Quan des de l’escola ens van demanar escollir un tema pel treball de recerca vaig tenir una cosa ben clara des d’un bon inici: l’havia de fer sobre algun tema vinculat als castells. No pas per ganduleria o desídia (ja que sabia que tenia fàcil accés a molts documents que em podien ajudar), ni per falta d’interès en altres qüestions, d’interessos en tinc molts. Però era conscient que hauria de dedicar moltes hores al treball i que la major part d’aquestes hores hi serien invertides durant l’estiu, per tant, havia d’escollir un tema que pogués gaudir i pel qual no em fes gaire mal sacrificar alguns luxes de les vacances en cas que acabés sent necessari, i els castells són ni més ni menys que la meva passió.
Una passió hereditària, tenint en compte que sóc la cinquena generació castellera de la meva família, i actualment formo part de la Colla Joves Xiquets de Valls. Precisament per aquesta relativament llarga línia d’antecedents que em precedeixen, he estat sempre, volent o no, molt conscient que la vida del casteller i de la castellera no ha estat sempre tan fàcil i ben vista o acceptada com actualment. I justament per això vaig decidir vincular i relacionar la meva major afició amb l’evolució sociopolítica de Catalunya.
Una vegada vaig tenir l’anuència des de la direcció del batxillerat de l’escola per a tirar endavant i procedir amb el tema que havia plantejat, era l’hora de començar a fer-me preguntes i plantejar-me hipòtesis, i a partir d’aquí començar a forjar el que serien els fonaments del treball, i poder anar estirant del fil per a arribar a desenllaços satisfactoris de les qüestios que m’havia plantejat. Vaig pensar que els castells, com qualsevol país, han progressat, retrocedit i/o s’han aturat sempre gràcies o per culpa de la situació social i política en què es trobaven.
Calia, però, fer prèviament, abans d’aprofundir, un repàs superficial de la història de Catalunya per tenir una idea cronològica ben clara, i en veure tantes guerres vaig tenir molt clar que si alguna cosa havia fet perillar l’existència dels castells havien estat aquestes confrontacions. Nogensmenys havia de demostrar-ho.
Per fer-ho vaig seleccionar els esdeveniments polítics i socials que vaig considerar més rellevants o significatius (òbviament m’és impossible esmentar-los tots en un espai tan limitat com és el d’un article) d’entre el 1813 (any en què es forma la primera colla castellera tal i com les entenem avui en dia, l’actual Colla Joves Xiquets de Valls) fins a l’actualitat.
Lògicament uns dels primers esdeveniments que vaig incloure van ser les tres guerres carlines. Però, sorprenentment, em vaig adonar que durant els anys que va durar cada una de les guerres, l’activitat castellera no es va aturar pas, i, és més, vaig poder observar que fins i tot els castells que s’assoliren un cop acabada cada guerra, eren del mateix nivell o superior als que s’havien fet abans que comencés el conflicte bèl·lic.
Arribat aquest punt, em vaig adonar que la hipòtesi que m’havia plantejat, on afirmava que sempre que hi ha hagut moments de conflicte bèl·lic o canvis socials importants, l’evolució dels castells s’ha vist influenciada negativament, començava a trontollar perquè acabava de veure que no era cert. No va ser el cas, però, de la Guerra Civil, durant aquest conflicte sí que es van aturar totalment els castells, tot i així, un cop finalitzada, l’activitat es va reprendre immediatament.
El cas és que submergida en un total desconcert vaig seguir recercant i em vaig adonar que el que gairebé va provocar l’extinció del fet casteller va ser una crisi econòmica al camp, la de la fil·loxera. La majoria dels castellers treballaven al camp i es van veure obligats a emigrar cap a les ciutats, la qual cosa va deixar les colles quasi sense efectius. Aquest fet, sumat amb l’arribada de noves modes i tendències que posaven en un primer pla activitats esportives com el futbol o el ciclisme, sobretot desenvolupades a les ciutats, va acabar d’enfonsar gairebé totalment l’activitat castellera, cosa no gaire complicada, perquè com ja he comentat, cal fer avinent que els castells no estaven gens ben vistos i eren una tradició molt arrelada als pobles, la qual cosa els donava un aire molt antiquat i “poc fi”, tot el contrari del que buscava aparentar la gent de l’època.
L’arribada de noves modes i tendències van posar en un primer pla activitats esportives com el futbol o el ciclisme, sobretot desenvolupades a les ciutats, i van acabar d’enfonsar gairebé totalment l’activitat castellera.
Sortosament tots aquests estereotips i estigmes s’han superat i actualment formar part d’una colla castellera és quelcom del qual es pot fins i tot presumir. La vigent globalització també la podem extrapolar als castells, que han traspassat fronteres fins a arribar a altres continents com l’americà i l’asiàtic. Aquest fet i el de la proclamació dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, són, al meu parer, les dues manifestacions més representatives de l’acceptació dels castells que havia estat inexistent durant bona part dels dos segles pretèrits.
És una etapa ja superada, però que mai hauria de ser oblidada, ja que el millor homenatge que podem fer a tots els castellers que van seguir lluitant malgrat les adversitats, i per això avui és per tants la nostra passió, és recordar-los cada vegada que s’assoleixen fites que ells mai no haurien ni somiat.
No voldria acabar, però, sense fer una especial menció a la figura de la dona castellera, ja que em toca de tan a prop. Una peça indispensable en les estructures que estem acostumats a veure. Tanmateix la seva incorporació dins del món casteller ha anat molt vinculada al canvi de mentalitat i a l’evolució de la nostra societat, des de qualsevol punt de vista, respecte la posició i la condició de la dona. Malgrat tot el que encara quedi per recórrer, que no és poc.
Deixa un comentari