La Nova comunicació

De societat de masses a societat de la informació. Internet i les noves tecnologies han canviat la manera d’entendre la comunicació, i el mur que abans separava el rol d’emissor i el de receptor s’ha convertit en una línia tan fina que gairebé és inexistent. És al segle XIX, amb la mecanització del procés d’impremta i posteriorment amb l’aparició de la ràdio i la televisió, que comença la primera revolució de la comunicació i, amb això, la democratització de la informació. Durant aquesta època, que coincideix amb el progressiu accés de la classe obrera al poder polític i a la cultura, apareix el concepte de masses i, conseqüentment, l’homogeneïtzació del pensament, ja que encara que els mitjans de comunicació eren els únics que tenien accés a les fonts d’informació, els seus continguts arribaven a públics massius. En aquesta línia, el lingüista Noam Chomsky explicava que “el propòsit dels mitjans massius no és tant informar i reportar el que passa, sinó més aviat donar forma a l’opinió pública d’acord amb les agendes del poder corporatiu dominant”.

La democratització i sobreabundància d’informació s’extrapola a tots els camps, al dia a dia, i demana a tots els usuaris capacitat d’anàlisi per poder distingir els continguts que provenen de fonts fiables i contenen dades verídiques dels que no ho fan.

Amb l’aparició d’Internet, però, l’afirmació del lingüista perd sentit, ja que per molt que els mitjans de comunicació continuïn desenvolupant un paper important pel que fa a la difusió de continguts, ja no són els únics que tenen accés a les fonts. Internet ofereix als usuaris el poder del dubte, de l’escepticisme, i també del control. En primer lloc, perquè la democratització de la informació facilita l’accés a continguts diversos sobre un mateix tema, de manera que cadascú és lliure de construir-ne la pròpia opinió, sense haver de basar-se, únicament, en el punt de vista que ofereixen els mitjans. D’altra banda, perquè l’abundància i la descentralització de la informació són eines de control, permeten comprovar la validesa de les dades que ofereixen els mitjans de masses.

Però tenir accés a més informació, no necessàriament implica estar més ben informat. I és que Internet, de la mateixa manera que ha alterat els rols d’emissor i de receptor i que ha acabat amb el model unidireccional de la comunicació, també ha imposat la velocitat com a norma. Sembla que l’asincronia i la immediatesa que les noves tecnologies han posat de moda, han passat per davant de la qualitat i el rigor amb què s’emeten les dades. El periodista Tom Wolfe ja ho anunciava, l’any 1977, quan es queixava de la lluita entre “els companys d’altres diaris, o serveis informatius, per veure qui aconsegueix la notícia primer i la redacta més de pressa”.

Però no només les rutines periodístiques s’han vist alterades com a conseqüència d’Internet, els canvis han afectat totes les comunicacions i àmbits de treball. La democratització i sobreabundància d’informació s’extrapola a tots els camps, al dia a dia, i demana a tots els usuaris capacitat d’anàlisi per poder distingir els continguts que provenen de fonts fiables i contenen dades verídiques dels que no ho fan. Només amb aquestes eines, i sense menystenir la importància de l’escepticisme, Internet es converteix en la plataforma que no només ens garanteix estar més informats, sinó també -i sobretot- més ben informats.