Gianni Rodari deia “Un conte només pot néixer d’un binomi fantàstic, insòlit, és a dir, de la unió de dues paraules allunyades entre si. Perquè aleshores la imaginació, en percebre dues paraules de significat divers enllaçades, es veu obligada a posar-se en marxa. Estranyes, llançades l’una contra l’altra, en un cel mai vist abans, ens trobem en les millors condicions per generar una història.”
Prenguem els mots: Teatre i despatx i enllacem-los en una preposició articulada:
Un teatre en un despatx. I ja tenim l’escenari del relat que us vull explicar.
En aquest despatx m’hi he reunit moltes vegades per temes diversos. I us he de dir que hi he viscut escenes insòlites.
Si busquem al diccionari el significat de la paraula insòlit, diu:
Desacostumat, extraordinari. Menjà amb un apetit insòlit. Es presentà a una hora insòlita.
Això d’insòlit ho dic perquè sovint he sortit d’aquest despatx evocant la pel·lícula “Una nit a l’Òpera”, dels germans Marx, per la fantàstica escena de la cambra del vaixell. I és que en aquest despatx, quan una reunió s’inicia, ininterrompudament algú truca a la porta. I aquest algú és rebut amb un amigable:
– Sí, digues, o – Passa, passa, o – Per cert, no coneixes a…?, passa que te’l presento. I és així com el que en un principi ha de ser una reunió, a vegades es converteix en un taller de creació, en una mena de teatre, o de capsa màgica…
La gent va entrant, i cada cop hi ha més persones a dins, que sense saber-ho acabaran formant part de l’escena, de la idea que s’hi està gestant, de la propera aventura pedagògica. Ja sigui per tocar música, per escriure un text, construir ocells de paper, o qualsevol altra aportació pròpia. Engrescats per un director d’orquestra capaç de contagiar-nos el seu entusiasme.
Jorge Wagensberg, deia que “Canviar de resposta és evolució. I Canviar de pregunta és revolució.”
La reunió d’aquell dia prenia com a punt de partida una pregunta:
– Per què no convertim l’entrega de premis literaris de l’Escola IPSI en una Nit de Les Arts?
Una nit on conflueixin l’escriptura, la música, la plàstica i les arts escèniques? Una nit per celebrar uns premis literaris, que sigui la posada en escena de la creativitat?
I aquest va ser l’origen de la creació de La Nit de les Arts que es va dur a terme el curs passat al teatre de la Biblioteca de Catalunya, i que seguirem realitzant per celebrar l’entrega de premis dels guardonats dels diferents certàmens literaris de l’escola.
La inquietud, la il·lusió i la capacitat d’algú per engrescar-nos a volar més enllà del seu despatx. La iniciativa de qui contagia el seu entusiasme per engrescar la gent a formar un equip, per somiar junts fent volar coloms.
Una iniciativa per deixar-nos anar i omplir-nos el cap de pardals creativament parlant. Aconseguint realitzar un projecte de creació col·lectiva on tothom hi té cabuda per expressar-se amb veu pròpia.
Quasi ningú ho sap però aquella nit, a part del so de la seva guitarra, la seva veu també s’escoltava amb el text dels ornitòlegs de l’espectacle. Va escriure un text carregat d’ironia, de comicitat, de música i de complicitats. La veu dels que presentaven els guardonats buscant cucuts, pardals o tórtores…
I la meva veu avui, vol expressar un profund agraïment:
– Gràcies Daniel Klamburg
I ara que us he explicat com neix aquesta història, permeteu-me escollir un bon final, un d’aquells que la fan interminable… Llarga vida a la Nit de les arts. Llarga vida a la creativitat de petits i grans!
Deixa un comentari