Temps d’epidèmies

En temps d’epidèmies, o de pandèmies, està bé mirar enrere i veure que moltes altres generacions van patir epidèmies amb unes condicions més precàries. Tanmateix, quan les analitzes i les compares amb la situació actual es comencen a veure moltes similituds. De tant en tant, és necessari estudiar el passat per entendre millor el present. És per aquest motiu que aquest treball tracta una epidèmia de còlera que va passar el 1911 en una petita vila de Tarragona, anomenada El Vendrell.

El símptoma principal del còlera és la pèrdua de líquids, per això el tractament es basa principalment en la hidratació del malalt. És a partir d’aquesta relació que es planteja la hipòtesi central d’aquest treball: El tractament del còlera ha canviat molt poc des del 1911 fins a l’actualitat.

A partir de les dades analitzades i la discussió dels resultats, es pot afirmar que la hipòtesi del treball és falsa.

Per una banda, els gràfics de la mortalitat del 1911 al Vendrell demostren clarament que era una malaltia que va afectar molta població i els nombres de defuncions eren molt elevats. Actualment, la mortalitat pel còlera amb tractament és inferior a l’1%, segons “Metges Sense Fronteres”. Això és un primer indicador que el tractament ha evolucionat i ha aconseguit disminuir les víctimes mortals d’aquesta malaltia.

Malauradament, no s’ha pogut extreure cap tractament definitiu que s’utilitzés durant l’epidèmia del 1911. Tanmateix, de les diferents versions que hi ha d’aquest tractament, s’han trobat elements en comú o molt similars entre ells. El tractament actual se centra en la hidratació, com ja s’havia deduït a la introducció, però també incorpora els antibiòtics que ataquen directament la causa de la malaltia. En resum, el tractament del 1911 era completament simptomàtic (només intentava calmar els símptomes) i ara busca curar la malaltia des de l’arrel.

D’altra banda, s’ha pogut observar que no ha canviat completament, i que els metges del 1911 no anaven tan perduts. La deshidratació continua sent la principal preocupació a l’hora de curar un pacient de còlera. Els sobres SRO són una evolució de tots els medicaments que estan escrits als textos i a les receptes, per tant, el factor determinant per negar la hipòtesi proposada és l’ús de l’antibiòtic.

De totes maneres, es podria pensar que la gestió d’una epidèmia també ha evolucionat juntament amb el tractament. No obstant això, ara que ens trobem en una pandèmia mundial, hi ha molts factors comuns en l’administració dels governants. 

En primer lloc, els recursos destinats a l’àmbit sanitari sovint han estat insuficients i en temps de crisi es fa més evident. Segurament, al Vendrell es coneixia el risc de tenir les aigües descobertes, tanmateix es devia ignorar per la manca d’interès dels governants en invertir diners en una nova estructura. A les crisis econòmiques sovint s’acaba retallant la despesa en sanitat, i com en aquella època, quan un país es troba davant d’una emergència sanitària, es comprova que no hi ha prou recursos com per poder assumir totes les mesures que representa una epidèmia. Per exemple, el Dr. Reventós va ser l’únic metge que no va caure malalt de còlera durant el mes de setembre, i va haver de visitar més de 500 infectats durant aquells dies. Els recursos eren insuficients i posava en risc la seva salut amb cada pacient que visitava per la manca de material de protecció contra el contagi.

En segon lloc, les epidèmies es descontrolen ja que els governs prefereixen evitar situacions de pànic i per això neguen l’existència d’un possible perill per la salut pública, tot i que els experts recomanen avisar  la població per demanar la seva col·laboració. A més, gràcies al treball previ sobre els fets de l’estiu del 1911, s’ha aconseguit veure que el problema de contagis no va ser tant pel tractament, sinó pel fet que es va tardar molt a controlar i potabilitzar les aigües. La negació constant de l’administració va produir que no es prenguessin mesures de control fins que ja s’havia estès la malaltia per tota la vila. Les raons del govern van ser que volien evitar el pànic a la població, però això va tenir efectes contraris, ja que els rumors provoquen més incertesa i descontrol. La feina dels governants és aportar tranquil·litat i seguretat a la població, i evitar que passin aquest tipus de situacions. Tot i això, amb l’actual pandèmia ha tornat a passar el mateix. Els governs d’arreu del món no volien declarar la gravetat de la malaltia, malgrat que els experts sanitaris advertien de les greus conseqüències que podia tenir no conscienciar la població.

Per últim, els humans necessiten trobar culpables de la infecció, i s’acaba culpant  la gent sense recursos socioeconòmics, en lloc d’exigir que els governants prenguin responsabilitat. El còlera es descrivia als diaris com una malaltia exclusiva de la gent pobre i bruta, i es culpava a aquesta part de la població per la seva existència. Avui en dia, encara passa amb nombroses malalties. Si les malalties d’aquest tipus es manifesten més en les zones més pobres, és perquè no es dediquen prou recursos per assegurar un sanejament de l’aigua i dels carrers. Aquesta qüestió és una infracció en la feina dels polítics, ja que han de proporcionar unes bones condicions per a tota la població. Això demostra que l’administració dels recursos ha de ser igual per tothom, atès que les males condicions d’una zona poden arribar a afectar tota la població.

Aquests tres factors s’han repetit en totes les crisis al llarg de la història, i són un clar exemple de la importància d’aprendre dels errors del passat. És per tot això que es pot afirmar que costa molt canviar la dinàmica de la societat, en canvi, l’avenç científic evoluciona constantment.

Vols seguir els Treballs de Recerca…? Fes click aquí…