• Skip to main content
  • Skip to primary sidebar
  • Skip to footer

ElFil logo

  • Inici
  • Seccions
    • Totes les publicacions
    • Articles
    • Entrevistes
    • Reportatges
    • Notícies
    • Heu escoltat mai …?
    • English Corner
    • TRs
      • TR 2526
      • TR 2425
      • TR 2324
      • TR 2223
      • TR 2122
      • TR 2021
      • TR 1920
      • TR 1819
      • TR 1718
      • TR 1617
    • Altres seccions
      • Bo de debò
      • Sant Jordi 2020
      • Passeu, passeu …
      • Vídeos
      • Fotos
  • Contacte
  • ESCOLA IPSI

17/04/2024

Núria Soldevilla, una exalumna d’IPSI enamorada del violoncel

Autoria: Núria Soldevilla, exalumna d’IPSI

Soc la Núria Soldevilla, una exalumna d’IPSI que va tenir la sort d’estar a l’escola, el passat mes de febrer, fent uns tallers de música amb els alumnes de 5è.

M’han demanat escriure un petit text sobre com he acabat sent músic, i com he acabat tornant a l’IPSI 20 anys després a fer tallers…  per descomptat, el camí no ha estat recte…!

Per començar, he de dir que soc una persona una mica dispersa. En realitat mai no he tingut molt clar on anar, ni una gran ambició a acomplir.
Vaig fer gairebé tota la meva escolarització a l’escola IPSI, sense pena ni glòria. Lluny del meu expedient estaven les notes brillants que els meus companys obtenien amb una certa facilitat. Fins i tot algú va arribar a insinuar que el meu futur no era l’acadèmic… 

I entre tota aquesta voràgine que, no ens enganyem, no ha estat fàcil, hi va aparèixer, diria que gairebé per casualitat, el Cor Vivaldi. Aquí, una petita llavor es va plantar. Una llavor que es va convertir en una planta; i  ja sabem que les plantes són molt més que tiges i fulles… el que vaig treure del meu pas pel Cor Vivaldi és més complex que unes certes “habilitats” musicals. Vaig aprendre sobre una certa visió de la vida, sobre l’empatia, sobre el treball en equip, efectivament sobre la música, sobre el poder de la cultura i la curiositat, sobre l’amistat. I (també per casualitat) al Cor Vivaldi va caure per primer cop a les meves mans un violoncel. Recordo passar l’arc per les cordes i dir-me… “oh!!! quina bellesa” (no ens enganyem, segurament el so era el del gemec d’una gata en zel). 

Però bé, tot i no saber on anar a la vida, d’optimisme no me n’ha faltat mai.  Recordo anar tota feliç i cofoia a casa i dir als meus pares: “Pares he tingut una visió! Una revelació!! A partir d’ara, vull aprendre a tocar el violoncel!”  Per gran sorpresa (o no) la notícia no va tenir l’efecte esperat i la il·luminació divina que m’acompanyava en la meva posada en escena mental, es va esfumar ràpidament quan els llavis dels meus progenitors van pronunciar aquesta paraula tan estimada pels fills:  N-O.    

A no? Bé, cap problema, si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma es busca la vida.  

Vaig estar un any tocant el violoncel sola a casa, sense cap mena de guia; ni tècnica, ni espiritual. Finalment, al cap d’un any de patiment físic, els meus pares van sucumbir als meus desitjos i, PER FI, vaig començar a rebre classes de violoncel. En aquest moment jo tenia 16 anys i justament vaig deixar l’escola per estudiar, en un altre centre, un batxillerat artístic (ja que a l’IPSI en aquell  moment no s’impartia aquesta formació). Si en aquell moment, algú em diu que la meva feina serà tocar el violoncel… hagués esclatat de riure. 

Del batxillerat vaig passar per la universitat, Belles Arts (formació perfecta per ànimes disperses), en sortir de la carrera vaig fer un postgrau sobre projectes educatius basats en pràctiques artístiques, vaig començar a treballar, per aquí i per allà i vaig acabar de formar-me fent un màster en gestió cultural.
Al llarg de tots aquests anys, en paral·lel, el violoncel sempre ha tingut la seva presència. Mai vaig deixar de fer classes, i sempre estava en un projecte o altre (orquestres, formacions de cambra, projectes més artístics alternatius…)   De fet, el meu dia començava amb el violoncel carregat a l’esquena i acabava de la mateixa manera. Ja m’ho deia el meu pare…”hija, pero cómo no has elegido el triángulo? Te cabe en el bolso y también es instrumento sinfónico”. Però quin saber! quanta raó! 

