Creació, producció i avaluació d’una beguda isotònica energètica

El meu treball de recerca és un treball de caràcter pràctic amb un objectiu molt concret: “Fer una beguda isotònica energètica que permeti que els esportistes es recuperin de l’esforç i alhora els proporcioni energia, optimitzar-ne la producció i que complexi els requisits legals.”
Primer de tot vaig haver de conèixer les definicions de les begudes energètiques i les begudes isotòniques. Per fer-ho em vaig recolzar en la legislació espanyola i europea. Després vaig haver de fer la meva pròpia recepta. Vaig desenvolupar una metodologia de producció i en vaig produir  20 ampolles de mig litre. Finalment, per poder observar si la beguda feia la seva funció, vaig dissenyar un seguit de proves pràctiques per recollir dades i determinar la seva eficàcia.
El treball de recerca és un projecte que es comença a principis de primer de batxillerat i s’acaba a l’inici de segon de batxillerat amb la presentació davant del tribunal d’avaluació. És, sense cap mena de dubte, el repte més gran que m’he trobat en els meus anys d’escola. Pel temps de dedicació i pel repte intel·lectual que suposa, és important triar un tema que et motivi. Des d’un primer moment vaig tenir clar que volia fer un treball pràctic i utilitzar el temps que hi  dediqués  a fer una cosa nova. També vaig voler aprofitar l’oportunitat per aprendre i saber més de les meves dues assignatures preferides, biologia i química.  Tot i no haver-me enfrontat mai a un procés de recerca, ja feia uns quants anys, des de tercer d’ESO,  que pensava que volia treballar en un laboratori fent investigació biomèdica i fer el treball  ha estat una manera d’apropar-m’hi una mica més,  tot i que sigui a petita escala, i confirmar el meu interès per la recerca.
Descriuria el meu treball com un repte constant. Quan se’m va acudir la idea del treball em vaig sorprendre en observar que no hi havia cap beguda isotònica energètica al mercat. Això és degut a la incompatibilitat de la cafeïna, pròpia de les begudes energètiques, amb la finalitat de les begudes isotòniques. La cafeïna és diürètica i per tant afavoreix a la deshidratació. Aquest va ser el primer repte al qual em vaig enfrontar. En lloc de refer la hipòtesi vaig decidir que buscaria uns components alternatius per fer-ho possible i a més a més,  automàticament, la meva beguda seria més sana, ja que la cafeïna és el que fa que les begudes energètiques siguin tan poc saludables (a part de la quantitat de sucres). En fer aquest canvi, però, vaig provocar que la meva beguda no es pogués considerar una beguda energètica segons la llei,  ja que perquè una beguda pugui estar etiquetada com a tal ha de portar cafeïna.  Però vaig trobar els ingredients per a substituir els efectes de la cafeïna i vaig elaborar la llista de components que posaria a la beguda.
A principis de juny va sorgir el segon repte: aconseguir aquests nous components. Per sort, quan demanes ajuda perquè estàs fent el treball de recerca tothom et tracta molt bé i està molt disposat a ajudar-te.

…va ser com un gran problema de dissolucions però sense un enunciat redactat. Era jo qui vaig haver d’escriure el meu propi enunciat i buscar exactament quines dades tenia per acabar resolent les incògnites.

Fer els càlculs necessaris perquè tingues tots els requisits legals també va ser molt complicat. Tot i això, diria que va ser una de les meves parts preferides del treball perquè vaig haver de posar en pràctica tot el que coneixia per intentar que tot quadrés: va ser com un gran problema de dissolucions però sense un enunciat redactat. Era jo qui vaig haver d’escriure el meu propi enunciat i buscar exactament quines dades tenia per acabar resolent les incògnites.  
Un cop tot preparat vaig decidir produir la meva primera beguda isotònica energètica. Vaig trigar aproximadament unes cinc hores. Òbviament va ser un desastre. Calia ajustar alguns càlculs i era impossible mantenir la concentració sense cap ajuda durant tantes hores. Vaig prendre nota de tot el que va sortir malament, ho vaig corregir i al cap d’un parell de dies vaig tornar a produir-ne una altra. En total vaig fer l’experiment cinc cops, cada cop trobava com millorar la recepta i com fer el procés més fàcil per reduir els errors. Al sisè experiment vaig produir dotze ampolles de beguda, vaig trigar vuit hores i en vaig perdre  sis per errors durant el procediment.

En l’últim experiment en vaig produir tantes perquè les necessitava per a avaluar la seva eficàcia. La prova va consistir a fer practicar esport a un grup de voluntaris, uns quants d’aquests havien pres la beguda mentre que els altres havien pres aigua amb colorant i aromatitzant. Tots havien de fer el mateix: córrer amb un mòbil en el qual hi havia una aplicació que anava enregistrant i emmagatzemant informació com ara la velocitat màxima i la distància recorreguda. Els resultats, però, no van ser concloents perquè els dispositius tenien molt poca precisió.

Això em porta a un altre punt important del treball que és el pressupost. Amb més pressupost hauria pogut utilitzar uns dispositius tecnològics més preparats i més precisos. Elaborar un treball d’aquestes característiques és molt car, tant pel preu de les sals com pel preu del material.
He parlat de reptes i de com els he anat superant però no he parlat de la frustració. Ha anat apareixent durant tot el procés, de la maneta del repte. Han estat moltes hores intentant que em quadressin les concentracions, fent càlculs i més càlculs. Ara puc afirmar que és això el que més m’agrada, que sigui difícil, perquè l’orgull i la felicitat que sents quan, per fi, superes els reptes compensen totes les hores de feina.