Bon any a tots! Avui, malgrat us oferim una obra de les considerades “difícils” us recomanem de no abandonar “el vaixell” sense abans concedir-li una oportunitat a aquesta magnífica peça del segle XX: El concert per a violí i orquestra d’Alban Berg (1885-1935) “ A la memòria d’un àngel”.
Per començar, que aquí no volem enganyar a ningú, avui us presentem una obra “dificilota”, ja que estem parlant de música dodecafònica. Probablement, del repertori serial o dodecafònic, sigui l’obra més assequible i la que més emocions desperta, perquè Alban Berg utilitza, malgrat que amb un llenguatge nou, una expressió ultra-romàntica, o per ser més precisos, expressionista. D’alguna manera, us farà la impressió que esteu escoltant una obra romàntica amb una sonoritat nova. Per establir un paral·lelisme: és com sentir parlar un idioma amb sonoritats properes al català però això sí, amb un vocabulari completament nou i, a voltes difícilment intel·ligible!
Ara, si ja en teniu prou, podeu passar a escoltar l’obra i veure què passa i quanta estona aconseguiu aguantar amb l’audició. Bona sort!
Per aquells que vulguin saber-ne més:
-Què és això del dodecafonisme?
Vejam: a la música clàssica hom utilitza un total de dotze notes. Per entendre’ns amb facilitat: les tecles blanques i les negres del piano. Els compositors juguen amb aquestes dotze notes, sempre seguint unes regles que fan que hi hagi unes notes que atreuen les altres de manera natural. Això explica que, sovint, tinguem la sensació d’endevinar la nota que vindrà a continuació. Tal miracle, amb la música dodecafònica no passa mai, perquè el compositor, com a material de l’obra fa una selecció de les dotze notes, que anomena la sèrie, les organitza en l’ordre que vol i les disposa a la partitura tot seguint complexes artilugis contrapuntístics que poden presentar les dotze notes seguides, del revés, canviant de direcció els intervals,etc… ( Recordeu aquella variació de la Rapsòdia per a piano i orquestra de Rachmaninov? doncs és això mateix!) Vejam, a tall d’exemple i per cortesia de la Vikipèdia, unes “senzilles”
Regles per a la creació d’una sèrie dodecafònica
A partir de l’escala cromàtica: (les dotze notes)
- El compositor construeix una sèrie, la sèrie dodecafònica, ordenant lliurement cada una de les notes de la sèrie cromàtica:
- Es construeix la sèrie retrògada o retrogradada, és a dir, la retrogradació de la sèrie original, començant per la darrera nota:
- De manera semblant es construeix la sèrie invertida o la inversió de la sèrie inicial, canviant l’ordre dels intervals: tot allò que puja, ara baixa i viceversa.
- I, finalment, la retrogradació de la inversió o, cosa que és el mateix, la inversió de la retrogradació, agafant la darrera nota de la sèrie invertida i convertint-la en la primera:
El sistema dodecafònic és, doncs, un intent de crear un nou ordre, partint de la creença que el concepte “Tonalitat” ( Re Major, Mi Major, etc…) ja estava esgotat i, per tant, calia crear una nova ordenació dels sons per tal d’evitar caure en l’anarquia.
El seu creador fou Arnold Schoenberg (1874-1951), que juntament amb Alban Berg i Anton Webern, foren coneguts com la “Segona escola de Viena” (La primera fou Haydn, Mozart i Beethoven). Dels tres “magnífics”, Alban Berg és, probablement, el més assequible per a l’oient, sense que això signifiqui de cap manera que la seva música sigui senzilla o fàcil de captar. Requereix, per descomptat, un esforç que creiem que, en el cas que ens ocupa, el seu Concert per a violí i orquestra, val molt la pena.
Algunes informacions importants sobre el Concert
En primer lloc, per què l’obra porta el suggeridor subtítol de “ A la memòria d’un àngel”?
Qui era aquest àngel? Ni més ni menys que Manon Gropius, fill de l’arquitecte Walter Gropius i d’Alma Mahler, que morí de poliomelitis a la joveníssima edat de dinou anys. L’obra, escrita en dos únics moviments, vol ser una mena de “Requiem” a la memòria de Manon i, de fet, recorda i reviu els seus estats anímics. Hi ha qui veu, per exemple, en les darreres notes del violí, l’ascensió al cel de Manon, i al primer moviment, s’hi desgrana la seva energia, joventut i tendresa, però més enllà de cites més o menys programàtiques, l’obra capta l’atenció de l’oient pels seus moments obertament tonals ( l’aparició del coral de Bach “Es ist genug” al minut 19.15 és absolutament magistral) o bé, simplement, els acords de l’orquestra ben al principi de l’obra (minut 1.45) sense oblidar la melodia carintia (al minut 10.20, un landler, antiga dansa austriaca en 3/4) que recorda lleument la cançó de bressol de Johannes Brahms.
L’obra s’estrenà a Barcelona, al Palau de la música. Alban Berg acabava de morir i, per tant, no la va poder escoltar mai. Dedicada al violinista americà Louis Krasner, fou interpretada per l’Orquestra Pau Casals i dirigida pel llegendari Herman Scherchen (Anton Webern, no es va veure amb cor de dirigir-la, impressionat per la mort del seu amic i col·lega). Berg treballà a contrarellotge perquè se sabia molt malalt i, malgrat estar treballant en la seva segona òpera, Lulú, ho deixà tot per tal d’assegurar la finalització d’aquesta inspirada i emocionant obra mestra del segle XX.
Podeu llegir més articles sobre les recomanacions musicals de ElFil aquí
Deixa un comentari