Poesia. Paisatge

Em dic Gerard, tinc tretze anys i sóc alumne de 2n d’ESO. Sempre m’han agradat els sons i les paraules, però va ser amb nou o deu anys quan em vaig submergir en el món de la poesia. Alguns moments tinc el dolç record de les meves primeres lectures en vers, en llegir Lorca per primera vegada, i fascinar-me en cada vers, en les lletres vibrants dins la pàgina. Els meus gustos poètics són força eclèctics. La meva preferència són els corrents barroc, simbolista i avantguardista.

Els meus poetes preferits són Góngora, Quevedo, Baudelaire, Rimbaud, César Vallejo, J.V. Foix i F. García Lorca, entre d’altres. Escric principalment a casa, i a la meva obra he explorat diversos temes i estils. Tot el que he fet són provatures, i gairebé res m’agrada. Entenc el poema com un edifici de paraules, i crec més en la tècnica i la retòrica que no pas en la inspiració lírica.

Paisatge

Llampeguen veus, en un trencar violent
de sol malalt, de cel moll que naufraga,
com veloç àngel que per la llum s’apaga,
com lenta llum que veloç s’encén.
Dues figures, en el soroll punyent
d’incerta nit, incerta d’ombra vaga,
veus malaltes, la nit és una daga,
paraules mortes, el sol es mor latent.
Quan dos silencis s’allunyen en la nit,
quan riu la lluna en dolorós delit,
el mar és àngel que cau i que naufraga.
El sol observa en la blavor naixent
un fulgent odi que dins la llum s’encén,
un amor lívid que dins la nit s’apaga.

Gerard Castells
Novembre 2023