Montse Espier i Albert Rossell, pares de l’IPSI
Un cop més vam celebrar que una nova promoció de noies i nois havien completat la seva escolarització a l’escola. L’acte de comiat va tenir lloc a la sala noble de l’Escola Industrial, un espai maquíssim, i va ser tan emotiu i solemne com calia esperar. Tot va començar amb una magnífica actuació del cor Vivaldi i va seguir amb les paraules del Director de l’escola i de la Directora de Batxillerat, la Neus Alcarraz, que es jubila a final de curs. Tot seguit, com cada any, un pare o mare de l’escola fan un repàs de la seva estada a l’escola. Aquest cop els triats van ser la parella formada per la Montse i l’Albert que van fer el seu parlament a duo. A continuació teniu reproduït el seu simpàtic i entranyable discurs.
Montse : Abans de res voldríem agrair a l’Escola que ens hagi donat aquesta oportunitat de poder parlar uns minuts en aquest acte, per nosaltres tan entranyable.
Potser el primer que cal és, per als qui encara no ens conegueu, explicar-vos qui som. Som l’Albert i la Montse, els pares de la família Rossell-Espier, que portem ja més de 25 anys vinculats amb l’IPSI.
Albert: Doncs sí. Primer vam ser pares de l’Ariadna i el Marc, que van néixer l’any 1989 i l’any 1991, respectivament, i que ja campen pel món; l’Ariadna actualment viu a Austràlia i el Marc aquí a prop però viatja per tot el planeta per raons de feina. I després, el 2001, vam tenir dos fills més, bessons, el Jordi i el Jaume, que avui són aquí i que espero que després no ens critiquin gaire.
Un quart de segle… Es diu aviat, oi? Estem parlant d’uns temps pràcticament sense internet i en què si sabies fer anar l’excel i el word semblaves l’amo…
M: Quan vam tenir la nostra filla, la gran, li havíem de buscar escola. Era un projecte de gran abast i vàrem anar a diferents centres a informar-nos i, és clar, tothom explica com n’és de meravellós el seu centre. Però hi va haver un parell de coses que ens van donar confiança per decidir-nos per l’IPSI:
– La cordial i espontània relació que es respirava entre el professorat, l’alumnat i els pares.
– El respecte; la manera com els alumnes grans es dirigien i tractaven els més petits. Això ens va cridar força l’atenció.
I a partir d’aquí va començar una llarga convivència amb l’IPSI, prou llarga com per permetre’ns tenir un punt de vista diferent i que, potser, justifica que avui ens dirigim a tots vosaltres.
A: Una experiència llarga, sí, i també ampla, perquè 4 fills comporta haver passat per quasi tot: recollir-los a l’Escola amb ells -tan petits- esperant darrera els vidres, la rua, les portes obertes de natació, els avis que venien a explicar contes, passar del llapis al boli, un munt de Sant Jordis, d’excursions, deixar de dur la bata, concerts i cantates, teclat, piano, dansa, escacs, teatre, les reunions de l’AMPA, gimnàstica a Andorra, judo a Balaguer, bàsquet per tot Catalunya… En fi, gairebé tot el catàleg.
M: I, a més, 4 fills són quatre maneres de ser i de fer, i quatre experiències d’IPSI necessàriament diferents. És una batalla contínua per, d’una banda, respectar-los la seva individualitat, i, de l’altra, col·laborar amb l’escola per mantenir-los dins d’uns marges correctes.
A: Aquest és el primer missatge que volíem donar. Ens hem adonat que potser no hi ha tantes receptes universals com se sol creure. L’Escola i els pares col·laborem per treure el millor dels fills, fins on sabem fer-ho, però la nostra feina s’assembla una mica a la del pagès, que té alguna cosa plantada i se’n va ocupant, va vigilant, va regant, etc., però tot i així un fruit de la terra li surt una mica més tou i un altre una mica més dur, més groc o més verd, més rodó o més punxegut… Cada un és únic.
Montse : Per dir-ho d’una manera no tan “gràfica” com la de l’Albert; cada filla o cada fill son diferents, cada noi o noia que estudia a l’IPSI té el seu perfil i la seva idiosincràsia. I educar-los, en el seu sentit més ampli, comporta un esforç que, com a pares, hem de dir que no podríem haver assumit sense la col·laboració de tot l’equip pedagògic de l’Escola, cadascú des del seu punt de vista i amb la seva subjectivitat, però sempre amb implicació i professionalitat. Ens hem sentit molt acompanyats en aquesta difícil i llarga tasca i, en aquest sentit, volem dir que donem moltes gràcies a l’IPSI per aquests vint-i-cinc anys; perquè sempre han estat aquí, al nostre costat, donant-nos suport sempre, també en els moments difícils del trajecte, tant acadèmics com humans.
