Aitana Alonso, alumna de 2n de Batxillerat
De ben petita em vaig introduir al món de la dansa per casualitat. Com tota nena de 6 anys, em cridava l’atenció el ballet, pels tutús i el color rosa. Poc a poc em vaig adonar que la dansa era molt més que això. Em vaig apuntar a jazz, a hiphop, a contemporani… I vaig començar a veure que per mi la dansa era com les ulleres per un miop: quelcom imprescindible. Aleshores vaig provar amb el teatre. Em vaig apuntar a classes d’interpretació i, altra vegada, vaig sentir que aquell també era el meu lloc.
Va ser gràcies a una iniciativa de l’escola anomenada “Jornades Culturals” que vaig descobrir l’acadèmia que actualment és com la meva segona casa. Les “Jornades Culturals” consisteixen en un seguit d’activitats i sortides que es realitzen durant una setmana. Una de les sortides a les quals vaig assistir era a l’acadèmia de dansa i teatre musical Coco Comin. Per mi, descobrir aquesta acadèmia va ser, altra vegada, com descobrir per un miop que el món no es constitueix de línies borroses i mogudes.
D’aquesta manera, l’any següent ja em trobava immersa en els estudis de teatre musical, els quals consisteixen en quatre cursos en què s’imparteixen 5 matèries: jazz, claqué, ballet, hiphop, cant i teatre. Poc a poc, em vaig adonar que actuar, cantar i ballar havia passat de ser una afició a ser una passió. En conseqüència, el temps dedicat a aquestes passions va anar augmentant en passar els anys, fins a arribar, avui en dia, a ser 14 hores setmanals.
… com tota nena de 6 anys, em cridava l’atenció el ballet, pels tutús i el color rosa. Poc a poc em vaig adonar que la dansa era molt més que això…
He cregut necessari escriure aquesta petita introducció per tal d’aclarir les motivacions que em van portar a escollir el teatre musical com a protagonista del meu treball de recerca. Sóc una persona que es guia molt per les passions, per les emocions. Així doncs, vaig pensar que no hi hauria res millor que endinsar-me en un tema que m’apassiona. Vaig encertar de ple, ja que el desenvolupament del treball ha estat un viatge molt gratificant. Lluny d’haver-lo concebut com una obligació, ha significat un descobriment i un aprenentatge constant.
En primer lloc, presentar el treball. Portant com a títol “La formació d’un actor de musical” vaig dividir-lo en 3 apartats: primerament, una petita introducció sobre la història del teatre musical com a base contextual. A continuació, el cor del treball, el qual consistia en la descripció, caracterització i investigació sobre les 3 disciplines indispensables per a l’actor de musical (cant, dansa i interpretació), tot exemplificant cadascuna amb vídeos, diàlegs i fragments de les entrevistes que vaig realitzar.
Per últim, la tercera part abastava la part pràctica i les conclusions. El desenvolupament de la part pràctica va ser d’allò més interessant, ja que significava plasmar tot el que havia après durant el treball. Aquesta part consistia en l’anàlisi de dues versions del mateix musical separades 23 anys en el temps, és a dir, la comparació dels trets fonamentals d’una representació del 1988 i d’una altra del 2011 de l’escena principal del musical “Anything Goes”.
A continuació, vull concretar la meva hipòtesi: “El cant és la disciplina més important en una obra de teatre musical”. La qüestió és per què vaig decidir emprar el cant com a subjecte del treball. Aquesta decisió es va basar en l’interès per respondre una pregunta que feia molt de temps que m’intrigava: és el cant allò que primer percep el públic per sobre de qualsevol altre aspecte?
Per dur a terme la investigació vaig donar molta importància a nodrir-me de les idees que actors, ballarins, cantants i directors em poguessin transmetre, ja que ells són els que han tingut l’oportunitat de pujar a un escenari. Així doncs, a part de consultar llibres, articles, i visualitzar una gran quantitat de musicals, la gran base sustentadora del meu treball van ser 4 entrevistes, dues d’elles a dues actrius de musicals, les quals, entre d’altres, han participat en musicals com “Sister Act” o “Chicago”; una altra, al meu professor de cant i director musical de diversos espectacles; i, finalment, una altra a la Coco Comin, directora de la seva pròpia acadèmia, coreògrafa, ballarina i productora de molts dels musicals que s’han dut a terme a Barcelona.
Sincerament, no em podia creure que pogués comptar amb unes entrevistes a persones que constitueixen el meu model a seguir. Va ser mitjançant les seves respostes que vaig poder estructurar el treball i assegurar-me de quins eren els temes més importants a tractar.
Avui en dia, es valora posseir un nivell elevat tant en cant, com en dansa i interpretació. Una persona que es presenti als càstings d’un musical amb un nivell excel·lent de cant però sense nocions bàsiques d’interpretació i dansa, difícilment passarà les proves.
