Entrevista amb Pelegrí Monroig

“Evidentment, al principi m’enyoraré, però és com totes les coses, canviar una rutina laboral per una rutina personal i fer el que un vol quan ho vol fer. Tinc coses a fer.”

-Aquesta és la resposta que dóna en Pelegrí Monroig, cap del departament de material de l’escola, quan se li pregunta si enyorarà la seva feina. Després de molts anys al servei del centre, veient créixer nens i nenes, observant i experimentant canvis alhora que ho ha fet el seu entorn professional i aportant tota una vida a l’organització del material escolar, el proper gener de l’any 2018 donarà per finalitzada la seva etapa laboral a l’Escola IPSI. Des de ElFil hem volgut acompanyar-lo en aquests últims mesos i ens hem interessat per descobrir quines emocions i expectatives li suscita aquesta nova transició.

-Quin és el moment més bonic que t’endús de l’escola?

-El més maco que m’emporto de l’escola és l’estima que em tenen els nens.

El més maco que m’emporto de l’escola és l’estima que em tenen els nens.

-Recordes el teu primer dia a l’Escola?

-Sí, sí, que el recordo. Va ser un dia, primer de sorpresa, després em vaig quedar molt parat de veure que no hi havia res organitzat i vaig dir: “A veure, t’has d’arremangar i muntar això.”

-Sabem que ets una persona molt ordenada, ja ho eres de petit? Qui te’n va ensenyar?

-Sempre ho he estat. L’ordre me’l va ensenyar el meu avi.

-Quin consell li donaries a la persona que et substituirà en el càrrec?

-El consell que li donaria és que no perdi mai l’ordre de fer les coses i que tingui paciència, simplement, després de l’u ve el dos.

-Si haguessis de tornar a començar la teva vida professional, a què et dedicaries?

-Em dedicaria al que em vaig dedicar durant els primers 31 anys de feina que és dissenyador gràfic.

-I quin records en tens d’aquella època?

-El record que en tinc és meravellós, perquè donava un marge de creació i de fer el que a tu t’agradava.

-T’agradaria que els teus néts vinguessin a l’escola?

-Sí, sí, és una magnífica escola. I de fet, no tinc néts però els meus dos fills han vingut a aquesta escola i un d’ells és tutor de 2n d’ESO.

-Sabem que una de les teves grans aficions és la pintura, com va començar el teu gust per aquesta vessant de l’art?

-Va ser quan als 17 anys vaig començar la carrera de disseny gràfic, i vaig anar a l’escola Massana. Una de les assignatures era dibuixar persones i anatomia, la qual cosa odiava perquè no m’agrada dibuixar les persones, i tanmateix odiava el dibuix lineal. La prova d’això és que des que vaig acabar els estudis no he tornat a agafar un compàs ni de broma. I d’aquí em va venir tota l’afició a dibuixar i pintar.

-Quin impacte ha tingut en la teva vida?

-M’ha aportat moments de tranquil·litat i relaxació; menys en l’última etapa que pinto amb aquarel·les i acabar el quadre pot ser estressant per si hi cau alguna gota.

-Com definiries el teu estil?

-És un estil paisatgístic i molt detallista amb tot.

-A qui et faria il·lusió de l’escola regalar-li una aquarel·la?

-A qui he volgut ja li he regalat.

-En aquests últims mesos, Catalunya ha viscut un moment socio-polític intens, què opines d’aquest moment històric?

-El nostre país està vivint un moment històric molt important, però jo sempre dic que les coses s’han de fer i preparar tenint una base. Aleshores, no es pot edificar una casa si no tens els fonaments ben posats. La idea és molt bona però falta la base i la prova és que els mateixos polítics ja ens ho han dit: “Sí, sí, anem per la República, però no tenim estructures.” El que valdria la pena és que d’entrada tots els polítics fossin nous, perquè aquests ja estan obsolets i amb la joventut que podria pujar, que està molt preparada, s’anés a buscar un canvi a la Constitució per poder exercir i anar a buscar la meta final que és la República Catalana.

-Sabem que el teu equip de l’ànima és l’Espanyol, què creus que et va portar a ser periquito?

-El meu pare, perquè era soci del Barça i de l’Espanyol i llavors per amistat va deixar de ser soci del Barça i va continuar sent-ho de l’Espanyol. Aleshores jo, de ben jovenet, vaig començar a la Salle Bonanova a jugar a bàsquet del juvenil em va fitxar l’Espanyol. Per aquests dos motius i que tenia un pas per tribuna gratis em vaig fer de l’Espanyol. A més a més, penso que són uns colors molt macos, els de Roger de Llúria. Estic molt orgullós de ser de l’Espanyol.

– Quines sensacions tens aquesta temporada?

-Fins que aquest projecte no es consolidi tenim l’objectiu de no baixar a segona.

-És dur sentir el Fité cada dia dient que el Girona quedarà per davant de l’Espanyol aquesta temporada?

-El Fité és un amic que cada dia em ve a dir el bon dia amb alguna novetat, aquest any a totes aquestes novetats ha afegit el tema del Girona, però bé, malgrat tot, jo espero i desitjo que l’Espanyol quedi davant del Girona perquè si no aguantar el Fité acabant la lliga i que el Girona hagi quedat davant de l’Espanyol seria molt dur per mi.

-És possible ser periquito sense enemistar-se amb els culers?

-Realment, dues persones discuteixen si totes dues volen, però si un no vol, no hi ha discussió. De fet, quan jo veig alguna persona molt fanàtica, ja ni hi parlo de futbol, jo entenc que el futbol és un esport, una distracció i pel que serveix és per fer bromes, com per exemple amb el Fité i passar-ho bé. Els fanatismes, en tots els àmbits de la vida, jo els esborraria.

-Pel que fa al teu futur, què és el primer que faràs el dia que ja no hagis de venir a l’escola?

-Doncs és una bona pregunta, però realment no te la sé contestar, el que sé segur és que trobaré a faltar el llevar-me molt aviat al matí, la rutina de cada dia.

-Què creus que trobaràs a faltar de l’escola?

-Trobaré a faltar diverses coses: el ritme de treball, buscar les pessigolles als mestres, la simpatia d’algun d’ells, no veure diàriament alguns amics personals que he fet a l’escola…

La nostra vida és com una obra de teatre, tu quan neixes entres a escena i quan et posen el pijama de fusta és quan has acabat d’actuar a escena.

-Què t’agradaria que la gent recordés de tu?

-Que he sigut una bona persona i que he intentat fer sempre els possibles per atendre totes les peticions.

-Et fa por la jubilació? Quins plans tens?

-La jubilació no em fa por. Gràcies a Déu tinc salut i energia. Tinc moltes coses per fer. És un projecte laboral que s’ha acabat i ara em començarà el d’estar jubilat. La nostra vida és com una obra de teatre, tu quan neixes entres a escena i quan et posen el pijama de fusta és quan has acabat d’actuar a escena. I gràcies a Déu espero estar molts anys trobant-me bé i podent fer les coses que em ve de gust fer.