Francis Poulenc ( pronuncieu, sisplau, Francís Pulaenc) 1899-1963.
Compositor francès que, a diferència de la immensa majoria de col·legues del seu temps o de tota la història, va néixer i va morir ric. Hereu de la important empresa Rhone-Poulenc, comercialitzadora de l’aspirina, Poulenc es va poder dedicar a escriure música i viure la vida sense pensar en estretors econòmiques, que sempre és un punt.
A Poulenc se l’ha vist com un compositor excèntric més aviat dotat per la música lleugera i no gaire profund. Però això no és pas veritat. Dotat per la música lleugera? Absolutament cert. Escolteu aquest tango que pertany a la seva música incidental
Cert que l’amic Francis s’hi trobava com peix a l’aigua en aquest tipus de música, però també era capaç d’escriure, quan va començar la segona guerra mundial, l’any 1940, aquesta peça meravellosa per a piano sol anomenada de manera suggerent
Interpretada per Gabriel Tacchino, que va ser deixeble seu. Línia directa, doncs, amb el compositor!
Sí, això ja és molt més profund, però és que ell, malgrat agradar-li com a pocs la “nuit parisienne”, era una persona amb profundes inquietuds personals i íntimes. (També era una mica “pompier”, que és un adjectiu pejoratiu que es donava als seguidors de l’estil pictòric ple de detalls i d’estil acadèmic que es donava a la segona meitat del segle XIX. Certament, la seva música, a vegades pot ser grandiloqüent, però quan vol ser sincer i profund, de veritat que ho aconsegueix!!)
De jove, explica, va perdre la fe dels seus pares i no la retrobà fins que un amic seu va tenir un accident de cotxe terrible que el decapità. Llavors, tornà a visitar el Santuari de Rocamadour on hi custodien una verge negra ( d’una estètica molt diferent de la nostra “Moreneta”) i recuperà la seva fe que no estava renyida amb la seva homosexualitat (llavors no gaire fàcil de fer passar desapercebuda).
Per al Santuari de Rocamadour, Poulenc escriurà dues magnífiques peces:
i una obra que, per aquelles coses de la vida, va lligada a la nostra resistència durant el franquisme, el meravellós i potentíssim Stabat mater:
Resulta que el mateix dia que va esclatar l’escàndol del Palau ( vull dir el primer…) amb Jordi Pujol i Josep Espar al capdavant, era el dia que es donava, també aquesta obra, amb l’assistència del compositor que devia quedar ben tocat, pobre…
Aquells qui els agradi la música orquestral, han d’escoltar aquesta suite d’un ballet anomenat Les animaux modèles
Sisplau, si no voleu perdre temps aneu al minut 4.19. Aquesta meravellosa melodia és tota una provocació, perquè recorda una cançó francesa que porta per nom: Vous n’aurez pas l’Alsace et la Lorraine que, és clar, posada en una obra presentada en plena ocupació nazi no deixa de tenir un mèrit més que notable!
Però si no voleu entrar en guerres o política, no ho feu! Escolteu la noblesa de la melodia, i com el senyor Poulenc és capaç d’orquestrar. Una meravella!
En fi, que ens trobem davant d’una primera espasa de la creació musical.
Us puc recomanar d’escoltar moltes coses:
– Figure humaine: obra coral d’extraordinària dificultat amb un crit final de – Liberté, que estremeix, sobretot perquè es va presentar, també en temps de l’ocupació nazi.
– Quatre motets pour un temps de pénitence: impressionant obra coral!
– Gloria: una obra simfonicocoral amb un registre molt diferent del Stabat Mater,
Per acabar, us deixo amb una versió d’una brevíssima obra per a piano sol anomenada
Interpretada d’una manera ben simpàtica i original pel nostre Albert Guinovart, l’obra forma part d’una col·lecció que Poulenc va decidir que no era presentable, malgrat sempre tingué molt d’èxit tant en vida seva com després de la seva mort. Es tracta de les variacions conegudes com “Les soirées de Nazelles” . A cada obra hi pinta amics seus, tal i com va fer Edward Elgar a les variacions “Enigma”.
El compositor Francis Poulenc al piano.
Desitgem que aquesta introducció al nostre compositor us hagi agradat. Si voleu preguntar o saber més, ho podeu fer a
Deixa un comentari