A: I tant! I una reflexió que potser ens hauríem de fer tots és la de si hem aconseguit que els nostres fills s’adonin del privilegi que és poder estudiar amb les condicions que aquí es donen. De vegades me’n recordo d’un dels meus fills que, quan era força petit encara, un dia va descobrir, amb gran estupor, que nosaltres, els seus pares, pagàvem uns diners per l’ensenyament que rebia a l’Escola i, tot esverat, em deia: “O sigui que… a sobre d’anar a l’Escola… a sobre paguem ?!?!”.
M: Això no tenia més importància perquè ell era encara molt petit però, d’alguna manera, a nosaltres de vegades ens sabria greu que no s’adonessin que aquesta dicotomia entre Escola, d’una banda, i de l’altra, diversió (youtube, instagram, whatsapp, la play, el LOL, les festes…), és una mica falsa.
Però encara tenim l’esperança que amb el temps se n’acabin adonant.
De fet podem dir-vos que nosaltres ja hem tingut la satisfacció d’escoltar, de la veu dels nostres dos fills grans: “Pares, gràcies per portar-me a l’IPSI”.
A: En tot cas, en tot això l’actitud dels pares és fonamental. De tant en tant ens pot semblar esgotador aquest combat contra l’oci, diguem-ne, que avui en dia té tantes formes i que fa molt difícil fer entendre als nostres fills que l’Escola és quelcom més que un camí cap a la Universitat i cap a una vida amb més possibilitats econòmiques; que l’Escola és, sobretot, una font de coneixement que els fa més complets com a éssers humans, potser fins i tot podríem dir que els fa veritablement humans. Sabem que això és molt difícil que l’alumnat ho entengui ara; són molt joves i, amb sort, algun dia se n’adonaran, igual que ja ens ha passat a nosaltres amb els nostres fills grans, però potser encara tardaran a fer-ho.
M: En certa manera aquest és el segon missatge que us volíem donar. Quan tantes vegades parlem de la Comunitat d’IPSI, la paraula Comunitat no s’està fent servir d’una manera retòrica, o per quedar bé; el significat d’aquesta Comunitat és ben real. Si els mestres i el professorat, i l’alumnat també, amb la seva actitud, conformen la manera de fer, podríem dir que conformen la cultura de l’Escola; no és menys cert que les mares i els pares perfilen també, molt significativament, aquesta cultura d’IPSI.
A: Encara que cada família ho veurà a la seva manera, com així ho farà també cada professional d’IPSI o cada alumne, hi ha un tret comú en la immensa majoria de les famílies que creiem que marca prou fortament la cultura d’IPSI. Aquest tret és la preocupació pels fills. Pràcticament totes les mares i pares d’IPSI, tant li fa que duguin tants anys com la Montse i jo, o que s’acabin d’incorporar a Batxillerat, tothom comparteix aquesta preocupació, aquest desig que les coses es facin bé, que els fills les facin bé o, si més no, com més bé millor.
M: Per tant, si abans hem donat les gràcies a l’IPSI com Escola per aquests anys de convivència, ara, per la importància que teniu, us donem les gràcies també a totes les mares i pares que considerem que, amb la vostra actitud de preocupació i de responsabilitat, durant tots aquests anys, ens heu fet la feina una mica més fàcil, perquè heu mantingut la cultura d’Escola que fa possible educar com ens agrada. Moltes gràcies a tots.
A: I a vosaltres, els nostres fills i filles (ja que sou aquí què menys que dir-vos alguna cosa, també) recordar-vos que sou els protagonistes principals d’aquesta història. D’aquesta i de totes les vostres històries individuals a partir d’ara. Per descomptat us desitgem molta sort en tot el que visqueu. I us demanem que, sobretot, feu el que feu, ho feu de debò, amb compromís.
M: I a vosaltres dir-vos que, sobretot, no perdeu tots els valors que durant aquets anys heu anat recollint dins de la motxilla i no els oblideu mai. Us felicitem per haver arribat fins aquí, passi el que passi a partir d’ara. Heu de mirar endavant i VOLAAAR, volar en la direcció dels vostres somnis i sense defallir mai.
Montse i Albert: Moltes gràcies a tots i bona nit.
Si voleu veure més fotografies de l’acte, cliqueu aquí:
https://drive.google.com/drive/folders/1-E6EftE-merbUIg5N9B6FbNs4aqWgdhV?usp=sharing
Parlament de Montse Espier i Albert Rossell en l’acte de comiat de 2n de Batxillerat
Deixa un comentari