El drac de Sant Jordi

Des que som capaços de recordar, sempre ha estat tradició a l’escola que els alumnes de segon de Batxillerat, que com ja sabeu són els encarregats de fer el pregó de Sant Jordi, no només regalin a l’escola uns moments màgics sobre l’escenari, sinó també el drac que, il·lusionats, preparen per a l’actuació. I que bé ha anat últimament aquest regal quan, per calendaris ajustats sobretot, s’han hagut de reutilitzar dracs d’anys anteriors! Ara bé, aquest any els alumnes ens vam decidir a dotar d’un nou membre la creixent família de dracs que han horroritzat o divertit generacions i generacions d’alumnes de l’escola Ipsi al llarg dels anys. Crèiem que teníem una idea que podria arribar a sorprendre.

Un cop la idea va estar aclarida i més o menys decidida ens vam posar a treballar: Prenent com a punt de partida i d’inspiració els dracs xinesos, vam dissenyar una base que recreés un tronc semblant al d’una serp, tot intentant que es pogués moure sense dificultats i que fos, alhora, un cos de rèptil realista. Aquesta estructura la vam construir a base de filferro, mitjançant diverses anelles enllaçades les unes amb les altres per tal de dotar de cos el nostre drac. Un cop teníem el que vindria a ser l’esquelet de l’entranyable bèstia, tocava començar a construir el recobriment. La seva pell dura de drac acabaria sent, en aquest cas, de plàstic de bombolles recobert amb escates fetes amb cartolines de diversos colors: verd, daurat i platejat. La tria d’aquests colors va ser inspirada en algunes imatges de llangardaixos i rèptils semblants als dracs que havíem buscat. Realment volíem que el monstre fos el màxim de realista possible!

L’endemà el drac prendria vida i, malgrat dur només cinc privilegiats representants al seu interior, en part també duria una alenada de cadascun de nosaltres

Tanmateix, com sovint passa, el que imaginem en el paper no sempre té una realització tan fàcil com sembla en un principi. Per fer totes les escates necessàries per cobrir el cos del drac vam necessitar moltes hores, pistoles de silicona i sobretot mans. Les mans de tota una promoció i fins les d’algun professor. De fet, el record que molts ens emportem del drac no passa només per les exclamacions i els petits bocabadats a l’estimada placeta el dia 23 d’abril; també inclou una forta olor de cola i una primera participació per a molts en una cadena de muntatge massiva i eficient.

Paral·lelament a la feina, podríem dir “no qualificada”, de muntadors d’escates, un altre grup més reduït i ara sí “qualificat”, els alumnes del batxillerat artístic, vam començar a donar forma al cap. Prenent de base una capsa de cartó retallada (i ara entendreu per què aquesta part requeria de mà d’obra “qualificada”), vam anar-hi enganxant boles de paper reciclat par tal de dotar de forma i volum el cap que hauria d’aterrir la població més jove de l’escola. Més tard, acabaria de prendre forma amb un recobriment de paper i cola blanca líquida.

Un cop sec, vam començar a pintar-lo i, el més complicat, veure com ajuntar-lo amb el cos. Quant al pintat, primer vam donar-li una base amb pintura de spray i, seguidament, vam fer tots els detalls a mà amb pintura (tempera) i làtex. Ja estava finalitzat el cap, el cos, l’estructura de subjecció i la feina final d’unió. Havia arribat la prova final: aixecar-lo.

… si la nostra generació està orgullosa d’aquest drac no és per l’originalitat demostrada o el bon resultat obtingut,  és per haver aconseguit que un projecte que acostumava, en el passat, a recaure únicament en els alumnes del Batxillerat artístic hagi passat a ser, sota la seva supervisió, un projecte de tots.

Realment va ser tot un repte. Ni les condicions meteorològiques, que ens van sorprendre amb un vent ferotge, ni la nostra inexperiència van ajudar gaire i, tan bon punt vam treure el drac a passejar, una ventada li va prendre gran part de les seves escates. Quins crits, quines corredisses, quin patiment pel possible mal temps del dia assenyalat! Però ens vam afanyar i vam reenganxar les escates. A partir d’aquí tot va començar a rutllar bé. L’endemà vam poder assajar l’obra amb el drac i fer-li els retocs adients per tal que els encarregats de portar-lo estiguessin tan còmodes com pogués ser, tot desitjant que el dia de la representació el vent no hi fos convidat.

L’endemà el drac prendria vida i, malgrat dur només cinc privilegiats representants al seu interior, en part també duria una alenada de cadascun de nosaltres. I és que si la nostra generació està orgullosa d’aquest drac no és per l’originalitat demostrada o el bon resultat obtingut, que al cap i a la fi, tot i ser importants i tenir-nos molt contents, acaben resultant anecdòtics; és per haver aconseguit que un projecte que acostumava, en el passat, a recaure únicament en els alumnes del Batxillerat artístic hagi passat a ser, sota la seva supervisió, un projecte de tots. Perquè això és el que és: un drac de tots, que la nostra promoció llega a les futures.