El perquè de tot plegat

L’escola té l’obligació, no pot ser d’altra manera, d’anar reflexionant i reconstruint el seu propi sistema pedagògic que aplica dia a dia. No estic parlant de fer cada any un Projecte Educatiu i posar unes noves bases metodològiques que responguin als interessos més o menys meditats dels qui ho treballen. Personalment no sóc pas dels que defensen el que en podríem dir “escoles líquides”, institucions que han fet del canvi permanent la forma de progressar i actualitzar els fonaments sobre els quuals bastir la pràctica educativa. Tot el contrari, entenc imprescindible tenir molt clares les columnes, més o menys estables, que fan de suport a les diferents propostes d’intervenció pedagògica que els professionals anem confeccionant i aplicant, i que els són coherents i les reforcen.

Avui en dia estem tots immersos en una onada de canvis en l’àmbit educatiu que és una magnífica oportunitat per modificar i refermar tant els fonaments com la metodologia i la didàctica que fem a l’aula. És evident que estan canviant uns paradigmes que semblaven inamovibles: espais, temps i formes són qüestionats, posats en dubte i desconstruïts per tal de pensar noves formes d’organització que facilitin l’aprenentatge en el sentit més ampli possible.

És evident que estan canviant uns paradigmes que semblaven inamovibles: espais, temps i formes són qüestionats

És també evident que hem posat en valor el que els avenços científics ens han explicat sobre les bases fisiològiques del procés d’aprenentatge, sobre les necessitats globals d’un món sense fronteres i, sobretot, sobre l’accés a la informació i la comunicació que, especialment en els darrers 10 anys, ha capgirat el suport sobre el qual depositàvem el saber: l’individu, el mestre, el savi, el llibre… per passar a estar a la disposició immediata de qui tingui prou interès per accedir-hi. Si l’escriptura, fa milers d’anys, va ser una revolució, si la impremta, al segle xv, va capgirar el saber, ara, ja de ple en el segon mil·lenni, la revolució és internet i les xarxes socials.

Sembla, doncs, que ara el que hem de fer és innovar i aquesta és una paraula que sempre espanta. Preocupa sobretot quan em sembla que sovint es confon el mitjà amb el fi. Ja coneixeu la meva fal·lera per recórrer al diccionari (digital, òbviament) quan la semàntica m’exigeix precisió, és així que trobo: Innovació: Cosa nova introduïda [en una disciplina, en una tècnica, en una ciència, en un sector social] que pretén significar un avenç. Així doncs la innovació és una eina amb la qual introduir les millores que fan créixer, avançar, en el nostre cas, l’educació. Benvinguda sigui aquesta innovació entesa com una capacitat de transformació, de millora cap a un model d’aprenentatge que ens apropi a les necessitats del món que ja ve, i no com una finalitat en sí mateixa.

Ens tocarà parlar, doncs, de l’informe de la Unesco “Repensar l’Educació” del 2015. Però també les “ Top 10 skills” per al 2020 del recent Fòrum de Davos, que defineixen les competències clau per al que en diuen la Quarta Revolució Industrial, sense oblidar els fonaments de tot plegat, en primer lloc el fantàstic Informe Delors, del 1995, “Els quatre pilars de l’educació”, però també algunes perles visionàries, i rigorosament actuals, de la història de la pedagogia com “De l’education des enfants” de Montaigne, de mitjans del segle XVI!!!

Ens tocarà parlar, doncs, de l’informe de la Unesco “Repensar l’Educació” del 2015. Però també les “ Top 10 skills” per al 2020 del recent Fòrum de Davos

A l’Escola ja fa temps que hi estem posats. A la nostra manera, consolidant el que ja tenim i qüestionant, plegats, tot el que això ens pot aportar per tal de fer ciutadans lliures, responsables, crítics, emocionalment intel·ligents, que saben prendre decisions, que saben treballar en equip, que enraonen perquè raonen i que volen un món millor. Modifiquem espais, temps i maneres de fer. En seguirem parlant i en seguireu veient les conseqüències.