculs que he comentat abans, vaig arribar a la conclusió que amb aquesta aplicació (que és la que té més pes de totes) s’aconsegueix un estalvi de 2.455Tn de CO2 anuals.
El capítol de gestió de residus també em va resultar força complex d’estudiar, no tenia suficients coneixements. Em vaig posar en contacte amb un professor de la UPC qui va ser el que em va introduir en aquest tema i em va facilitar molta informació. Vaig acabar desenvolupant una proposta de recollida pneumàtica, amb la qual s’aconsegueix un estalvi de 11,86 TN.
Per estudiar les energies renovables, vaig contactar amb uns arquitectes de la Diputació de Barcelona i em van facilitar dades per fer la proposta d’aprofitar totes les cobertes dels edificis de l’Escola Industrial per plaques fotovoltaiques, i aprofitar l’energia dins del districte de l’Eixample.
Amb la part que vaig gaudir molt, va ser amb l’elaboració d’una maqueta a escala 1:1.600 on representava la superilla de l’Escola Industrial amb totes les meves propostes integrades.
Així doncs, amb totes les propostes aplicades a la superilla s’aconsegueix una reducció total de 4.995,36 Tn de CO2. Resultat superior al que s’ha plantejat a la hipòtesi, això demostra que les meves aplicacions pràctiques són massa ambicioses. Tanmateix, aquest treball m’ha donat prou coneixements per entendre que encara ens queda un bon camí per arribar a un funcionament sostenible a la ciutat de Barcelona.
Vols llegir més sobre Treballs de recerca…?
Un estudi sobre l’aplicació de mètodes sostenibles per ajudar a la reducció de la contaminació a Barcelona
Elisabet says
Genial.
Espero q qui tingui potestad per fer-ho, et copiï la idea.
Molt bona feina. Enhorabona