Viatge: d’Infantil a Batxillerat

Encara que jo no ho recordo, el primer dia del curs 2008-2009, vaig conèixer la que va ser la meva primera amiga de l’Escola. Tot i que no ho recordo gaire, es veu que ja abans d’entrar a l’edifici ens havíem agafat la mà i ens havíem decidit a ser inseparables. Llavors jo tenia 3 anys, però hi havia companys que havien entrat l’any anterior, quan en tenien 2. Les classes de P2 llavors estaven on ara veiem les classes de 4t C i 4t D, i el pati d’aquestes mateixes classes és on molts alumnes de l’Escola havien jugat a empastifar-se amb fang, córrer amunt i avall, jugar al “pilla-pilla” o a fer curses amb motos de plàstic d’aquelles que fan tant de soroll si el terra és de sorra. Tot i els grans esforços dels professors, la colla de nens que va entrar a l’Escola l’any 2007, no recorden ni la meitat d’aquelles activitats i tasques que van estar fent a l’Escola durant els anys abans de començar infantil. Les persones no acostumem a recordar tot el que ens passa i encara menys el que passa en els nostres primers anys de vida. Tot i així el cervell humà té la capacitat de guardar i recordar aquelles coses que han resultat més importants per nosaltres en les diferents etapes del viatge. Per això l’estima que vam sentir de nens pels professors que ens van estar ajudant a créixer, no és tan fàcil d’oblidar i per això els que van ser aquí els primers anys de la seva educació recorden la Lali i la Mireia Roig amb enyorança. Aquí començaríem a formar la nostra petita caixa personal dels records.

Un any més tard, els nens del 2005 que més tard esdevindríem nosaltres, canviaven d’edifici i es trobaven unes classes plenes de nens i nenes nous, que ploraven, reien i cridaven creant així un ambient del més agradable pels professors d’etapa. La diferència aquell any, era que les activitats de lleure anirien disminuint poc a poc i aniria apareixent davant nostre alguna “feina” on hauríem de resseguir una línia corba o retallar un quadrat que acabaria sent una rodona aixafada més que una altra cosa. A partir de llavors, els Timbals, les Maraques, les Panderetes i les Trompetes passarien a ser Estrelles, Llunes, Astronautes i Cohets i més tard Palmeres, Avets, Cedres i Roures. A P3 guardaríem a la nostra caixeta dels records les figures de plastilina que tot i que ens advertien que no ho féssim acabarien sent xurros d’un color gris lleig resultat de la barreja de tots els colors que teníem a l’abast. “Barreges homogènies” les hem anomenat més tard.També hi afegiríem la famosa carpeta viatgera de color blau, verd o groc amb un gomet que portaria el nostre número de llista i, en gran, el nostre nom.

Abans de dinar, cantaríem sempre una cançó per poder començar i un cop acabats els plats faríem la migdiada en aquelles hamaques de color verd a conjunt amb les mantes que portaven la icona personal que havíem triat al principi del curs. Hi havia de tot: peixos, pilotes, forquilles o en el meu cas un pallasso amb una flor al barret. Aquest mateix any també començaríem a fer piscina i a nedar, tot i que més aviat semblàvem una classe de boies flotant enmig de la piscina entre tant “manguito” i “burbujita”. El millor record, però, seria la xocolatada al que llavors era el menjador dels grans (el menjador vermell) o el lloc on ens portaven abans d’anar a casa.

A P4 guardaríem els gots de plàstic personals amb els que bevíem aigua de l’aixeta i els quals teníem penjats al costat de la pica donant-li  així un toc de color a l’aula. Molts recordaríem les diademes de flors i les corones decorades amb gomets i ratlles dels companys amb què tornàvem a casa el dia del nostre aniversari. Fins i tot, he sentit algú recordar la frase que se sentia més en els lavabos mixtes de la planta 11 “Em neteges el cul?”. Sincerament no sé com s’ho feien els adults. Fins i tot a la meva tutora li vàrem regalar un megàfon perquè la deixàvem sempre sense veu. Una altra cosa que sempre ens tornarà a aquesta etapa d’infantil és la pasta de dents rosa de maduixa marca “Licor del polo” que estic segura que si la tasteu ara, més de la meitat de vosaltres no entendreu com ens agradava tant (havíem arribat a menjar-ne) I la neu! Com podríem oblidar la nevada d’aquell dia de P4, que va ser l’última nevada de veritat enregistrada als nostres records a Barcelona. Recordo estar fent anglès i que, per tant, la meva tutora,Teresa, estava dinant. De sobte va aparèixer cridant amb la seva veu afonica d’últim dia de la setmana i no ens ho creiem. Recordo l’eufòria en veure la neu caient que hi havia en l’ambient i sortir tots fora al pati de les pilotes de les aules de P4. He descobert que realment no recordem la neu en si, però sí la sensació que allò tan senzill però inusual va provocar en els mini-nosaltres. Va ser realment èpic.

