Vaig obrir els ulls endormiscat. Darrere els barrots hi havia Ia munió de gent habitual. Enyorava tant les carícies del sol, el rugit dels lleons… Em vaig aixecar, cosa que va causar els típics “oooh!” i el plor d’algun nen. Normal. Un grupet de nois poca-soltes em miraven i es reien de ves a saber què. De cop vaig veure un home que em sonava. Era el director del zoo, que parlava amb un home alt que portava bermudes. Parlaven i ens miraven d’una manera estranya. El director enfadat i l’home de les bermudes il·lusionat i content. Van apropar-se al nostre recinte i hi van donar una volta. Per Ia samarreta de l’home vaig saber que era d’una organització que portava animals a Ia llibertat. I ara venien per nosaltres!!! Però em vaig desanimar mirant els meus companys. Com aconseguiria sortir d’allà un rinoceront negre que no arribava als tres anys? L’home de les bermudes es va apropar a mi i em va inspeccionar. El director va remugar aspirant el fum de Ia cigarreta: “en Rufus és un bon exemplar, emporti-se’l si vol.” All em va glaçar Ia sang (en el bon sentit de Ia paraula). Jo, en Rufus, tornant a casa meva!!! Vaig tenir Ia sensació que volava… Tornaria a Etiopia!!! Vaig sentir que parlaven, i al cap d’uns segons vaig veure amb el cor a Ia gola que firmaven el contracte.
Una setmana després una furgoneta em va recollir. Suposo que vam anar a l’aeroport i allà em vaig adormir. Em va despertar el sotragueig de Ia furgoneta. Feia una xafogor que jo coneixia bé… Em vaig haver de controlar. Quan Ia furgoneta va parar, van obrir Ia porta i em van treure a poc a poc. Llavors va passar una cosa que pocs rinoceronts poden dir: vaig plorar. Sí, sí, vaig deixar caure llàgrimes tal com ho fan els humans. Sentia l’herba sota meu, el cant dels exòtics ocells, el sol acaronantant Ia meva cara… Havia arribat a I’Àfrica i això era el motiu del meu plor.
Deixa un comentari