Esperant a ser llegida

No recordo com vaig arribar al lloc on sóc ara, tan sols recordo com vaig arribar a ser el que ara sóc, una paraula escrita i empresonada.

No recordo com vaig arribar al lloc on sóc ara, tan sols recordo com vaig arribar a ser el que ara sóc, una paraula escrita i empresonada.

Des de la ment d’un jove escriptor, que buscava en el seu interior la força i la inspiració suficient per realitzar un treball que impressionés  la seva editorial, jo observava com els seus caòtics i desendreçats pensaments s’entortolligaven i giraven donant salts i piruetes, omplint fins els més profunds espais, sense deixar-me gairebé lloc.

Amagada entre records quasi oblidats estava jo, intentant passar desapercebuda davant el corrent despietat de pensaments. Sempre havia estat així, i no em molestava, la veritat.

Maleeixo el moment en el qual vaig passar de ser un idea indefinida que flotava entre les recòndites cantonades de la ment al que ara sóc, i com m’agradaria tornar enrere i canviar el que vaig fer. Tot va passar quan, cansada de quedar-me observant com la riera imparable de pensaments es movien ocupant cada racó i giravoltant feliçment, vaig decidir sortir de l’avorrida rutina a la qual m’havia acostumat. Amb molta precaució vaig treure el cap, encara amagada vaig contemplar meravellada la gran immensitat i la complexitat d’aquell intel·lecte: colors formes i xiuxiuejos omplien aquella gran sala proporcionant-li un aspecte intimidant i alhora fascinant. Oblidant completament l’antiga prudència, vaig sortir a l’exterior. Durant uns minuts no va passar absolutament res, vaig passejar la mirada per les parets escorcollant el meu voltant satisfent així una curiositat que ja feia temps em rosegava per dintre.

De sobte, un silenci espès va omplir l’habitació, i les antigues reflexions que ballaven es van aturar, una força estranya em va arrossegar cap a l’exterior. Em sentia impotent amb el que estava passant, vaig provar de resistir-me, de tornar a l’interior, però res semblava donar resultat. Resignant-me al meu futur vaig abandonar el meu esforç, el meu voltant es va transformar, tot era blanc, una superfície plana i llisa, mentre notava com la meva essència m’era arrencada amb un punxó de gotes negres com la nit, que eren impreses sobre la blanca fulla, fins a deixar tot el meu ésser escrit.

Des d’aquell dia estic atrapada en el que he deduït que és un llibre, les dures cobertes retenen en el seu interior mil paraules o històries que esperem ser llegides, enyoro poder estar lliure, encara que estigués amagada, podia observar, treure el cap i sentir-me part d’alguna cosa.

No sé quan temps fa que estic tancada en aquest infern però em semblen segles, mai no passa absolutament res, i no puc fer res per distreure’m a part de llegir-me a mi mateixa. El meu voltant està sumit en una tranquil·litat que ho acapara tot. No puc sortir de la meva calmada presó i només em queda esperar a ser llegida.

El temps passa, i ja em sé la meva història al complet, començo a desesperar-me quan sobtadament el llibre és sacsejat. Un cop fort obre el llibre i noto com una llum brillant m’il·lumina. Desorientada i encegada per la llum, no m’adono de com la meva pàgina s’obre, noto com em xiuxiuegen suaument, i alliberant-me de la meva presó de paper m’enlairo seguint el camí que traça la veu, fluixet, molt fluixet, però suficient per donar-me la llibertat tan esperada. Em passejo entre els pensaments del meu salvador i vaig saltant i girant per tota la immensitat de la seva ment, sense témer res. Sóc part d’una corrent ràpida que ho arrossega tot. Sóc una idea definida, una història per explicar, una paraula lliure.