El passat dissabte 13 de gener, les alumnes de literatura de 2n de Batxillerat i l’Anna Ballaró, professora de la matèria, vam anar a veure l’obra L’alegria que passa al teatre Poliorama, una adaptació del clàssic de Santiago Rusiñol. És una obra entretinguda, reivindicadora i demostra un gran talent i esforç per part de l’equip.
Aquesta obra, produïda per Dagoll Dagom, explica la història del Poble Gris, un lloc on tothom té una vida neutra i trista, tothom treballa a la mateixa fàbrica, dirigida per un home que és alhora l’alcalde d’aquest poble (Àngels Gonyalons). L’alcalde, amb l’objectiu de ser elegit com a alcalde a les pròximes eleccions, contracta a un grup artístic anomenat l’Arca del Talent per a entretenir els treballadors de la fàbrica. El grup és dirigit pel Clown (també interpretat per l’Àngels Gonyalons) i conté ballarins, cantants i una noia estrella, la Zaira. L’arribada d’aquest grup al poble revolucionarà les ments d’alguns habitants i no aconseguirà tenir cap efecte en alguns altres. En Joan, fill de l’alcalde, va estar vivint un temps a la ciutat, on volia allunyar-se del poble gris, i allà va veure l’actuació de l’Arca de l’Alegria, repetides vegades. Tot i que això li canvia la vida, es veu forçat a tornar al poble i reprendre el paper de fill de l’alcalde i casar-se amb la seva promesa, allà torna a aparèixer l’Arca de l’Alegria, amb la seva estrella i que aquesta vegada sí que farà un gran canvi en el Joan i en altres persones del poble.
Els personatges principals de L’alegria que passa són els mateixos que a l’obra original, la Zaira (Mariona Castillo), el Joan, que a l’obra de Rusiñol es diu Joanet (Pau Oliver), l’alcalde i el clown (ambdós interpretats per l’Àngels Gonyalons) i el Puck (a l’obra original Cop de Puny). A més a més, aquesta adaptació presenta dos personatges nous, que funcionen com els representants principals dels missatges que Dagoll Dagom ha volgut presentar. Per una banda, apareix el Nil (Eloi Gómez), el narrador i l’única persona amb una mica de consciència dintre el poble gris, i que és qui intenta despertar al poble del seu hipnotisme constant induït per l’excés de feina i la falta de distracció. Per una altra banda, apareix la Lina, promesa del Joan i noia molt fidel a l’alcalde. Aquest personatge és el que fa l’evolució més gran de tots, ja que passa de ser una noia del poble gris, amb aptituds de cantar, però sense cap intenció de fer-ho més enllà del bar musical del poble, i acollida per l’alcalde, a ser una noia lliure. Tot i que els personatges principals de l’obra de Rusiñol també tenen molta importància a l’obra, és interessant com han aconseguit integrar nous personatges adients amb l’època que estem vivint actualment i que permeten apropar més a l’espectador a una obra com l’Alegria que passa.
L’obra presenta un contrast molt gran entre la rutina, la neutralitat, l’avorriment i la indiferència, amb l’art, la música i el color. Aquestes diferències fan que les mancances de cada món ressaltin més que si apareguessin sols. El missatge de l’obra és clar, s’ha de ser lliure de l’avorriment, la neutralitat i la manipulació sense oblidar cuidar les relacions que mantenim amb la gent que ens rodeja. El vestuari i l’escenografia, dissenyats per Albert Pascual, mantenen una simplicitat que facilita que s’entengui l’obra i que alhora donen una estètica molt singular. El vestuari per al poble es basa en roba grisa, no van uniformats, però fa aquesta sensació, en canvi, per a l’Arca del Talent, els actors, que són els mateixos que els del poble, s’afegeixen alguna jaqueta, faldilla o vestit colorit que ajuda a identificar-los i que queda molt bé estilísticament. El maquillatge és constant tota l’obra, colorit i brillant, es neutralitza quan van de gris, però ressalta quan van de color. L’escenografia és la mateixa tota l’obra, un espai comú que sembla l’interior d’una presó, però que representa el pavelló del poble, en desús, maltractat i desagradable.
Pel que fa a la coreografia, és dirigida per l’Ariadna Peya i és una combinació de coordinació, piruetes i expressió impressionants que impacta tant com les paraules dels actors.
El que està clar és que l’obra és una coordinació perfecta de tots els elements que la formen, des dels actors, la música i el ball, fins al so, l’escenografia i la il·luminació. Nosaltres vam gaudir molt de l’obra i vam sortir impactades positivament, recomanem molt que es vegi, tot i que ja no estarà al teatre gaire temps més.
Deixa un comentari