Voluntariat a Tailàndia

Ja feia temps que em rondava la idea de participar en un projecte de cooperació a l’estranger i aquest darrer estiu se’m va donar l’oportunitat de, finalment, realitzar-ho. Després d’indagar per moltíssimes pàgines web d’associacions, ONG’s i fundacions, quasi havia desistit de poder fer un voluntariat internacional perquè tant el preu com el plantejament de la majoria d’entitats no coincidia amb la idea de viatge cooperatiu que tenia en ment. Finalment, va ser a través de la grata experiència d’una amiga que em vaig acabar decidint per un voluntariat d’ensenyament al Nord-Est de Tailàndia, a la província rural de Mahasarakham.

El projecte en el qual vaig col·laborar consistia a oferir classes d’anglès a les escoles de les aldees i pobles propers al campament on els voluntaris estàvem allotjats. També vam organitzar un campus d’anglès a les tardes per oferir classes i activitats a tots aquells nens i nenes que poguessin arribar fins a Mom Tik Camp. La immensa majoria dels voluntaris que érem allà no teníem ni formació educativa ni experiència tractant grups de nens i nenes en edat escolar, tanmateix això no va comportar cap complicació ni problemàtica com alguns de nosaltres ens havíem imaginat. L’interès dels nens i nenes, la implicació de les escoles on anàvem a treballar i una mínima planificació de les activitats van fer possible que gent que mai s’havia posat al capdavant d’una aula, (com jo mateixa) donéssim classe a cinquanta nens que, en la majoria dels casos, mai havien rebut una lliçó que no fos en tailandès. Ara bé, tots els voluntaris vam aprendre unes mínimes nocions bàsiques de la llengua del país per intentar fer entendre als nens les activitats i jocs que els havíem preparat. Els alumnes amb què ens vam trobar (d’entre 5 i 16 anys) eren sorprenentment disciplinats i obedients, i el fet de seure a terra i escriure amb el que bonament podien no els impedia esforçar-se al màxim amb la presentació i la cal·ligrafia de la lliçó que aquell dia els tocava aprendre.

Així doncs, el desavantatge més gran amb què ens vam trobar va ser el marcat caràcter tímid i introvertit dels nens; els feia molta vergonya participar en les classes i interaccionar amb els professors estrangers (molts d’ells era la primera vegada que en veien un). Això va comportar que més enllà d’implicar-nos en l’àmbit acadèmic amb l’aprenentatge dels nens i nenes, vam aprendre a guanyar-nos la seva confiança, que perdessin la vergonya i traguessin la seva part més expressiva i divertida. Això ens va permetre conèixer més els nens i nenes, i crear un vincle una mica més estret, fet que es va veure exposat quan després dels vint dies aproximats que durava el voluntariat ens vam haver d’acomiadar.

Pel que jo mateixa he pogut experimentar, es pot viure amb molt menys del que un mateix es pot imaginar sense haver de renunciar a la felicitat.

Amb tot, aquesta experiència no només m’ha fet guanyar independència i seguretat en mi mateixa pel fet d’haver viatjat tan lluny sense la supervisió dels pares com fins ara havia fet, sinó que també m’ha permès créixer personalment i emocionalment. Viure durant gairebé un més d’una manera infinitament més austera del que estava acostumada em va fer veure que moltes de les comoditats i costums que a casa em semblen imprescindibles, realment no ho són tant. Pel que jo mateixa he pogut experimentar, es pot viure amb molt menys del que un mateix es pot imaginar sense haver de renunciar a la felicitat. Recordo que el primer dia que vaig tornar a casa, em va sorprendre poder regular la temperatura de l’aigua per dutxar-me. Poc em vaig imaginar que aquells nens i nenes m’ensenyarien a mi molt més del que jo mai els hagi pogut ensenyar a ells.