Deutsch, ich liebe dich! La meva història d’amor amb l’alemany

Quan ara fa un temps em van demanar que escrivís un article sobre la llengua alemanya i el que fèiem a l’Escola, em van venir un munt d’idees al cap: us volia explicar la pila d’anys que fa que imparteixo alemany a l’Escola, la satisfacció enorme de veure que tots els alumnes de quart d’ESO que s’han presentat als exàmens oficials sempre han obtingut el Diploma, l’orgull d’haver rebut la placa de reconeixement a la col·laboració del departament d’alemany de l’Escola amb el Goethe Institut i un llarg etcètera. Però d’alguna manera l’article no acabava de prendre forma. Fins que vaig entendre que no ho estava enfocant bé. Calia oblidar-me una mica dels formalismes i anar al meu interior. Permeteu-me, doncs, que us expliqui la meva història d’amor amb l’alemany.

Tenia set anys quan, en un poblet de la Costa Brava, vaig conèixer  dues nenes una mica més grans que jo, la Katja i la Darja. Eren dues germanes bessones provinents de l’antiga Alemanya de l’Est. De seguida ens vam fer amigues i, malgrat que elles no parlaven català i jo no parlava alemany, ens vam entendre perfectament. Passats uns deu dies elles van tornar al seu país sense ser conscients de l’impacte que havien deixat a la meva vida. Aquell idioma tan diferent al meu em va semblar fascinant. El so, la musicalitat, … eren tan diferents al català i alhora tenien tants punts en comú que va despertar en mi un interès apassionat per aquell nou idioma. Va ser ben bé amor a primera vista! Ja no les vaig tornar a veure mai més (d’elles me’n queden un record entranyable i un parell de fotos esgrogueïdes en un dels àlbums familiars). Però l’enamorament seguia latent.

Katja i Darja

I com a tota història d’amor, calia cuidar la relació si es volia un final feliç. Vaig demanar als meus pares si de gran podria estudiar alemany i, òbviament, hi van estar d’acord. Als 14 anys vaig començar a anar a classes particulars amb una professora suïssa, després van venir les classes al Goethe Institut. Els anys van anar passant i va arribar el moment d’anar a la facultat. Vaig decidir estudiar filologia anglesa però el meu amor per l’alemany em seguia a tot arreu així que vaig decidir complicar-me la vida i estudiar en paral·lel les matèries obligatòries de filologia alemanya de primer i segon curs. Van ser anys de molta feina i esforç però no em va importar gens. Quan s’estima de debò, és el que es fa, oi?

Un cop ja llicenciada i treballant a l’Escola, em vaig tornar a matricular a la Facultat de Filologia, calia acabar filologia alemanya! Van tornar a ser anys d’autèntica bogeria però de nou l’esforç es va veure recompensat: premi extraordinari de final de carrera! I amb tot això, estada Erasmus a Ludwigburg, cursos a Heidelberg, anades i vingudes constants a Alemanya on hi vaig acabar trobant un altre tipus d’amor que encara m’acompanya en el meu dia a dia.

Sóc conscient que alguns potser no enteneu aquesta història d’amor per allò que “l’alemany és taaan difícil”. Bé, us he de dir que si alguna cosa he après al llarg de la meva vida és que no hi ha res fàcil o difícil, sinó coses que ens interessen i d’altres que no tant. En els anys que fa que imparteixo classes d’alemany a l’Escola, he pogut comprovar que la meva no és una història aïllada. Han estat molts els alumnes que han volgut compartir la seva vivència amb mi (la Irene que va trobar feina a la SEAT/Volkswagen gràcies als seus coneixements d’alemany, el Francesc que treballa a Fira de Barcelona pels mateixos motius, l’Anna que va completar els seus estudis de medicina a Àustria, la Marta que combina els estudis a la facultat amb els d’alemany, …). 

I aquest segueix sent el repte: aconseguir que els alumnes estimin la llengua i la cultura alemanya, fer que entenguin que l’esforç que requereix tot aprenentatge val la pena. 

Qui sap, potser d’aquí a uns anys seran ells  els qui ens explicaran la seva pròpia història d’amor!

Burg-Elz