Avui us proposem una obra de Maurice Ravel (1875-1937), el seu Concert en Sol major per a piano i orquestra. Concretament, us suggerim d’escoltar el segon moviment d’aquest concert, el temps lent. És tan contemplatiu i tan melancòlic com un passeig per un parc a la tardor, trepitjant les fulles caigudes dels arbres sobre la gespa.
Maurice Ravel, en un retrat de Ludwig Nauer de 1930
Se sol situar Ravel com a parella de Debussy per allò de l’impressionisme musical quan,en realitat, Ravel és molt diferent de Debussy malgrat que, per descomptat, la seva música beu de les fonts debussinianes. Autor d’una obra pianística terriblement exigent a nivell tècnic (el seu Gaspard de la nuit va ser escrit amb el noble objectiu de fer quelcom més difícil encara que el temible Islamey de Balakireff), la seva obra orquestral és absolutament perfecta. Algú va dir que Ravel orquestrava com si fos un rellotger suís, amb nítida perfecció. Prova de tot això en són els seus dos concerts per a piano i orquestra. L’anomenat Concert en Re per a la mà esquerra, va ser escrit per al pianista Paul Wittgenstein, germà del reconegut filòsof, que li va encarregar l’obra en trobar-se mancat del braç dret per un accident ocorregut durant la primera guerra mundial. (També li encarregà un altre concert a Prokofiev…)
Ambdós concerts guarden una proximitat molt estreta amb la música de jazz, si bé el concert en Sol -el que escoltarem avui- mostra una major extraversió que el concert per a la mà esquerra, que sembla anunciar les desgràcies que el segle XX i les seves guerres portarien al món de manera indefugible.
Us recomanem la versió que en feia Leonard Bernstein amb l’ Orquestra Nacional de França amb ell mateix com a solista ( !). Ja sabeu el sistema. Aneu al minut 8.58 i si us agrada l’obra: Som-hi: Da capo!
I per qui encara vulgui més Ravel, podeu contrastar la versió del mestre americà amb la de la increïble i jove pianista xinesa Juja Wang.
Minut: 8.25
Deixa un comentari