Comiat 2017

Estimats directors, professors, pares i mares, convidats especials, companys, exalumnes, benvinguts a l’Acte de Comiat 2017.

Per la majoria de nosaltres l’IPSI ha suposat la nostra segona casa, us recordeu dels primers anys, quan les nostres classes s’anomenaven Timbals, Baldufes, Astronautes, Roures, Avets… tot era molt diferent. Encara recordo quan els nostres pares ens deixaven plorant a l’ascensor i, pobres de nosaltres ens vèiem encabits en aquella caixa de sardines esperant arribar a la nostra classe.

Però, no ens enganyem, que bé ens ho passàvem! Jugant amb plastilines, fent manualitats, dibuixant, aprenent a llegir… i fent aquella migdiadeta en els llitets de color verd després de dinar.

D’aquesta manera vam iniciar el nostre viatge per l’escola, sense preocupacions ni obligacions, gaudint de la nostra infància.

No obstant això, els anys es van anar succeint fins arribar a la primària, el primer canvi que suposa passar “d’infant” a “nen”. Ara ja érem la classe A, B, C o D i cadascú tenia la seva taula i havia d’aprendre a organitzar-se. Aquí ja tenim els primers records: aprendre les hores, la cantata, l’obra de teatre La musa del desvan, les convivències on participàvem en aquelles discoteques ( llàstima que només duraven 1 nit ) i ja ens pensàvem que érem grans! Amb les primeres parelletes del curs, la relació es basava en enviar-se notes, mirar-se…

També, els nostres caòtics patis, on fins i tot hi jugàvem a celebrar casaments, els trajectes amb l’autocar i les nostres cançons, i el millor record de tots: les atraccions de Sant Jordi. Quants de vosaltres no vau somiar en preparar el famós “ Túnel del terror”? I quants de vosaltres vau arribar a casa amb un pentinat estrambòtic?

Suposo que tots recordareu les primeres classes amb el Fite, tothom callat, parant atenció, el tema s’ho mereixia, alhora que se’ns escapava el riure per sota el nas.

I no ens podem deixar d’esmentar la nostra estimada bata, alguns amb les butxaques sempre trencades i les rebel·lions perquè a final de curs ens la deixessin treure… quina calor passàvem.

La primària, en definitiva, representa molt més que tot aquest conjunt d’anècdotes i records, és on fas les primeres amistats, algunes potser encara fins a dia d’avui, assentes les bases del coneixement i, per sobre de tot, comences a ser conscient del món que t’envolta, de la realitat, veus que hi ha més coses fora de la bombolla on ens ha tocat viure.

I aleshores vam fer el primer gran salt, tancant l’etapa on t’anomenen “nen” i passant a ser “adolescent”. L’ESO se’ns va llençar a sobre sense avisar, com una onada que et rebolca per la sorra i et fa un tastet de com és aquesta realitat. Encara recordo com si fos ahir, el primer discurs del Xavier Martí, on ens presentava l’edifici del “grans”, dels responsables, dels qui s’esforcen i comencen a forjar el seu futur.

Durant l’ESO vivim una quantitat enorme de noves experiències, un conjunt de situacions, de vegades fàcils de vegades difícils, que anem superant a mesura que anem creixent, amb la inigualable ajuda d’un professorat que ens feia costat en tot.

“Ara entreu amb cara de nens i en 4 anys sortireu amb barba i bigoti”, va dir una professora el primer dia. Una etapa difícil, on et mires al mirall i et preguntes qui ets, què hi fas en aquest món, on et reivindiques i ho qüestiones tot a casa. Ja no vols que se’t tracti com un nen i vols començar a caminar sol, però tampoc vols ser un adult. Tanmateix, durant l’ESO vivim una quantitat enorme de noves experiències: fent noves amistats, sortint per primer cop de festa, coneixent el nostre primer amor o rebent el primer examen suspès. Un conjunt de situacions, de vegades fàcils de vegades difícils, que anem superant a mesura que anem creixent, amb la inigualable ajuda d’un professorat que ens feia costat en tot.

Impossible d’obviar aquells crèdits de Síntesi, meitat activitats lúdiques i meitat exercicis que tots copiàvem a l’autocar. Com oblidar els mosquits tigre al Delta de L’Ebre a 1r,  els Tubbies de Port del Comte a 2n,  o la casa sostenible de les Planes de Son a 3r. Sortides que tots anhelàvem amb impaciència.

I bé, recordar l’increïble viatge de final de curs a Berlín, que més enllà d’una excel·lent manera d’aprendre, representa la culminació d’un procés cap a la maduresa. Un primer comiat on alguns ens deien adéu i prenien un camí diferent al nostre.