Finalment les inoblidables bates de ratlles grises i blanques amb les butxaques vermelles on, perquè mentir, tothom havia posat menjar alguna vegada. Recordo haver vist de tot en aquelles butxaques: mandarines, pa (molt de pa), samfaina i fins i tot, arròs amb tomàquet.

P5! La carta que vam escriure als pares explicant que sabíem llegir i escriure és una de les coses que recordem més d’aquell any. Aquella carta la recordo plena de floretes i dibuixets per tapar els buits de lletra enorme que havia fet escrivint 2 línies. Les paraules tortes i les lletres desiguals, estic segura que van emocionar a més de la meitat dels nostres pares. Però això només va ser una petita part del nostre aprenentatge, ja que molts de nosaltres recordarem millor les famoses frases “La pepa fa pipí” o “el pep té una pilota”. I, és clar, no oblidaré el punxó. Ens encantava fer forats a tot arreu fins i tot sense l’”alfombreta” que ens donaven per no fer malbé la taula. Oops.

Llavors vam començar primària i crèiem que érem ja molt grans. Van començar els llibres de lectura i les visites a la biblioteca per omplir amb tres segells el punt que ens demanaven tenir complet cada trimestre. A 2n les primeres convivències a la casa on aniríem els tres anys següents a jugar a bàsquet, futbol o a banyar-nos a la piscina i l’últim dia faríem l’esperada disco, vestits de gala, després de sopar mongetes tendres. I, si recordeu bé, va ser aquell mateix any que també vam fer l’obra de castellà davant dels pares, cosa que ens va fer estar tan nerviosos. L’obra del Medievo. Un any més tard cantàvem cançons en anglès davant de la classe sense cap vergonya però amb la pressió de la Montse Català que ens havia de posar la nota. A quart, tots teníem l’agenda impecable intentant aconseguir deixar el llapis enrere i després cada color de boli borrable possible. Vaig arribar a veure’n de rosa i lila. A més aquell any ens va ser assignat a cadascú de nosaltres un animal i una planta de la flora i la fauna de collserola. Quines presentacions que vàrem fer amb cartolina. Ara diríem que érem massa antiquats! Per favor! Si tenim l’iPad!

A 5è, van donar-nos el primer indici de confiança de veritat quan vam haver de responsabilitzar-nos del nostre propi correu de l’Escola. Vinga a apuntar la contrasenya ben amagada perquè ningú la veiés i vinga a perdre el maleït paperet. 

Les colònies aquell any van ser a principi de curs, a Olot. Era octubre i va ploure moltíssim, però tot i així ens ho vam passar genial a la casa amb els tres gossos i l’escenari que hi havia sota la carpa del jardí on l’últim dia vàrem fer una barbacoa. El concurs de “Tu sí que vales!”, va ser la millor part de les convivències. 5è va ser l’any dels canvis. A música, vam començar teclat amb les escales més senzilles i sense saber que més tard acabaríem sabent tocar l’himne d’Eurovisión o el Cant dels Ocells.

I, finalment, vam acabar primària amb 6è. Sens dubte va ser el millor any de tota la primària. Llavors ens van començar a tractar com persones “grans” (o així ens sentíem). Primer van aparèixer els fillols que ens semblaven tan petits, i l’any que ve seran ells els padrins ja. Tot i que no vam fer gaires activitats amb ells podem recordar el dia que vam fer la mona i la sortida al concert de Nadal. 

La línia de la vida, les grans exposicions de castellà, les famoses vacunes que tanta por ens feien i que després no van ser per tant i, per acabar l’etapa, guardaríem com un dels millors records les convivències de 6è. El primer dia que vàrem anar a Port de la Selva a fer caiac i vela, vam acabar tots ben cremats i més tard, aquella nit, sopant i després fent els jocs de nit es notava el cansament. Després, la sortida a Figueres on vàrem visitar el museu Dalí. Després de la nit de disco, ens van proposar fer una excursió opcional fins al poble on, finalment, en arribar, els que van voler-hi anar ens van comprar patates i cocacoles, cosa que ens va sorprendre tant a nosaltres com als mateixos professors mentre ho feien. La tornada a Barcelona va significar el final de curs per a nosaltres tot i que encara ens quedava un mes de classe. 