Un cop desenvolupat el treball, vaig extreure’n les conclusions basant-me principalment en la meva hipòtesi: El cant és la disciplina més important en una obra de teatre musical. Després d’haver investigat i proposat aquesta afirmació tant a professionals del món de l’espectacle com a persones alienes, vaig deduir dos camins per tal de respondre la hipòtesi: un, orientat cap a un àmbit més professional i un segon que s’orienta cap a un àmbit més popular. Des del punt de vista professional, puc afirmar que la hipòtesi és falsa.
La falsedat d’aquesta hipòtesi ve donada pel polifacetisme cada vegada més buscat en actors i actrius de musical. Avui en dia, es valora posseir un nivell elevat tant en cant, com en dansa i interpretació. Una persona que es presenti als càstings d’un musical amb un nivell excel·lent de cant però sense nocions bàsiques d’interpretació i dansa, difícilment passarà les proves. Aquesta és una de les grans diferències amb el teatre musical del segle XX: una persona era o bé actor, o bé cantant, o bé ballarí, però era molt complicat trobar, per exemple, un actor amb nocions de ball o un ballarí amb la capacitat d’afinar. Com tot, el món de l’espectacle ha evolucionat i cada vegada es torna més exigent. Vaig observar, conseqüentment, que avui en dia no hi ha una disciplina que destaqui més que les altres, ja que la finalitat és dominar-les totes tres per igual.
No obstant, des del punt de vista popular, s’observa una tendència a creure en la certesa de la hipòtesi. Respecte al terme “popular”, aclarir que es refereix a aquell sector de la població que o bé no sent interès pel teatre musical o bé n’és un espectador aficionat, és a dir, persones que han creat la seva opinió personal basant-se en la seva experiència visual.
Així doncs, la idea que es dedueix en aquest aspecte és que quan en un musical falla la dansa el públic gairebé no ho percep, ja que no sap com continua la coreografia. Passa el mateix amb la interpretació: si un actor no està preparat per interpretar un paper i no es converteix en el personatge sinó que simplement l’actua, l’espectador gairebé no se n’adona. Ara bé, és diferent amb el cant.
Cantar és un acte molt més extens i reconegut que no pas ballar o interpretar. Tothom té un cantant preferit i una cadena de ràdio que sempre escolta. Tot i no saber les bases del cant, la població té una idea formada sobre què és cantar bé i què no ho és. De manera que, si en un musical el que falla és la cançó, l’espectador de seguida detecta alguna cosa que no li agrada, que no troba harmònica.
És més probable que el públic s’adoni que el cantant protagonista està refredat que no pas que un ballarí s’ha esquinçat el turmell en escena.
Així doncs, vaig concloure amb una hipòtesi que es decanta més cap a la seva falsedat però no d’una manera completa si es té en compte el factor popular.
Per finalitzar, m’agradaria transmetre una idea final que va estar present durant tota la realització del treball: el fet que, involuntàriament, hi ha una certa tendència de la població a “infravalorar” l’art, sobre tot l’escènic. Existeix un sentiment que és compartit per molta població: té molt més mèrit ser enginyer, metge, psicòleg, mestre, etc. que no pas ser ballarí, actor, director de cinema o pintor. Avui en dia, per sort, la població cada vegada té una ment més oberta respecte aquests aspectes, però abans era diferent.
Triar el batxillerat artístic, estudiar belles arts, ser ballarí, estudiar teatre o fins i tot disseny era considerat malgastar el temps, i s’atribuïa a aquells alumnes que preferien no estudiar res. Ara bé, si s’estudiava per ser metge, comptable o advocat, els pares sentien que els seus fills farien un bé a la humanitat.
Només m’agradaria transmetre que aquells que volem estudiar aquestes carreres més infravalorades, és perquè sentim la mateixa passió que l’alumne que estudia medicina. Amb aquesta idea finalitzo el meu petit article, i afegeixo una estrofa del musical “Billy Elliot” que resumeix a la perfecció què se sent quan la teva passió és la teva professió, o quan la teva professió és la teva passió:
“Realment no puc explicar-ho,
no trobo les paraules.
És una sensació que no es pot controlar.
Suposo que és com l’oblit, sentir que perds el que ets,
i, al mateix temps, sentir que ho ets tot.
És com si hi hagués una música que sona a la meva orella
i jo l’escolto, l’estic escoltant i després desapareixo.
I llavors sento un canvi,
com un foc al meu interior,
una cosa que m’esclata a dins i que és impossible d’amagar.
I de sobte estic volant, volant com un ocell,
com l’electricitat, l’electricitat.”
L’Aitana ens explica què significa per a ella la dansa en el teatre musical a partir d’una descripció dels temes tractats en el seu Treball de recerca.
Deixa un comentari