Anna Gumí, un recorregut per l’escola IPSI

Vaig entrar a l’escola Ipsi quan només tenia 3 anys: un conjunt d’edificis alts i grans en els quals t’hi perdies si no estaves atent, uns mestres amb autoritat que t’anaven al darrera per ensenyar-te el que t’esperava en un futur, i uns companys amb qui només tenies ganes de jugar i explicar-te les mil històries del dia a dia. L’escola IPSI, l’escola que m’ha ensenyat valors i m’ha ajudat a ser la persona que sóc ara.

Durant tota la meva etapa educativa vaig compaginar la vida d’estudiant amb la meva carrera esportiva, i tot i no ser fàcil, gràcies als bons hàbits d’estudi que vaig adquirir a l’escola, em va ser possible i vaig acabar estudiant dos graus universitaris. En els dos casos vaig voler realitzar les pràctiques a l’escola, i va ser com recuperar aquells records i aquells anys que tant em van fer créixer. És per això que sempre he volgut formar part d’aquest centre, d’aquesta gran família.

Em fa molta il·lusió poder reviure després d’uns anys totes les activitats que es fan a l’escola, la Castanyada, les decoracions de Nadal, els Jocs Florals, la diada de Sant Jordi, i sentir l’emoció de tots els alumnes que marxen d’excursió o se’n van de convivències, de la mateixa manera que jo la vaig sentir en el seu moment. Recordo quan en dies marcats les cuineres ens preparaven àpats especials, i un dia a l’any convidàvem alguns pares de l’escola a dinar amb nosaltres, mentre alguns alumnes a l’atzar feien de cambrers. També aquells dies de pluja, quan no es podia anar al pati i organitzàvem activitats de tot tipus per diferents aules. O les classes de música on tothom es cuidava molt la veu per poder entrar dins del buscat grup “semi cor” i destacar en la cantata final.

Ara que torno a ser a l’escola tinc una altra visió d’alguns espais. L’altre dia vaig anar al pati de dalt, un pati on no pujava des que tenia 8 anys i que recordava immens, amb tres graons enormes, ara hi ha una rampa i no és ni la meitat de gran del que jo recordava…

Ara que torno a ser a l’escola després de tants anys tinc una altra visió d’alguns espais. L’altre dia vaig anar al pati de dalt, un pati on no pujava des que tenia 8 anys i que recordava immens, amb tres graons enormes, ple de rodes gegants amb les quals t’inventaves mil jocs, i tot de color gris. Actualment és blau, en comptes de graons hi ha una rampa, i no és ni la meitat de gran del que jo recordava. No obstant, el xivarri del pati segueix sent el mateix (tot i que abans ni el sentia… jo era de les més xerraires), les corredisses per les escales i els mestres avisant que s’ha de baixar en silenci i a poc a poc, i sobretot les ganes de tots els nens de sortir a córrer i passar-ho bé.

En aquell moment no hi havia tants càrrecs com hi ha ara en totes les classes, però sempre hi havia competicions per ser l’encarregat d’anar a buscar material o fotocòpies a baix, o per passejar-te per totes les classes buscant el propietari d’un objecte perdut.

Actualment puc dir que ja sóc una més dins l’equip docent on, curiosament, hi segueixen sent molts dels professors que tantes coses em van ensenyar de petita, els quals admirava i segueixo admirant en el dia d’avui. Tinc la sort d’haver après d’ells i de poder seguir aprenent de totes les persones que formen part de l’escola Ipsi, que fan que en tot moment et sentis com a casa.

Ara em toca a mi, compartir tots aquests valors amb els nous alumnes que plens d’il·lusions van passant per les aules, i arribar a ser una d’aquelles mestres especials que et marquen per sempre.