Amb l’últim àlbum fet i deixant enrere l’edifici vam passar l’últim dia a la piscina de Vallirana menjant Push Pops i cremant-nos a l’herba.

Abans de continuar obrint poc a poc records de cada una de les vostres caixetes penso que es necessari remarcar coses com els Carnestoltes, amb les rues de la tarda on tants de pares provaven de fer fotos als seus fills i els timbalers se sentien 4 illes més enllà. Els Sant Jordis tan esperats on el pregó se’ns feia etern a nosaltres, que volíem córrer a la perruqueria boja o al túnel del terror i del qual més tard formaríem part. I no mentim si diem que el que més ens agradava del dia eren les croquetes que hi havia per dinar. També les olimpíades on ens moríem de calor, els que portaven mitjons blancs se’ls tornaven negres i ningú es salvava de tornar a casa amb les sabates plenes de cautxú (les cosetes negres aquelles del camp de futbol). Remarcar que sempre guanyaven els mateixos…

Llavors, cap a final de curs, arribava el menú votat que podria ser conegut com el menú preferit dels alumnes ja que sempre era el mateix, realment no sé ni perquè ens preguntaven: l’arròs amb salsa de tomàquet, les croquetes amb boletes de patata (“cuánto frito”) i el polo regnaven als nostres plats aquell dia. Després els dies de cada dia les orelles de les pobres cuineres devien acabar fartes de sentir “el mínim si us plau”. Sí que és veritat que de tant en tant algú no deia res i després hi havia el típic alumne extraterrestre que deia “el màxim” i tothom corria a oferir-li el seu menjar. I ja que parlem d’extraterrestres, cal destacar les blaves boques amb què més d’un alumne acabava el dia a causa dels vampiros que per 5 cèntims compràvem en massa a la Colors de la cantonada.

I aquí nosaltres vàrem creure que s’acabava la nostra llibertat i vàrem arribar ben espantats al primer dia de l’ESO. Recordo que la primera classe que vam fer a 1rA va ser “caste” (la preferida de tothom) i ens van dir que ben asseguts i esquena recta. Poc després van arribar les Jornades Culturals i l’Espai dels alumnes. Aquella mateixa primavera vàrem tenir el nostre primer Sant Jordi sense atraccions, les quals vàrem trobar a faltar, però tot i així aquella setmana entre sortides i JJLL ens va acabar recompensant. Més tard, en acabar la 3a avaluació, vam tenir el nostre primer crèdit. El fang d’aquell camp d’arròs del Delta de l’Ebre en els nostres banyadors, les trompades a les cames de la ruta en bici  i el cansament de les sortides resumirien aquells dies. Aquell mateix any, havíem llegit Tirant lo Blanc i havíem anat d’excursió on ens n’havien representat alguna escena. Havíem descobert què era no tenir un tutor que fes totes les classes i que no totes les classes les teníem a la mateixa aula. L’any següent, vam descobrir la física i la química amb el moviment rectilini uniforme i els mètodes de la separació de substàncies. A més, a mates vam fer aquell treball pel qual vam haver d’enviar tanta enquesta a tanta gent. I tot i que sembla molt llunyà, aquell any vam tenir el nostre últim crèdit al Port del Comte. Sincerament, el que més recordo d’allà son les baixades amb els donuts que vam fer a l’exterior de la casa. Finalment, sembla que aquests dos últims anys tan estranys han passat molt de pressa i ni ens n’hem adonat. Si ho pensem bé, encara som aquells nens que es preocupaven pel gust de la pasta de dents o pel color del got que portaven a classe, que segurament tenien igual que l’amiga o amic íntim. I vulguem o no, tots hem crescut junts i encara que no ho vulguem tindrem una mica dels altres en la nostra persona.

La majoria de nosaltres ens coneixem des dels quatre anys i, sense adonar-nos-en, IPSI s’ha anat convertint en la nostra segona casa, aquí hem compartit dinars, aniversaris i nadals, tots junts. Hem passat gran part de la nostra vida en aquesta escola, any darrere any, creixent i desenvolupant-nos com a persones. Hem conegut a molts dels nostres millors amics, i a molts professors dels que sempre ens recordarem. Hem après molt, tant acadèmicament com de la vida.

Si som sincers, tots hem plorat alguna vegada pels exàmens. Però a vegades ens oblidàvem que tot això només formava part del trajecte. Ara està a les nostres mans decidir el que és bo i el que és dolent per nosaltres. 

A partir d’ara, haurem de començar a prendre les nostres pròpies decisions respecte al nostre futur. Ara ens toca ser responsables però també això comportarà que tinguem més llibertats