Aquest mes de setembre el nostre fill gran comença P3. GRAN, quina paraula!
Ara em venen al cap aquells dies on valorava aspectes que creia importants a l’hora de triar escola. Evidentment, el fet de treballar a IPSI era un gran avantatge, ja que tinc la sort de conèixer de primera mà el Projecte Educatiu de Centre i sé quin és el funcionament i el dia a dia sense edulcorants. Tanmateix em vaig engrescar a fer visites de portes obertes per tenir present diferents opcions. He de reconèixer que com a mare em suposava tenir una mirada oberta i, com a mestra, em semblava molt enriquidor apropar-me a diferents realitats.
…tinc la sort de conèixer de primera mà el Projecte Educatiu de Centre i sé quin és el funcionament i el dia a dia sense edulcorants.
Alguns dels aspectes que vaig tenir en compte a l’hora de triar van ser els següents:
– La part humana. Com són les persones amb qui es trobarà dia a dia?
Tinc la gran fortuna de saber que tota la comunitat educativa posa totes les seves energies en el fet que tot l’alumnat se senti acompanyat i sigui feliç a l’escola. És clar que el factor de personalitat o caràcter influeix però puc assegurar que tothom posa de la seva part per tal que els nens i nenes vinguin contents i amb ganes d’aprendre.
– El Projecte Educatiu de Centre. Com ensenyen? Es fomenta el treball cooperatiu? És un projecte fix o es va actualitzant? Tenen en compte les individualitats? Quina importància donen al joc?
– La tutoria. Com és la comunicació entre els tutors i les famílies? Podré preguntar dubtes i em podran orientar? Hi ha un equip de psicòlegs i psicopedagogs?
– El menjar. Els àpats que ofereixen són de qualitat? Són de proximitat i variats? Respecten el producte?
– Les tradicions. Fomenten la participació activa i la coneixença de les festivitats pròpies de Catalunya?
Certament era una decisió complicada i hi havia escoles que també em cridaven molt l’atenció. Però una vegada analitzats els pros i els contres ho teníem clar.
Feta ja la tria ens enfrontem al primer dia d’escola. És aleshores quan em sorgeixen molts dubtes com: s’adaptarà aviat? Serà prou madur per voler relacionar-se amb els nous companys o fugirà a amagar-se en un racó de la classe? Aconseguirà fer un bon vincle amb la mestra? Tindrà una actitud activa i participativa? En el nostre cas ens podia orientar una mica com ho havia gestionat quan va anar a la llar però en ser un nou centre amb noves mestres i companys era tota una incògnita.
És ben cert que molts són els neguits que ens envolten a totes les famílies que ens trobem en aquesta situació. Alguns dels nostres fills no han complert ni els tres anys i altres acaben de superar “l’operació bolquer”. Comencen l’escola i no se senten preparats, nosaltres com a pares i mares tampoc. No és fàcil, tot i que satisfactori a parts iguals, veure com aquella personeta que depenia al 100% de tu es va fent gran i va superant etapes. Són sentiments oposats però que es complementen. Com quan va dir la primera paraula, quan va fer les primeres passes o va començar a forjar la seva personalitat amb l’etapa dels terrible two (no patiu perquè m’han dit que també hi ha terrible three, terrible four, five, six…).
Abans de ser mare una bona amiga em va dir: “Prepara carretons de patates perquè te les hauràs de menjar d’una amb una”. En aquell moment només em va venir al cap l’obra de Vincent Van Gogh Menjant patates, ja que no vaig trobar correspondència. Més endavant, quan em vaig haver d’enfrontar a la situació, ho vaig entendre. Nosaltres érem d’aquells pares innocents i primerencs que dèiem: “el nostre fill no farà lactància prolongada”, “no veurà mai la televisió”, “no dormirà amb nosaltres”, “les joguines que tingui seran d’estil Montessori”, etc. Evidentment ens ho vàrem acabar menjant amb patates i aquella frase va cobrar sentit.
Tots sabem que avui dia el món està envoltat “d’opinòlegs” (persona que es creu amb la veritat absoluta i que dona opinions sense que ningú les hagi demanat) que fan que els nostres pensaments o creences estiguin pertorbades. L’experiència em diu que al final cadascú fa el que pot pensant en allò millor per als seus fills i per tant no hem de jutjar les decisions dels altres.
Amb aquesta anècdota el que vull fer entendre és que no serveix de res preocupar-se per coses que encara no han passat. Hem de viure el present i gaudir del dia a dia. Al cap i a la fi, si tenim una actitud positiva, ho acabarem transmetent als nostres fills.
Penso que també serà molt important confiar en la comunitat educativa i en l’equip de mestres que acompanyarà el nostre fill durant la seva escolaritat.
En tot cas, aquesta nova etapa estarà començant per a tots nosaltres i haurem d’estar preparats per fer un bon acompanyament. El que hem de tenir en compte és que cada infant és diferent, fet que implica que les pautes no són universals i que hem de respectar les seves individualitats. Penso que també serà molt important confiar en la comunitat educativa i en l’equip de mestres que acompanyarà el nostre fill durant la seva escolaritat. Ja hem hagut de fer una selecció acurada a l’hora de triar el centre que s’adeqüi al que buscàvem, ara només ens queda tenir confiança. CONFIANÇA, quina paraula!
Deixa un comentari