Paper mullat

 

El pare de l’Anita sempre surt tard. En aquest restaurant, qui menys cobra és qui més treballa. Al Manuel, el pare de l’Anita, li agradaria pensar que ser immigrant no hi té res a veure. La petita, que avui fa nou anys, ja fa una hora que espera que el cap del Manuel el deixi marxar per anar a casa i fer una mica de festa amb l’àvia. Òbviament no espera cap gran celebració, però fa setmanes que no poden passar una nit els tres junts. I ja són les onze.

Unes veus comencen a cantar al fons del restaurant. L’Anita es troba asseguda tota sola al reservat del costat, i para l’orella. Sembla que és l’aniversari d’una nena que es diu Esther, que fa dotze anys. Mirant amb compte per sobre el seient, l’Anita xafardeja. L’Esther queda d’esquena, però observa que s’aguanta el cap amb una mà: un senyal inqüestionable d’avorriment. Els ulls de la petita devoren els regals que desfilen davant l’Esther: un mòbil, unes sabates, un gos petitó, una bicicleta i uns auriculars. El cap no s’ha aixecat ni un segon de la mà, exceptuant les dues ocasions en les quals l’Anita sospita que l’Esther ha badallat. La mare s’ho mira tot a través de la pantalla del mòbil. Només deixa de gravar per publicar-ho a la xarxa.

El Manuel s’ha disculpat a la seva filla per enèsima vegada, prometent-li que l’any vinent aniran a sopar junts on ella vulgui. Com si l’Anita culpés el seu pare de les ordres del cap: aquest no el deixarà marxar fins que el restaurant quedi impol·lut. I la família de l’Esther encara és aquí. Per matar el temps investigant, l’Anita s’acosta a la cuina. Sense saber ben bé on més anar, dóna un parell de voltes i acaba asseguda a terra amb una pila de tovallons de paper i unes tisores massa grosses pels seus ditets. Malgrat això, ella les fa anar amb destresa.

Retalla una casa, i una nina. No del tot satisfeta amb les proporcions de la porta, hi torna. La nina és prou maca. Aquesta podria ser la seva mare, es diu. Se li acut una idea genial, i retalla un Manuel, una àvia i un munt de germanets imaginaris de paper. S’adona que la casa queda massa petita, i en fa una de més gran. La petita pot ser la casa de camp, es diu amb un somriure. No sap ben bé què és una casa de camp, però li sembla que seria bonic tenir-ne una. Segur que l’Esther en té més d’una, i de dues. L’Anita decideix que la podrien compartir, i retalla una Esther de paper. Retalla tota la seva família, i els seus regals, inclòs el gos. Ben pensat, el gos també hauria de tenir una casa i una família; així que ràpidament retalla un palau per la família canina. Potser la meva família també podria tenir un palau, pensa. Així que fa un gran palau. I un hospital. I una clínica veterinària. I un supermercat dels grossos, dels de dues plantes; amb menjar de tot el món, fins i tot del seu país.

Quan sigui gran, l’Anita vol ser bombera. L’àvia li diu que hauria de ser infermera, però aquesta és la seva ciutat; per això retalla un camió de bombers, i moltes dones bomberes.

Quan sigui gran, l’Anita vol ser bombera. L’àvia li diu que hauria de ser infermera, però aquesta és la seva ciutat; per això retalla un camió de bombers, i moltes dones bomberes. Buscant per la cuina ha trobat uns llumins, i se li acut una idea de bomber… o més aviat de bombera.

Quan l’alarma d’incendis xiula pels altaveus del restaurant i la família de l’Esther crida sense moure’s del reservat, l’Anita esclata a riure. Comença a caure aigua del sistema d’emergència. Les bomberes han apagat l’incendi de la seva petita ciutat de paper! El Manuel, quan troba la seva filla rient, vol enfadar-se, però no pot evitar unir-s’hi. Potser si el fan fora, encara se n’alegrarà. Ja trobaran una altra manera de comprar-se el palau; en el fons, ja tenen tot allò que necessiten.

En la seva ciutat de paper, envoltada de regals de paper, l’Esther badalla.