Teràpies assistides amb animals

Des de l’antiguitat, la vida de l’home ha estat lligada a la dels animals i aquests han esdevingut un element essencial per a la seva subsistència i desenvolupament. Els animals són una font d’afecte per les persones i propicien millores a nivell de salut física i mental gràcies al vincle que estableixen amb els humans. Les teràpies assistides amb  animals (TAA) es basen justament en el vincle (human-animal bond) que es genera.

En les teràpies assistides amb animals, l’animal és un recurs facilitador que, mitjançant la motivació que provoca en l’usuari, permet arribar a uns objectius més fàcilment del que es podria fer únicament a la consulta del terapeuta.

El primer animal definit clarament com “co-terapeuta” va ser Jingles, al 1953. Jingles era el gos del psiquiatra B.M. Levinson, però hi ha evidències que ja a l’antiga Grècia es feien fer passejades a cavall a persones que patien malalties incurables com part de la teràpia. 

Les teràpies assistides amb animals es poden adreçar a persones amb discapacitats (motrius, sensorials i de comunicació, mentals, cognitives), persones en risc d’exclusió social (persones grans, persones hospitalitzades, reclusos, etc).

Amb l’ajut dels animals es poden treballar diferents aspectes: físics, mentals o emocionals. Per exemple, es poden treballar aspectes psicomotrius, augmentant l’activitat física de l’usuari, treballant la motricitat fina i gruixuda, l’esquema corporal, etc; aspectes cognitius com la millora de l’atenció, l’autoestima, la memòria, la concentració; aspectes relacionats amb la conducta com la tolerància a la frustració, la paciència, els comportaments repetitius compulsius; aspectes relacionats amb la comunicació, el llenguatge i l’aprenentatge, etc.

Les espècies que més s’associen a aquest tipus de teràpia són els gossos, els cavalls i els dofins, tot i que hi ha altres espècies que poden utilitzar-se com a animals terapeutes, com són animals de granja o ocells.

La part teòrica del meu treball de recerca m’ha permès conèixer la base de les TAA però el que m’ha permès aprofundir en el tema ha estat la part pràctica, centrada en la caninoteràpia i l’equinoteràpia, que m’ha dut més enllà del que havia previst inicialment. He pogut conèixer una mica l’entorn de les discapacitats i les malalties degeneratives que pateixen algunes persones, i l’èxit que suposa qualsevol petita millora. He après alguns detalls molt interessants sobre el comportament dels animals, com per exemple com identificar si un cavall està estressat o si pateix depressió.

La caninoteràpia està bastant desenvolupada a Catalunya i Espanya i podem trobar diferents institucions, públiques i privades, que apliquen aquests tipus de teràpies en hospitals, residències d’avis, etc. De fet, encara que no queda clar quin és l’animal ideal per fer aquest tipus de teràpia, el gos és potser el més utilitzat ja que és depenent de l’ésser humà i aprèn i obeeix amb més facilitat que altres animals. No hi ha una raça més apropiada que d’altres per treballar en TAA. La raça influeix en determinats aspectes de la conducta, però no és l’únic factor que determina el comportament de l’animal. En les TAA  és molt important seleccionar animals fiables, que es puguin controlar bé i amb un comportament predictible; és per això que es fan proves d’aptitud per seleccionar els animals. 

Vaig poder entrevistar tècnics que treballen en aquest àmbit i vaig poder assistir com observadora a sessions dirigides pel CTAC (Centre de Teràpies Assistides amb Cans) a la Fundació Finestrelles per persones amb discapacitats intel·lectuals, però el que m’ha cridat notablement l’atenció ha estat la teràpia amb cavalls. El cavall és un animal que destaca per la seva força i noblesa en el tracte amb humans i, a més, la seva incorporació en les actuacions rehabilitadores millora no solament aspectes psíquics i emocionals, sinó també molts aspectes físics relacionats amb discapacitats neurològiques i neuromusculars. Això fa que els professionals que treballen en equinoteràpia, que he pogut entrevistar, considerin que l’animal ideal per TAA és el cavall. Dintre de l’equinoteràpia es poden distingir diferents modalitats com l’hipoteràpia, teràpia passiva utilitzada per exemple en persones amb paràlisi cerebral, o l’equitació terapèutica on el cavall es converteix en l’element motivador per treballar diferents aspectes cognitius, en persones amb Síndrome de Down, Autisme, Hiperactivitat i Trastorn per dèficit d’atenció, entre altres.  

En tots els casos, per obtenir resultats satisfactoris és molt important haver definit uns objectius clars i assolibles, per tal de no provocar frustració en els usuaris, i en els terapeutes. Els objectius no es fixen únicament a partir del diagnòstic d’un metge, o del que hagi previst la família de l’usuari, sinó que s’han de fixar gradualment, a partir del que observi el terapeuta en les sessions inicials i durant el desenvolupament de la teràpia. Així mateix, per augmentar la confiança i autoestima de l’usuari, durant les sessions s’han de treballar també les seves fortaleses, no només les seves debilitats.

En la majoria de casos, el progrés és lent i cal molta constància i, en molts casos, el tracte amb els usuaris pot ser difícil. És una feina que requereix empatia, professionalitat, paciència i molta passió per part de les persones que s’hi dediquen, ja sigui a nivell voluntari o a nivell professional. Penso que, en general, és una feina emocionalment molt satisfactòria i gratificant, però que en determinades situacions pot ser molt dura. Per exemple quan es treballa amb usuaris que ho estan passant malament, amb usuaris afectats per malalties degeneratives, que saps que no podran millorar i que, per tant, l’objectiu de la teràpia no és superar obstacles, aconseguir o millorar habilitats sinó que, l’objectiu de la teràpia és intentar mantenir les habilitats que tenen el màxim de temps possible, sabent que és impossible aturar l’evolució de la malaltia. 

Estic molt contenta i agraïda a qui m’ha ajudat en la part pràctica d’aquest treball, perquè he pogut conèixer algunes persones molt interessants, des d’un punt de vista professional i humà.

Vols veure més reportatges sobre treballs de recerca d’alumnes d’IPSI?