RUFUS

Vaig  obrir els  ulls endormiscat. Darrere els  barrots hi havia Ia munió de gent habitual. Enyorava tant les carícies del  sol, el rugit dels lleons… Em vaig aixecar, cosa que va  causar els típics “oooh!” i el plor d’algun nen. Normal. Un grupet de nois poca-soltes em  miraven i es  reien de ves a saber què. De cop vaig veure un home que em sonava. Era el director del  zoo, que parlava amb un  home alt que portava bermudes. Parlaven i ens miraven d’una manera estranya. El director enfadat i l’home de  les  bermudes il·lusionat i content. Van apropar-se al nostre recinte i hi van donar una volta. Per Ia  samarreta de  l’home vaig saber que era  d’una organització que  portava animals a  Ia   llibertat. I ara   venien per  nosaltres!!! Però  em vaig desanimar mirant els  meus companys. Com aconseguiria sortir d’allà un rinoceront negre que no arribava als tres anys? L’home de les  bermudes es  va  apropar a mi i em va  inspeccionar. El director va remugar aspirant el fum de  Ia cigarreta: “en Rufus és un bon exemplar, emporti-se’l si vol.” All em va glaçar Ia sang (en el bon sentit de Ia  paraula). Jo, en Rufus, tornant a casa meva!!! Vaig tenir Ia  sensació que volava… Tornaria a Etiopia!!! Vaig sentir que parlaven, i al  cap d’uns segons vaig veure amb el cor a Ia gola que firmaven el contracte.

Una setmana després una furgoneta em va  recollir. Suposo que vam anar a l’aeroport i allà em vaig adormir. Em va  despertar el sotragueig de  Ia furgoneta. Feia una xafogor que jo coneixia bé… Em vaig haver de controlar. Quan Ia furgoneta va parar, van obrir Ia porta i em van treure a poc a poc. Llavors va  passar una cosa que pocs rinoceronts poden dir:  vaig plorar. Sí, sí, vaig deixar caure llàgrimes tal com ho fan els  humans. Sentia l’herba sota meu, el cant dels exòtics ocells, el sol acaronantant Ia meva cara… Havia arribat a I’Àfrica i això era el motiu del  meu plor.