Rapsòdia sobre un tema de Paganini, de Rachmaninov

Avui us volem presentar una obra d’un dels compositors favorits del gran públic: el rus Sergei Rachmaninov (1873-1943)

A Rachmaninov, coetani de Stravinsky, Bartók, Prokofiev, Schostakovitx, Schoenberg, Webern, no se li ha perdonat encara que, havent viscut plenament durant el segle XX escrigués música que els “experts” van decidir per unanimitat definir com a “inadequada”. En efecte, Rachmaninov no va ser temptat per l’avantguarda musical i es mantingué estrictament lligat a l’escola romàntica, com a continuador de la tradició russa, però això sí, escrivint obres, algunes d’elles realment extraordinàries i corprenedores, com ara els quatre concerts per a piano i orquestra o les seves simfonies, entre les quals destaca, certament, la segona (quina meravella de música!)

Afectat des de la seva joventut per una depressió severa que l’obligà a seguir tractaments  a vegades molt agressius, Sergei Rachmaninov és el lirisme en estat pur. Pocs compositors com ell defineixen l’ànima russa, i això que, en esclatar la revolució soviètica, el 1917,va decidir agafar el portant, escapant, així, de la terrible repressió que patirien els creadors russos amb l’arribada del stalinisme.

Rachmaninov, que a més de compositor era un pianista virtuós incommensurable, dotat d’unes mans gegantines que voltà el món donant concerts, va acabar vivint  a Suïssa, on amb la seva dona Natàlia, havien adquirit una propietat d’ensomni que van batejar com a Senar ( Sergei i Natalia Rachmaninov), al costat del llac de Luzerna, on, justament, va escriure la Rapsòdia sobre un tema de Paganini que avui comentem.

La Rapsòdia, escrita per a piano i orquestra, aborda la forma de les  anomenades variacions. 

Primer escoltem el tema que, en aquest cas, és de Paganini i correspon a un dels seus cèlebres “capriccios”, concretament el número 24

Doncs bé, Rachmaninov pren aquest tema i, com aquell que improvisa, el presenta de diferents maneres.

Probablement, la variació més popular sigui aquesta, la número 18

Però què té a veure aquesta música tan extraordinàriament bella amb el capriccio original? Molt poc, certament, però fixeu-vos si és gran el geni de Rachmaninov que, en realitat aquesta variació no és res més que la mateixa música de Paganini, invertida. Explicat de manera molt senzilla: tot allò que en l’original puja, ara baixa i viceversa. Això no és cap artilugi inventat per Rachmaninov, més aviat pertany a la tècnica d’allò que anomenem contrapunt, però Rachmaninov, això sí, en fa un ús extraordinàriament inspirat! 

Aquesta variació és increible,sí, però de veritat que totes i cadascuna valen molt la pena ( la VII, per exemple, juga amb la melodia gregoriana del Dies Irae, que Berlioz, per cert, també utilitza a la seva Simfonia Fantàstica). Si les voleu escoltar totes,us deixem amb una versió del gran pianista Daniil Trifonov acompanyat pel llegendari director Zubin Mehta.