Kènia i Tanzània. Un viatge a la humanitat

Aquest estiu he viatjat a Kènia per segon cop i he passat uns dies a Tanzània. Obviàment, he quedat meravellat per la flora i la fauna que hi ha a la sabana, tot i que ja havia vist molta informació al respecte per Internet. En aquest article us parlaré d’una cultura que cada cop pateix més els efectes de la modernització i de la globalització.

Vaig tenir l’oportunitat de visitar tres tribus;  els boiximans, els datoga i els masais. Us  parlaré una mica d’ells i el que més m’ha impressionat en cada cas.

He d’admentre que anar a visitar els boiximans a Tanzània era una experiència que em feia molt de respecte; ja que ens trobem davant d’una de les societats més primitives del món. Tot i així, la seva amabilitat em va expulsar els nervis ben ràpid.

He d’admentre que anar a visitar els boiximans a Tanzània era una experiència que em feia molt de respecte; ja que ens trobem davant d’una de les societats més primitives del món. Tot i així, la seva amabilitat em va expulsar els nervis ben ràpid.

Vam haver d’anar acompanyats d’un guia perquè els membres de la tribu no parlaven en cap idioma que no fos el seu, l’anomenat “clic” pel seu característic soroll. Són una societat nòmada que viu en cabanes molt poc ostentoses, gairebé inexistents. Per sobreviure, a part de l’artesania que venen als turistes, els homes van a caçar cada dia; s’hi poden passar hores i hores fins tenir suficient menjar per tots. És curiós, però la seva carn preferida és la dels babuïns. La sensació que es respirava en aquesta tribu era de pau,  que no hi havia gaires diferències entre els membres de la tribu i sobretot, de respecte a la natura; la seva casa.

En segon lloc, us faré cinc cèntims sobre la tribu dels datoga. Els datoga són una tribu veïna dels boiximans que treballa molt bé el metall; viuen de la joieria que fabriquen amb materials de canonades i una foguera. Com que els boiximans no fabriquen armes, fan intercanvis de puntes de fletxa a canvi d’aliments entre els dos poblats. Són una tribu més avançada que l’anterior, les seves cases ja es veuen més resistents i el poblat està envoltat per una mena de tanca.

Vam tenir l’opció de veure com fabriquen les joies i de mantenir una conversa amb ells al seu poblat.

Finalment, l’experiència més impactant i més agradable per mi, no ha estat a través d’una visita a una tribu; simplement ha estat l’estada en un hotel, en el qual els treballadors eren masais. Es podria dir que vaig fer amistat amb tots ells. Però, amb qui la meva familia i jo vam congeniar més, va ser en Lankas. Ens va explicar com vivien al poblat, experiències curioses amb animals i moltes coses més, com per exemple, que a la nit feien una foguera per espantar els animals salvatges. Amb tot, el que més ens va agradar que ens expliqués, va ser el seu somni.

En Lankas somia en estudiar fora de Kènia. Allà no té gaires possibilitats d’estudiar i vol canviar d’estil de vida. És un home amb molta iniciativa i persistent. Tot i que les possibilitats que té d’estudiar allà són escasses, ell lluita amb constància per aconseguir-ho. Finalment, abans de tornar a Barcelona vaig decidir intercanviar el número de telèfon amb ell. Ens escrivim sovint, ell m’envia fotos de Kènia i jo li parlo d’Espanya (les coses bones i dolentes). Lamentablement, fa poc vaig rebre un whatsapp seu que em deia que l’hotel havia canviat d’amo i ell i els altres masais havien estat acomiadats. La situació allà és molt complicada… Alguns d’ells guanyen 7 euros al dia aproximadament.

Tinc algun projecte pensat amb l’objectiu de recollir diners pels estudis d’en Lankas, si surt bé, us mantindré informats.

Per acabar, m’agradaria dir que la sensació que he sentit parlant amb aquesta gent no ha estat tan diferent a la que tinc parlant amb persones d’aquí. Són gent normal que sap el que realment és necessari. Conviuen amb la natura en lloc de destruir-la i no s’enfaden si no tenen l’últim en tecnologia. En aquestes societats tan subdesenvolupades, resulta complicat fins i tot sobreviure. Tot i així, de vegades penso que hagués estat genial conviure-hi ni que fos un temps una mica més llarg. Pel bé del món, espero que la seva existència perduri el màxim possible en el temps, crec que aquestes societats tribals són de les poques que conserven la part més essencial de l’ésser humà.