Òscar Boada, director de l´Escola de Música d’ IPSI
La figura del compositor anglès William Walton ( 1902-1983) és pràcticament desconeguda a casa nostra. En canvi, és un compositor que ha influenciat enormement la d’altres creadors que sí que són coneguts i reconeguts com ara els compositors de bandes sonores John Williams i el legendari Bernard Hermann.
Com que la millor manera que un compositor ens interessi i ens caigui bé, és mitjançant la seva música, el millor serà que, directament, escoltem dues de les seves obres més conegudes:
Crown imperial escrita per a la coronació del rei George VI, pare de l’actual reina.
Orb and sceptre escrita per a la coronació, uns anys més tard, de l’actual sobirana, la reina Elizabeth II.
Tal i com podeu escoltar, ambdues són marxes de coronació. La noblesa de les seves melodies centrals és extraordinària i només comparables a la de les marxes de pompa i circumstància que Edward Elgar va escriure molt abans.
Però, com va arribar William Turner Walton a ser comissionat per escriure obres de tanta importància nacional? Doncs bé, heu de saber que l’obra que va destapar la seva fama a Anglaterra va ser una obra de joventut ( tenia només vint-i-vuit anys): un oratori per a gran ( grandíssima!) orquestra i cor que va escriure per al Leeds Festival. L’obra és extraordinària i us recomano vivament la seva audició sencera, però, si voleu només fer un tastet, podeu anar al minut 11.31 (In Babylon, Belshazzar the king).
Aquests ritmes sincopats, els metalls mostrant el seu màxim esplendor, l’atrevida escriptura coral van assolir un èxit tan important que, des de llavors, l’obra ha estat en el repertori de les societats corals i orquestres més importants del Regne Unit i el que és més important, li va proporcionar l’honor de poder escriure per a la reialesa britànica que, segons sembla, ha estat atenta sempre al devenir musical dels seus compositors, igual que a Espanya, oi que sí?.
El cas és que, com sempre passa a la vida, després d’una pujada sol venir una baixada i Walton no va ser una excepció. Ben aviat va ser titllat per alguns crítics de compositor conservador i tingué, a més, la mala sort de coincidir en el temps amb un altre grandiós músic, Benjamin Britten (1913-1976) que tenia de sobres, el que ell mai no tindria: do de gents.
De manera que aviat decidí dues coses: abandonar la verda Anglaterra i anar-se’n a viure a la bellíssima illa italiana d’Ischia, al golf de Nàpols, despés de casar-se amb una noia argentina molt jove que va conèixer en un congrés de drets d’autor a Buenos Aires i a la qual es va dirigir, en veure-la, amb aquestes paraules:
-Senyoreta Susana, que sàpiga que vostè serà la meva esposa.
-Oh, doctor Walton, per favor, no sigui ridícul!
I no va ser ridícul el que va fer William Walton, perquè a Ischia van construir, junts, una casa increïble, envpltada de llum (que per a un compositor anglès és un bé d’allò més preuat!) i d’uns jardins tropicals bellíssims –I Giardini della Mortella– que avui es poden visitar i que val molt la pena d’admirar. Doneu-hi una ullada en aquest enllaç i, si, quan tot torni a la normalitat, podeu anar a Ischia, no us els perdeu, de cap de les maneres!!
Allí, allunyat de la seva pàtria que, eventualment, semblava haver-li donat l’esquena, William Walton, que posteriorment seria nomenat “Sir” per la reina Elizabeth II, va seguir escrivint i creant amb una meticulositat increïble. Deia que escriure música era molt més dur que estar en estat, perquè la concepció d’una obra durava molts més mesos que un embaràs!
Va tocar tots els camps: concerts (per a viola, violí, violoncel), òpera: The bear (òpera còmica) i Troilus and Cressida (que va fracassar en la seva estrena a la Scala de Milà. Diu el compositor que en sortir a saludar i rebre la pitada que li va dedicar el públic milanès, va lamentar no tenir a mà un xiulet per tal de poder-los respondre adequadament!) Segur que, malgrat que el públic sempre té la raó, no van escoltar prou bé. Us recomano escoltar aquesta ària i jutgeu vosaltres mateixos:
i aquest fragment, també de la mateixa òpera, segur que us connecta amb l’univers “Bernard Hermann”, el compositor de les pel·lícules de Hitchcock:
Les seves dues simfonies, són dos monumentals obres, molt distintes estilísticament parlant, perquè, entre d’altres coses, es troben separades per uns quants anys ( La primera va ser presentada el 1935 mentre que la segona va ser estrenada el 1960)
Podeu comparar-les tot seguit:
I per acabar, dediquem una mica d’espai a la seva obra per a cinema. Molt amic del gran actor i director Lawrence Olivier, va dedicar bona part de la seva creació al setè art, en especial a pel·lícules que tenen a Olivier com actor principal o director.
La música de la monumental pel·lícula La batalla d’Anglaterra, també amb Olivier com a protagonista, va ser encomanada a les seves mans, però, curiosament, per obscures raons, una gran part de la música escrita per ell va ser rebutjada i la banda sonora final, fou compartida amb el compositor Ron Goodwin (En saber-se que la seva música havia estat rebutjada, esclatà un escàndol monumental que portà a un acord “in extremis” amb el resultat que la major part de música és de Goodwin, restant només de Walton el fragment que podeu escoltar a continuació)
Walton és un compositor espectacular que mereix ser conegut i admirat. Desitgem que us hagi agradat l’apunt d’avui i us recordem que, si teniu algun dubte, ens podeu contactar a musica@ipsi.cat, i escoltar més a Heu escoltat mai?
Presentem l’obra extraordinària d’un compositor anglès gairebé desconegut entre nosaltres
Deixa un comentari