Un dia,  casualitat de la vida (de nou)  em creuo amb una amiga al metro de Barcelona, ella és ballarina i està treballant amb un compositor francès que busca un violoncel.  La meva amiga havia creat una companyia de dansa vertical. El primer cop que els vaig veure volar i  ballar  vaig plorar commoguda per la bellesa dels seus moviments. Participar en el projecte? I tant!  Com? Que de vegades hem de tocar drets sobre la cornisa de l’edifici a 30 metres amb el meu preciós violoncel italià, fet a mà, que va costar un ronyó?? Baah!! No passa res!!!! La vida és Rock&Roll.  Amb ells vaig fer quatre anys de gira internacional. 

I de mica en mica aquest compositor francès va passar a ser de company de feina a company de vida.  Un dia ens vam dir…. i si creem un espectacle entre els dos?  És clar que sí! Quina bona idea! Si això es fa en un pim-pam! Es ràpid, fàcil, no dóna maldecaps  i sobretot genera beneficis econòmics rapidíssimament!  Cinc anys més tard vam acabar el nostre primer espectacle: Neka Ma Gute.  Aquest compositor (que li podem posar nom: OReL)  vivia a Barcelona, però tenia tota la seva xarxa professional a França. Així doncs, a poc a poc vam decidir d’establir-nos a França i formalitzar la nostra companyia: Dona Mezkal. 

Des de llavors Dona Mezkal no para de guanyar pes en el territori on som. Hem creat un altre espectacle, PARCO, el qual hem tingut el plaer de poder compartir amb els alumnes d’IPSI, i ara mateix estem en procés d’un tercer espectacle. Hem aconseguit accedir a les sales més rellevants de música actual de França i, a poc a poc, un camí d’oportunitats s’està obrint davant nostre.

Dona Mezcal

Jo, per la meva part, també he creat un projecte propi de tallers musicals a residències de la tercera edat. Un projecte social d’acció en el territori que funciona molt bé i que, per mi, fa que la vida tingui més sentit.

I de vegades, fem tallers a les escoles per ajudar els nens a fer volar els seus esperits, convertir-los en petits exploradors i passar un temps plegats on, normalment, passen coses precioses, com ha estat el cas dels tallers que hem impartit recentment a IPSI.

Doncs ja veieu, que soc una persona dispersa, que tot i no saber on anar, en realitat ha fet un camí força congruent.

Si la meva història us ressona, si sou un alumne o pares d’alumnes amb expedients no gloriosos m’agradaria dir-vos…espereu! Una mica de paciència!! Estigueu oberts a les experiències que us dona la vida i, tot anirà bé!

Arxivat com a: Darreres publicacions, Articles Etiquetat com a: Art, artista, belles-arts, escena, Escola, Exalumnes, expressió, IPSI, poesia, professió, violoncel, Música

Reader Interactions

Comentaris

  1. Oscar Boada ha dit

    17/04/2024 a les 9:46

    Quin escrit més fresc i interessant! Bravo!

    Respon

Deixa un comentari Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Barra lateral secundària

El temps a IPSI

Weather Underground PWS IBARCE35

Destacats

02/12/2025

Un any de bons resultats

Si haguéssim de resumir què fa possible aquests resultats, ho diríem clar: treball i esforç, tant dels docents com dels alumnes. Els resultats són la conseqüència, no l’objectiu

Llegir més

29/10/2025

IA a l’IPSI amb l’Observatori de IA de La Salle

La intel·ligència artificial és avui a l’abast de tothom, i a l’Escola creiem que ha arribat el moment de deixar de teoritzar i d’observar-la des de la distància per endinsar-nos-hi i experimentar-hi directament.

Llegir més

50 anys d’acampades portada

18/03/2025

50 anys d’acampades al Pirineu

Aquest curs celebrem la cinquantena edició dels campaments de l’IPSI! En Santi Valls, qui durant molts anys en va ser l’organitzador, ens explica l’essència d’aquesta experiència única.

Llegir més

Footer

Sobre ElFIL

Publicació d'informació general de l'escola IPSI. El juny de 1999 arrenca la revista de la nostra Escola, ElFil, per informar, comunicar i apropar Escola i famílies; d’aquí el seu nom.
A final de maig del 2016, ElFil continua, però ara en un format més accessible.

No perdis ElFil

Registra't per rebre les noves publicacions.

    ipsi© 2026