Oriol Blancher i Pach, Director General d'IPSI
La polèmica sobre el finançament de (o seria millor dir la inversió en) l’educació del nostre país està molt present últimament a la societat i posa en evidència altres qüestions, que hi estan íntimament lligades, com l’existència d’una doble xarxa o la gestió privada dels serveis públics, entre moltes altres. A Catalunya, al costat d’una escola pública de qualitat, les escoles concertades constitueixen un gran actiu, una riquesa que singularitza l’educació del nostre país, que posa en valor la iniciativa social, l’inconformisme o la diversitat.
L’Educació, no caldria dir-ho, és un dret fonamental de qualsevol societat i està definida, en general a tot el món occidental, com a universal i gratuïta. Hauria de ser una de les prioritats tant per la seva funció de progrés com per la lluita contra la desigualtat, el foment del pensament crític, la implicació i compromís social, els valors humans o la protecció de la cultura, etc.
Anem, però, a pams. En primer lloc, sempre en termes econòmics, hi ha la despesa que un país destina a l’educació. Si voleu, el tant per cent del PIB per una banda, i per l’altra, la quantitat real de diners que això representa en termes absoluts. No us ompliré de dades estadístiques i comparatives feixugues, que trobareu abastament navegant per la xarxa, però segur que coincidirem en l’afirmació que el nostre no és precisament un país que destini un percentatge gaire generós a l’educació, si el comparem amb aquells en els quals ens volem emmirallar. Si aquí hi afegim que no som un país ric en termes absoluts, el resultat fa que els recursos concrets amb els quals volem atendre l’educació dels nostres nens i nenes, nois i noies, siguin més aviat minsos, limitats i, sobretot, limitants. Això fa que l’eficiència en la gestió sigui transcendent, però també ho siguin les prioritats que la regulació normativa determini, a l’hora de prescriure els límits de la formació bàsica, tot apostant, per exemple, per la millora de la digitalització dels centres, pel paper de l’esport en l’educació, o la importància de la música, o el servei de menjador, o la lluita contra la segregació, entre moltes altres.
No vull qüestionar cap de les propostes que des de l’administració s’estan fent per a millorar el sistema educatiu, no és la pretensió d’aquest article, ja hi entrarem en altres ocasions. Sí que vull posar l’accent en l’eficiència de la gestió dels diners que destinem per criatura en el nostre model, i d’això va aquest article.
Com bé sabeu, a casa nostra conviuen principalment dues tipologies d’escoles, segons la seva titularitat, que configuren el servei Educatiu de Catalunya: escoles públiques i escoles privades-concertades (existeix també un tercer model, el de les institucions privades-privades, però no representen un percentatge molt significatiu, menys d’un 5% i, sobretot, no ens costen un duro).
Les escoles de titularitat pública són finançades íntegrament per l’Administració: en construeix l’edifici i en fa el manteniment, la neteja diària, paga els subministraments, el material fungible però també el mobiliari, els ordinadors o els microscopis, el personal docent i no docent, la seva formació permanent, gestiona les nòmines, els impostos, etc.. Les famílies paguen unes quotes més o menys quantioses, normalment a través de les AMPES, per a aquells serveis complementaris que no ofereix el Servei Educatiu com pot ser anar a la piscina, el servei de menjador i monitoratge, l’acollida matinal o les extraescolars i altres. Si bé ha estat, i és, una reclamació recurrent (i que sembla que per la lògica transparència de l’administració pública hauria de ser possible) mai no hem pogut saber quant costa una plaça escolar pública, ni catalana, ni a l’estat espanyol. Sabem què ens costa a cada català un pres, o una operació d’apendicitis, però no podem saber, o no ens volen dir, quant gastem en l’educació bàsica i obligatòria d’un ciutadà.
Per altra banda tenim les escoles concertades. Són centres de titularitat privada, gestionats de manera privada, normalment com en el nostre cas, sense afany de lucre, que ofereixen un servei públic, finançats en règim de concert. Què vol dir això? Doncs, bàsicament, que donem una llista de mestres i professors al departament d’educació i aquest els paga la nòmina. La quantitat de docents s’estableix en uns quadres que determinen, en funció dels grups que té una escola, el nombre d’afectats. A IPSI, per exemple, això representa un 70% de personal docent (no inclou, doncs, una part del professorat que, per projecte, considerem essencial per oferir la qualitat educativa que volem, però tampoc inclou ningú del personal d’administració i serveis, bibliotecaris, infermeria, psicòlegs, etc). Per tot això i per pagar la resta de despeses, que s’anomenen “despeses de funcionament”, i que tenim cada dia per “obrir la persiana”, com pot ser la neteja, el manteniment, la llum, l’aigua, el material,… rebem aproximadament uns 20€/mes per criatura, una quantitat que, segons els últims estudis, s’hauria de triplicar per cobrir el cost real.
El que rebem doncs, per alumne, és clarament inferior al cost real d’una plaça concertada. No hi ha estudis definitius en aquest sentit principalment perquè, tal i com ja us he dit, es desconeix el cost real d’una plaça pública, però en qualsevol cas, sí que sabem de mitjana, quina és la quantitat que hauríem de rebre per oferir, almenys, el mateix servei (tant a nivell de personal com de material) que es finança als centres de titularitat pública. En una escola concertada en tindríem prou, per pagar el personal i cobrir les despeses reals de funcionament, amb una quantitat que s’acostés als 5000€ i en aquests moments no en rebem més de 3000€. La resta és aquest cofinançament que feu les famílies de la concertada i que és clarament injust per un servei que, com diu la llei, és un dret que ha de ser universal i gratuït.
Quan l’escola concertada protesta i exigeix un finançament just, quan apel·lem al Síndic de greuges per tal que faci d’interlocutor per reclamar el que val realment educar, quan demanem a partits polítics i administracions que siguin transparents i publiquin les despeses reals, estem demanant un tracte igualitari per a totes les famílies que teniu fills escolaritzats, estem demanant que la titularitat no sigui el motiu per triar o no el model educatiu que volem per als nostres nens i nenes, estem demanant que tothom pugui venir a les nostres escoles i que no hi hagi motius econòmics per descartar projectes que ens atrauen. Res que no passi per exemple a la sanitat on ningú es qüestiona de qui és l’hospital de Sant Joan de Déu, o el Moisès Broggi, que reben el finançament que els correspon pel servei públic que donen.
I un últim combat, ja n’hi ha prou d’haver de justificar-se perquè la concertada “roba” diners que haurien d’anar destinats a l’escola pública. Tot el meu respecte per l’escola pública i perquè assoleixi uns nivells de finançament que li permetin millorar el servei que dona, que és molt i molt bo, però demano el mateix tracte per a les escoles concertades, la majoria, empreses d’iniciativa social, sense afany de lucre, nascudes de la voluntat de millora contínua, de la voluntat de pluralitat a través de la seva singularitat, que han fet i fan molt per l’educació i que, a més a més representen un gran estalvi per a tot el sistema. Gràcies per confiar-hi, seguirem lluitant.
Deixa un comentari