Encara recordo aquell atapeït hostal turístic a la vora d’Alexanderplatz, on a les nits no dormíem de l’excitació i l’endemà ens posàvem ulleres de sol, a veure si durant la visita guiada a l’autocar, ningú s’adonava que estàvem fent una dormida.  

I ja fa dos anys vàrem començar l’última etapa, el batxillerat, on passes d’adolescent a adult. Ara et toca decidir a tu, et diu tothom, és la teva responsabilitat, la teva elecció… I la majoria de nosaltres encara dubtàvem si havíem triat el Batxillerat correcte…

I ja fa dos anys vàrem començar l’última etapa, el batxillerat, on passes d’adolescent a adult. Ara et toca decidir a tu, et diu tothom, és la teva responsabilitat, la teva elecció… I la majoria de nosaltres encara dubtàvem si havíem triat el Batxillerat correcte… Aquests dos cursos s’han fet molt durs, interminables i  sovint ens hem passat setmanes senceres sense gairebé veure la llum del sol, tancats a casa, estudiant, fent el Treball de recerca o trencant-nos el cap pensant en què faríem quan acabéssim el batxillerat. Però no tot han estat penes, sempre recordarem moments entranyables com els intercanvis amb Suècia i Alemanya, les obres de teatre, les pastissades, el Pregó  o el creuer de final de curs.

I com oblidar el dia a dia? Aquells dilluns a les vuit, amb tota la setmana per endavant, pujant les escales endormiscats i saludant  l’incombustible David que ens saluda amablement “ Bon dia, jove” mentre avancem cap a l’aula.

I és que alguns professors ens han deixat frases èpiques: el “pasito adelante, pasito atrás” a les classes d’Història amb la Neus, o les inacabables lliçons de Filosofia i Geografia amb l’Anna, repassant l’actualitat i deixant-nos comentaris com: “ la democràcia és una planta fràgil” ,  “ No és temps de vaques grosses, més aviat escarrinsidetes” o “la revolució verda significa pa per avui i gana per demà” . O la literatura catalana amb l’Olga , i els seus afalacs “ Estic encantada, l’allau de treballs ha estat brutal, però brutal !” I com no oblidar els intents de la Magda per fer-nos agradable la poesía castellana “Venga chicos, se que estáis cansados, viernes penúltima hora, relajaos y disfrutad de la literatura” o aquells discursos metafòrics d’en Joan a Economia “ No esteu escoltant res, i després a l’examen posareu molta palla i coses sobre el sexe dels àngels” o quan arribaves  tard i et deia “què , qui en té la culpa, Renfe, Rodalies, la pluja, o el reial Madrid? “.

Centenars d’hores amb professors incansables, una carrera contra rellotge per arribar a temps, un procés d’aprenentatge intens de més de 12 anys.

I en els temps actuals, on les tecnologies ens posen tota la informació a l’avast, en l’era de la postveritat,  el batxillerat a l’IPSI t’ensenya a dubtar, a fiar-te dels teus instints i afrontar la vida de cara, fent ús d’unes eines que et van ensenyar a infantil i primària, has  polit a l’ESO, i utilitzes ara, quan ets un adult, a batxillerat.  

Veient tot el recorregut escolar que hem fet ara i recordant tants bons moments a nivell escolar que hem tingut, també ens hem vist amb la necessitat de fer menció  d’aquelles activitats que molts de nosaltres hem pogut fer, a nivell extraescolar, gràcies a l’escola.

Havent  estat fent bàsquet, faré més d’un cop al·lusions al que considero el meu esport, però de ben segur que aquells que van optar per una altra disciplina ja sigui esportiva o artística hi podran trobar més d’una similitud,  i si algú comparteix el meu punt de vista sobre aquesta trajectòria ja em sentiré enormement honorat.

Per a mi el bàsquet era, i és, aquell moment del dia en què veia a tots els nens i nenes amb un somriure d’orella a orella, i en què tots dèiem, i alguns encara ho seguim dient, quina mandra l’escola, però en aquell moment no érem capaços de comprendre que hi seguíem sent i n’estàvem gaudint. I això ara, fent la valoració de tot aquest viatge, em fa veure tot el que hi he après.

Crec que aquest esport i la resta d’activitats igual o més importants per l’altra gent,  ens han ensenyat gran part dels valors que ara defenso com a meus, aquells que tota aquesta gent que hem tingut al darrere m’ha ensenyat.

… sovint potser tendim a pensar que l’única o la més important de les responsabilitats que té un nano és estudiar  però,  com un nen de 6 o 7 anys aprèn a assumir una responsabilitat?

