Família IPSI

Quan em van demanar per escriure un article al Fil, sobre el meu pas per l’escola, la meua experiència, etc., em vaig quedar parada. Com podrien cabre tantes emocions dins d’un full?! No sabia per on començar.

El meu pas per l’IPSI va ser breu, però em vaig impregnar moltíssim de la filosofia d’aquesta gran escola i de la seua gent. A nivell personal va ser una experiència importantíssima a la meua vida, i a nivell professional va significar passar de la poca experiència que tenia llavors, a adquirir grans coneixements i experiències de cara al meu futur. Per això, deixar de treballar a l’IPSI va ser una decisió molt difícil, sobretot perquè sentia que formava part d’una família.

Els que treballeu a l’Escola o en sou alumnes, entendreu bé el què significa això. Tots nosaltres, havent passat o estant a l’IPSI, sentim que som alguna cosa més que una escola. Ens sentim part d’un conjunt molt gran de persones que hem passat per moltes coses junts; que hem crescut aprenent junts (tant els alumnes com els mestres!) i que compartim molt més que unes hores lectives a la setmana. Compartim alegries, reptes, moments durs, esperances… i ens ajudem els uns als altres. No parlo només en un sentit únic; ja que els alumnes ajudeu els mestres molt més del que creieu.

Quan estudiava Psicologia a la facultat, en una assignatura que parlava dels vincles i de la família; ens van definir aquesta última com a conjunt de persones que comparteixen un espai, que conviuen, que es cuiden les unes a les altres i que creixen juntes, procurant el benestar les unes de les altres. No és doncs, l’IPSI, una família? Tots els professionals i alumnes de l’escola en formen part, d’una manera o altra, indistintament del càrrec que ocupin o del curs en què estiguin.

En aquesta definició de família crec que va incorporada la noció de “respecte”, – aquesta gran paraula de la qual hem parlat tant a l’escola de forma teòrica (i que difícil  és explicar-la!), i que hem intentat aplicar-la de forma pràctica en tots els contextos possibles-. Els membres d’una família, entre ells, s’ajuden; accepten les dificultats, les virtuts, els defectes i les experiències de cadascú. És a dir, es respecten. I hi insisteixo, no veieu la sort que tenim, de formar part de la família IPSI? Estimats alumnes; teniu companys i mestres que us respecten, que us ensenyen, que es preocupen de vosaltres. A tot arreu no és així.

Creieu que jo tenia el mateix sentiment de família a la meua escola, quan era alumna, que el que vaig sentir a l’IPSI, essent mestra? De cap manera! Des del primer moment en què vaig trepitjar l’IPSI, aquest sentiment de pertinença em va impactar -d’una manera molt positiva!

Jo vaig anar a una escola de monges –i no fa massa anys d’això, i la relació entre mestres i alumnes, (i entre els propis alumnes) no era així. No teníem un sentiment de família, com el que teniu vosaltres. Era una relació distant, freda; una comunitat amb la qual no et senties identificat. L’educació era per a tothom igual; no es personalitzava ni es tenia en compte la individualitat de cada alumne. Creieu que jo tenia el mateix sentiment de família a la meua escola, quan era alumna, que el que vaig sentir a l’IPSI, essent mestra? De cap manera! Des del primer moment en què vaig trepitjar l’IPSI, aquest sentiment de pertinença em va impactar -d’una manera molt positiva!- perquè veia que aquesta filosofia de relacions properes i educació innovadora encaixava perfectament amb els meus valors. L’IPSI tenia un ambient familiar com no n’he vist d’altre. I la resta de mestres em van integrar de ple en la família des d’un primer moment–i els estic tan agraïda, que no sé com els ho podré demostrar!-.

Al veure que podia encaixar tan bé, em vaig sentir molt afortunada. Em vaig adonar que podia aportar la meua visió de l’art i de l’educació a una escola amb ganes d’innovar i formar  persones des de totes les vessants –tan l’acadèmica com la personal-. I és així com vam intentar ensenyar i aprendre des de l’assignatura de Plàstica, amb aquesta visió i amb molta il·lusió per desenvolupar els projectes.

Estimats amics; hem de recordar sempre que l’ésser humà no pot viure ni desenvolupar-se sol. Necessita d’altres per a viure; la seva companyia i el seu recolzament. I en un ambient educatiu necessitem encara més dels altres per  realitzar els propòsits del curs escolar i de desenvolupament personal. Sols no faríem res. Ens necessitem els uns als altres.

Alumnes i educadors; aprofiteu aquest ambient acollidor que heu creat; amb aquest ambient positiu per a l’aprenentatge i les bones relacions que teniu entre tots.

Mestres i professors; cuideu el bon ambient al claustre, perquè aquest es veu reflectit en les accions que dueu a terme amb l’alumnat i el creixement positiu que fan els nens i les nenes al llarg dels anys. Col·laboreu junts per formar  les persones del demà.

Membres de l’escola IPSI: seguiu ajudant-vos, creixeu junts, compartiu moments. Accepteu que no tots som iguals, que cadascú és diferent, però que ens hem de respectar entre nosaltres. Igual que fan les famílies.