Entrevista a Gemma Bozzo

– Gemma Bozzo, hola, moltes gràcies per acceptar la nostra proposta, benvinguda, és un plaer tenir-te aquí.

– Sempre has tingut clar a què et volies dedicar?

– La veritat és que no, perquè m’agraden força coses. Jo vaig estudiar a l’IPSI fins a 8è, després me’n vaig anar al CIC a fer secretariat, us ho explico perquè veureu, he treballat molt de temps de secretària administrativa i va haver-hi una època que em vaig saturar i vaig  anar a una rama que era completament diferent que va ser fer bijuteria, que no vaig estudiar mai però com que m’agraden molt les manualitats, doncs vaig fer una prova i em van agafar. Hi vaig estar 6 o 8 anys treballant amb coses de bijuteria, i al final em vaig quedar sense feina perquè l’empresa se’n va anar una a l’aigua perquè vam entrar en la crisi i la gent quan hi ha crisi, del primer que s’està és de comprar coses de bijuteria o de plata. Llavors vaig estar una any sense feina i després com que la meva germana treballa aquí i es va adonar que faltava gent m’ho va dir i vaig venir i em va fer il·lusió perquè com que ja havia estudiat aquí, la veritat és que em va fer molta il·lusió venir-hi a treballar, i ara estic molt a gust. Ja hi porto tres anys, aquest serà el tercer curs ja, i hi estic molt a gust, sí sí.

– I un cop havent tornat a l’escola després d’haver marxat i treballat amb la bijuteria, i haver canviat una mica de la idea que tenies, com t’has sentit al tornar a l’escola IPSI, que ha estat com la teva casa des de petita.

–  Molt bé, a veure, de fet a molta gent  no la conec perquè hi ha gent nova, el que passa és que, sí hi ha la Marga, no sé si la coneixeu, que és la que ens cridava a nosaltres pel micròfon quan érem petits, que quan la vaig veure, és que em vaig posar molt contenta, em va fer molta il·lusió. I el Xavier Martí, jo no l’havia tingut de professor però el coneixia de veure’l per l’escola, és clar la Mercè Guardiola també havia estat alumna de l’IPSI i també la vaig veure i em va fer il·lusió, el que passa és que hi ha molt professorat nou, hi ha molta gent que no coneixia de res però que són molt agradables, m’he trobat gent molt agradable aquí a  l’IPSI. Vaig deixar gent molt agradable i he tornat a trobar gent, no la mateixa, però també molt agradable.

– I exactament en què consisteix la teva feina aquí a l’IPSI?

– Bé, faig una mica de tot,a veure, obro portes, atenc al telèfon, faig substitucions quan falta algun professor, passo per les classes per veure si falta algú, això aquí, després quan acabo d’aquí me’n vaig a mitja pensió, llavors també passo les llistes de mitja pensió, els que no han vingut… coses d’aquestes.

– Quina és la part que més t’agrada de la teva feina?

– La veritat és que el tracte amb els professors i amb els alumnes, amb uns més que d’altres, no? Però amb la majoria és correcte, el que passa és que han canviat molt les coses perquè ja et dic, venia d’una escola que era molt petita, molt familiar, i ara aquí hi ha un volum immens de gent, és que només menjant, es queden quasi mil persones diàries a dinar! Vull dir, és una escola enorme, enorme!

– I quina seria la part que menys t’agrada.

– La que menys m’agrada? Doncs fer d’infermera, que no és que ho faci molt, no, però quan els nens es posen malalts, o quan has de trucar a casa, o els has de curar, no m’agrada, aquesta part no m’agrada gaire. Sembla una ximpleria,oi? Però no.

– I quin és el teu dia a dia?

– El meu dia a dia? Doncs mira, jo arribo, obro, obro llums, si és dilluns poso el menú, miro que no faltin aigües a la sala de professors, mirem que no hi hagi substitucions a fer, agafar el telèfon, passar els llistats, els que no han vingut i no han trucat els pares o no tinc nota, trucar-los, vigilar que no falti material, fer fotocòpies, no sé, el que sorgeixi perquè hi ha dies que de sobte has de fer un “parte” perquè un nen ve d’educació física que s’ha fet mal, doncs has de trucar a la mútua, bé, coses esporàdiques que no són cada dia però que també s’han de fer.

– I ens podries explicar alguna situació graciosa o curiosa que hagis viscut aquí treballant a l’escola?

– Doncs ara mateix, la veritat és que no se m’acut res, no.

– I d’alumne?

– D’algun?

– De quan eres alumne.

– Curiosa?

– Si

… em van expulsar una vegada, que per mi tampoc n’hi havia per tant! Perquè em perseguia un noi, no? I em van trobar sobre una cadira, no és que estigui ben fet, però em van expulsar dos dies a casa, que jo crec que no n’hi havia per tant…

– Bé, moltes, de quan era petita me’n recordo de moltes… Una anècdota és que quan m’enfadava girava el cap, llavors és clar, més d’una vegada els professors havien trucat a casa per saber què em passava, es pensaven què tenia torticolis o alguna cosa així, perquè tenia el cap tort i era perquè m’enfadava. Això és una, després jo què sé, que em van expulsar una vegada, que per mi tampoc n’hi havia per tant! Perquè em perseguia un noi, no? I em van trobar sobre una cadira, no és que estigui ben fet, però em van expulsar dos dies a casa, que jo crec que no n’hi havia per tant, però és que abans era diferent d’ara. A més a més, si et renyaven  no es qüestionava al professor mai! Perquè jo arribava a casa i… alguna cosa deus haver fet! I això que a casa meva érem una casa on es parlava, es raonava , no era allò, dictatorial ni res, però, quasi sempre, la resposta era si estàs aquí o t’han castigat és perquè alguna cosa deus haver fet. Tant a mi com als meus germans, vull dir que era així, no es qüestionava l’autoritat del professor, com ara en moltes escoles, que no dic aquí perquè tampoc ho conec tant. Perquè tinc fills però no els he portat aquí.

Resumint, abans no qüestionaven els professors, d’entrada sempre els donaven raó.

– A mi això també m’ho deien.

– Oi que sí?

– Em renyen a mi, i em diuen, si hagués estat fa uns anys…

– Sí,sí, era com més recte, bé més recte, era diferent.

– I ara mateix, si et diguéssim que pots escollir, treballar del que tu vulguis? Què diries?

– És que a veure, aquí estic molt a gust, ja ho he dit i m’agrada molt, però la part de bijuteria i creació també m’agrada molt, de fet com que acabo a les quatre, quan puc encara ara faig alguna cosa, faig coses i miro de vendre-les a gent coneguda, no en pla professional, però a  més a més em relaxa o sigui que si surto d’aquí molt nerviosa, me´n vaig a casa i faig alguna cosa, però aquí estic molt a gust, seriosament, he tingut molta sort.

– Bé doncs, moltes gràcies per haver vingut.

– De res, a vosaltres.