Per exemple, sovint potser tendim a pensar que l’única o la més important de les responsabilitats que té un nano és estudiar  però,  com un nen de 6 o 7 anys aprèn a assumir una responsabilitat? Aquí entra en joc l’extraescolar, a mi  l’esport em va servir per sentir-me part d’un projecte del qual jo n’era protagonista i aquesta sensació de saber que jo mateix podia prendre les meves decisions i que l’altra gent depenia de mi em va ajudar a fer-me, per poc que fos, una miqueta més gran (la bossa ja no es feia sola, l’esforç d’aixecar-te ben d’hora un matí pagava la pena).

Aquests extraescolars han estat per alguns de nosaltres una manera totalment inconscient  d’entendre valors com el compromís, la solidaritat, l’esportivitat i

l’amistat i això no s’aprèn si no hi ha algú al darrere, per això també ho agraeixo a aquells que  m’ho han ensenyat, encara que potser no saben que em refereixo a ells.

Però el que mai oblidaré serà la lliçó que em van donar els meus dos primers entrenadors i que crec que he comprès ara fent aquest redactat. Cada dia, al arribar, veia dues persones implicades amb el que feien, dos nois que, tenint l’edat que tenim nosaltres ara, ens van ensenyar i transmetre tant, que mai podré agrair-los-ho prou. Aquesta actitud és el que em fa admirar l’enorme treball que es fa per formar-nos a nosaltres com a persones.

i recordant totes les experiències viscudes, entenc que el que fa forta a una persona és la passió de les seves accions, aquella felicitat que empeny una persona sabent que allò que fa és el que li agrada.

I és en aquest moment que, fent-ne la reflexió, i recordant totes les experiències viscudes, entenc que el que fa forta a una persona és la passió de les seves accions, aquella felicitat que empeny una persona sabent que allò que fa és el que li agrada. D’aquí en trec la idea que no hem de treballar per assolir el que la resta espera de nosaltres, sinó que cal lluitar pel que a nosaltres ens omplirà i és així com, de ben segur, serem feliços fent el que fem i farem feliç a molta gent del nostre entorn amb el que fem.

Per això, lluitar per un campionat, per la perfecció a l’hora de tocar una cançó, per acabar el quadre que tant ens ha costat o per la vida que volem, sabem que serà complicat, feixuc i sabem que ens trobarem amb adversitats que no esperàvem, però assumir aquesta  bonica responsabilitat que a un li pertoca al fer-se gran, ens servirà per tenir les metes  que perseguim, una miqueta més a prop .

En aquests anys que hem compartit hem après moltes coses diferents. Però no només pel que fa a l’àmbit acadèmic sinó també en l’àmbit dels valors que considerem que encara és més important. ( Sobretot en hem format com a persones).

Cadascú de nosaltres té habilitats i febleses i com cada ésser humà no som perfectes. Però tenim moltes qualitats millors que el que engloba aquesta paraula: som valents, tenim coratge, ens esforcem. I és així com hem arribat fins on som: afrontant el que era difícil i equivocant-nos. Per després gaudir del moment en què veiem que hem superat cada meta que ens proposem. Per tant, penseu sovint en com sou i estimeu-vos sempre perquè cadascú de nosaltres és especial. I moltes persones especials juntes formen un grup també especial. Si ara tanquéssim els ulls, i us diguéssim: penseu en moments en què hem gaudit junts, cadascú pensaria en diferents instants. Aquests instants s’anomenen records, records que han quedat dins nostre. Desitgem que d’aquí uns anys, si tornem a tancar els ulls tinguem moltes imatges de bons records que viurem. I sí, també en tindrem de dolents segur: perquè la vida també n’engloba d’aquests. Però amb tota l’ètica que hem anat adquirint i que hem de cuidar, farem fora totes les nostres pors per així arribar on ens proposem.

Acabem aquesta etapa i en comencem una altra, i, per això volem donar un agraïment a tots els aquí presents: a companys i companyes, a les famílies i a l’escola. A partir de la voluntat i el respecte creixerem i cada dia us convidem a viure’l sent simplement vosaltres mateixos. Voldríem agrair la dedicació a tot el professorat que ens ha acompanyat tots aquests anys, donant-nos suport en els mals moments i felicitant-nos quan fèiem feina ben feta.

I en un dia com avui, tan únic, volem recordar l’Albert Arnalot, un amic increïble que ens va deixar fa dos anys però que sempre ha estat amb nosaltres. L’ Albert sempre estarà dins del nostre cor i tots ens l’emportem.

Per acabar, compartir amb vosaltres un proverbi africà que fa pensar i  diu el següent: l’amabilitat és un idioma que els cecs poden veure i els sords sentir.

Fins aquí les nostres paraules.

Gràcies a tots!