COMUNITAT ENERGÈTICA: Escola IPSI, Escola Industrial i Centre Cívic d’Urgell

La cura del medi ambient s’ha convertit en una preocupació per molts de nosaltres, degut a la crítica situació en què estem vivint: el canvi climàtic.

Quan vaig tenir l’oportunitat d’escollir un tema per al meu treball de recerca, vaig decidir englobar dues disciplines que considero interessants i essencials per l’esperança d’un futur millor: el medi ambient i l’enginyeria. 

Un cop vaig realizar una densa investigació en aquests aspectes, vaig arribar a la conclusió que el meu treball es basaria en aplicar mètodes sostenibles per poder reduir la contaminació a Barcelona i, a partir d’aquí, quantificar els resultats. I és per això que la meva hipòtesi va ser la següent: El cost energètic dels usuaris que formen part de la comunitat energètica es redueix un 30% amb l’ús de plaques fotovoltaiques, és possible? Però perquè a l’Eixample i no al barri de Gràcia o a Les Corts? Doncs per dos motius força importants: el primer és que l’Eixample és el barri més contaminant de la ciutat de Barcelona, i el segon és un interès personal perquè és el barri on visc i on és la meva escola, la qual formarà part del meu projecte. 

Un cop centrat el tema del meu treball, que no va ser pas fàcil, em va resultar bastant difícil decidir com podria desenvolupar un projecte que englobés aquests aspectes. Fins que, després de molta recerca, vaig  descobrir el concepte de les Comunitats Energètiques. Les comunitats energètiques representen una alternativa al moment de crear i utilitzar energia, és una filosofia diferent de fer negocis. Són entitats que s’autogestionen i es basen en una instal·lació d’autoconsum compartit. Amb aquesta instal·lació, l’energia generada es comparteix amb diferents usuaris. En el moment que aquesta instal·lació passa a ser propietat d’un conjunt de veïns i veïnes que s’organitzen, que executen la instal·lació, que la paguen i la gestionen, llavors ja es parla de comunitat energètica i no autoconsum compartit. Tota comunitat energètica té un autoconsum compartit, però no tots els autoconsums compartits són comunitats energètiques. 

Una vegada havia especificat quin projecte desenvoluparia vaig trobar-me en una situació complicada, ja que no acabava d’entendre el procediment de l’execució d’aquest projecte. Per aquest motiu el primer que vaig fer va ser buscar informació i, posteriorment vaig sol·licitar una entrevista amb la Directora dels Serveis d’energia i qualitat ambiental de l’Ajuntament de Barcelona. Va ser gràcies a aquesta entrevista que vaig poder entendre i clarificar el que representa la creació d’aquest projecte i les bases per poder dur-lo a terme. Poc a poc em vaig anar introduint dins de la problemàtica general del canvi climàtic i per mantenir cert realisme dins del meu treball vaig seguir la línia dels objectius sostenibles que proposen les Nacions Unides (ODS). On he seguit els: ODS n7, ODS n11 i el ODS n13.

Al moment de desenvolupar la part tècnica del treball, vaig adonar-me que requeria trobar moltíssimes dades que no estaven al meu abast, com era el consum d’energia mensual de cada usuari. Aleshores vaig contactar amb l’Escola IPSI, l’Escola Industrial i el Centre Cívic d’Urgell i em van facilitar tota la informació que necessitava. Aquestes dades van ser el punt de partida per quantificar les propostes del meu TR, tot i això, vaig ampliar les diverses aplicacions pràctiques afegint l’ús de les bateries virtuals i l’elaboració  d’una maqueta. Les dades resultants les vaig calcular de forma manual i també les vaig comprovar amb un programa gratuït de la Unió Europea, que disposa d’una base de dades de tot el territori Europeu (aplicació informàtica PVGIS).

Seguidament, vaig trobar un projecte de l’Ajuntament de Barcelona sobre la creació d’una comunitat energètica al Poblenou, formada per un conjunt de veïns i una escola, amb l’ajuda de l’Ajuntament. 

Aquest projecte va ser el meu exemple, ja que la meva intenció també era desenvolupar una comunitat energètica en la que una escola fos part del projecte, en aquest cas la meva escola, IPSI. 

El capítol més difícil de desenvolupar va ser al moment de decidir com repartir l’energia generada entre els tres usuaris, de manera que fos beneficiosa per les entitats privades i petites, que serien l’IPSI i el Centre Cívic d’Urgell. La meva intenció era que la Diputació de  de Barcelona (propietaria del Recinte de l’Escola Industrial, al ser una administració pública,  realitzés la seva funció de promocionar, impulsar i ajudar a les petites empreses i entitats a formar part de projectes mediambientals. Per tant, vaig decidir repartir l’energia equitativament, és a dir, sent el percentatge d’energia que cada usuari consumeix el que rebrà i pagarà. D’aquesta manera, l’estalvi energètic de l’Escola IPSI és un 40,20%, l’Escola Industrial un 45,93% i el Centre Cívic d’Urgell de un 42,27%. Per tant,  els càlculs realitzats en les aplicacions pràctiques demostren que per les petites entitats com l’Escola IPSI i el Centre Cívic d’Urgell, és beneficiós crear una comunitat energètica.  

Amb la part que vaig gaudir molt, va ser amb l’elaboració d’una maqueta a escala 1:450, és el suport visual del projecte, ja que ajuda a entendre el que representa aquest treball.

Després de fer tots els càlculs, em vaig adonar que els meus objectius han estat bastant realistes, ja que puc dir que es compleixen: reducció d’energia, estalvi d’emissions de CO2 i reducció dels costos energètics.

També en calcular l’amortització de la instal·lació, veig que aquest projecte es podria dur a terme, ja que es podria amortitzar en un període no gaire llarg d’entre 5-6 anys.

Així doncs, amb totes les propostes aplicades a la comunitat energètica s’aconsegueix una reducció total de 456.367,50 kg de CO2 i en l’aspecte econòmic, l’estalvi dels usuaris de la comunitat energètica representa un 40%. Per tant, es compleix la meva hipòtesis, ja que es supera. 

L’aplicació pràctica nº4, on faig els càlculs de la distribució de l’energia produïda de manera equitativa formant la CE, és la que em fa veure més clarament l’interès de crear la CE. De manera individual el projecte no és tan atractiu per als usuaris.

Això també em fa veure la importància de tenir el suport d’una entitat pública, que desinteressadament cedeix part de la seva energia a altres entitats, com és el cas de la Diputació de Barcelona a l’escola IPSI i Centre Cívic.

Per aquest motiu també entenc el perquè de l’interès de l’Ajuntament de Barcelona de liderar algunes de les CE que estan sorgint a la ciutat.

Dit això, tot i que hi ha diferents iniciatives a la nostra ciutat, crec que ens queda un llarg camí per ser molt més sostenibles i conscients de les necessitats que se’ns presentaran en un futur.

Voleu saber més sobre els Treballs de recerca?