Avui us portem una obra molt poc coneguda però, a la vegada, molt interessant, que farà les delícies dels amants de la música barroca. Es tracta d’una obra de qui passa per ser el músic més prolífic de la història de la música: Georg Philipp Telemann (1681-1767)
Heu de saber que si bé en l’actualitat el gran nom de la música barroca alemanya és, sens dubte, Johann Sebastian Bach, al seu temps era Georg Philipp Telemann qui “tallava el bacallà”. (Händel, l’altre membre de la “trinitat” barroca, vivia i treballava a Anglaterra i, per tant, des del punt de vista musical, el considerem un músic anglès). La fama de Telemann, després de mort, i a mesura que s’imposava la qualitat indiscutible del seu coetani, va anar declinant fins a tal que punt, que a principis de segle XX era un compositor virtualment oblidat i ningú no parlava d’ell. No fou fins al ressorgiment dels instruments anomenats “antics” amb personatges com Nikolaus Harnoncourt al capdavant, que l’estrella de Telemann tornà a brillar amb llum pròpia i es donaren a conèixer obres que fins llavors havien passat a dormir als prestatges de les biblioteques musicals.
Der Tag des Gerichts,o “El dia del judici” és un”oratori” o gran cantata religiosa, escrita el 1762 i, tal i com la seva data anuncia, és de les darreres obres del compositor, concretament el seu darrer “oratori”. Escrit en quatre quadres o contemplacions, l’argument de l’obra se situa, com no podria ser d’altra manera amb un títol com aquest, al dia del judici final. Per ajudar al seguiment de l’obra, hem cregut convenient afegir la traducció dels textos alemanys que conformen el llibret de l’oratori.
L’obra està concebuda per a cor, solistes, orquestra i continuo. El continuo, o baix continuo estava format per instruments que proporcionessin una audició plena del baix, autèntica columna vertebral de les obres barroques. Normalment, per a fer el “continuo” hom comptava amb violoncel i contrabaix als quals s’hi podia afegir un fagot i, sobretot, un instrument harmònic, és a dir, un instrument que pogués garantir la formació d’acords sobre de les notes que tocarien violoncel i contrabaix. L’orgue i el clave eren els instruments més utilitzats, encara que no es descartava ni la tiorba (instrument de corda pinçada de la família del llaüt) ni l’arpa. Sobre d’un complex sistema de números que significaven acords, els intèrprets de continuo, executaven els acords assenyalats mentre que es permetien improvisar interessants acompanyaments, sempre i quan estiguessin basats en els acords que el compositor suggeria amb els seus números o xifrats.
Vegem-ne un exemple:
Com veieu, la línia del baix ( sempre en clau de fa) té unes xifres o números. Cadascuna d’aquestes numeracions o xifrats, ens assenyala un acord i la seva disposició. Per exemple, un 6 sobre la nota MI, voldrà dir que haurem de fer un acord de Do Major, començant per la nota Mi, tal i com teniu a la partitura que hem adjuntat. La pràctica del baix xifrat no és senzilla i requereix molta pràctica i dedicació fins que s’aconsegueix el caràcter improvisat que tenen els grans continuïstes.
El baix continu té un gran paper durant els anomenats “recitativos” que són els moments en què els solistes expliquen l’acció. Hi ha dos tipus de recitatius, el “recitativo secco” amb només el continu acompanyant o bé “recitativo accompagnato”, en què es compta amb l’acompanyament de l’orquestra o d’una secció de l’orquestra. Sobretot als “recitativo secco”, hi ha una extraordinària llibertat per a l’intèrpret, de manera que disposa els ritmes d’acord amb la importància dels textos que recita.
Per acabar les explicacions tècniques, dir que les “Àries”, així com els recitatius porten l’acció, són la part més reflexiva de les obres i, naturalment, la inventiva melòdica i el lirisme són molt més importants que la dels recitatius, als quals prima, sobretot, el text i la seva intel·ligibilitat.
Com que l’obra que us suggerim avui, és bastant llarga, hem cregut convenient afegir unes recomanacions, una mena de “must”, per tal de tenir una visió global de l’obra sense haver d’escoltar-la sencera. En altres paraules, podreu dir que heu escoltat Der tag des Gerichts de Telemann, malgrat que, en realitat, només haureu escoltat quatre fragments!
Obertura: 0 a 3.55 Una mostra d’obertura a la “française”. Amb una estructura Lent-Ràpid-Lent. Molt solemne, dona la dimensió precisa del que, a continuació, seguirà.
Recitativo secco i ària: 5.30 a 14.08 A càrrec d’un personatge anomenat “Der Unglaube” (El descregut). Observeu la llibertat del recitativo secco contraposada al lirisme i “bravura” d’aquesta ària de baix. Ària anomenada “Da capo” perquè, si us hi fixeu, quan arriba al final, torna a començar! ( per si algú s’ha quedat adormit per allí al mig…)
Cor: Es rauscht so rasseln stark rollende Wagen ( Se sent un cruixir de potents carros) 32.35 a 37.37. Aquest cor, formidable, narra la força de Jesús:
– Se sent un cruixir de potents carros. Qui és? És Jesús!.
L’orquestra, tal i com passava amb el fragment d’ Elijah de Mendelssohn comentat amb anterioritat, descriu amb precisió el rodar dels carros o l’adveniment de la tempesta. Quina imaginació i quin poder d’evocació!
Si aquests fragments us semblen prou interessants, us recomano que feu “da capo” i que escolteu “El dia del judici” de dalt a baix. Telemann, amb permís de Händel i Bach, també mereix la pena ser escoltat!
Podeu llegir més articles sobre les recomanacions musicals de ElFil aquí
Deixa un comentari