Adela Zapata, professora de Batxillerat
Recordo que a l’antiga versió en paper de ElFil hi havia sempre, a l’última pàgina, la secció “Què li trobo a Barcelona” on, algun estranger establert a Barcelona, ens relatava la seva experiència i descobriments personals de la capital catalana. Em semblava una secció curiosa i simpàtica alhora i trobava lògic que Barcelona pogués enamorar algú fins al punt de decidir fer-ne el seu lloc de residència. No és la intenció d’aquest article estendre’m sobre les seves joies arquitèctoniques i racons característics. Ja aleshores començava a planar en mi allò que no li trobo a Barcelona. Tots els barcelonins sabem que Barcelona s’ha convertit en una ciutat massa gran i amb un turisme creixent que va desplaçant justament allò que podia tenir de més genuí. Però tampoc és aquest l’aspecte que més em manca. Com tota gran ciutat batega a un ritme massa accelerat, les persones van sempre corrents, al carrer, al metro… Milers de cotxes solquen la ciutat i el seu perímetre urbà cada dia ja sigui per anar a la feina o per fugir de la ciutat el cap de setmana. Moltes d’aquestes persones, a la recerca d’un espai més natural. I vet aquí el que em manca des de fa massa temps: la natura.
… ja aleshores començava a planar en mi allò que no li trobo a Barcelona.
Jo també formo part d’aquesta tribu urbanita que va buscant paratges més naturals. Per aquesta raó, pels volts de l’estiu de 2001, vaig fer un viatge al país càtar, a l’altre costat dels Pirineus. El que vaig descobrir allà va ser un paisatge encisador i una història que ja coneixia dels llibres però que em va estremir quan vaig trepitjar els castells càtars: Queribus, Peyrepertuse, Puilaurens, Puivert i el més emblemàtic de tots: Montsegur. En aquells castells i en aquelles terres havien viscut els anomenats bonshomes que patiren la cruel croada per part del rei de França i el papa Inocenci III. El seu pecat: pensar diferent i no estar d’acord amb la doctrina de l’església catòlica. El seu destí: la persecució i aniquilació fins a l’últim d’ells. Aquí també va començar el declivi d’una societat pròspera i oberta amb una cultura i una llengua pròpia: la langue d’oc que es veuria engolida per la langue d’oil i 700 anys d’oblit. No ha estat fins l’any 2016 que la regió ha recuperat per decisió popular, el nom que li havia estat negat: Occitanie.
Tal com diu la dita, “Occitans i catalans som germans”. Potser per aquest motiu i meravellats pel paisatge i la seva gent, el meu marit i jo vam començar a buscar una casa en algun poble. I de vegades, sembla que hi hagi una màgia oculta que realitza el teu desig perquè… la vam trobar. Allà ens estava esperant: una preciosa casa del segle XVIII que havia vist i viscut moltes coses, entres d’altres, la Revolució Francesa. Però no tot són flors i violes. Encara que guardava tota la força i presència en la seva construcció en pierre, vam haver de fer moltíssimes reformes i restauracions interiors per tal d’adequar-la al segle XXI. Van ser anys molt durs, de molta feina personal i dedicació a tots els nivells. No és per a tothom, en som conscients. Però la satisfacció que amb el pas del temps ens ha donat, no té preu. Tanmateix, l’aventura no s’acaba aquí perquè aquesta casa l’hem transformat, donada la seva grandària, en un petit hostal rural, el que en francès se’n diu chambre d’hôtes o bed & breakfast, segons el terme anglès. Obrim sobretot a la temporada d’estiu. El nostre perfil de client és el de persones d’uns cinquanta anys que busquen natura, història i tranquil.litat. A més, es dona la circumstància que la nostra oferta gastronòmica és vegetariana, oferta, d’altra banda, difícil de trobar en l’àmbit rural. Això no vol dir que tots els nostres clients siguin vegetarians però sí que podem dir que tot aquells que tasten la nostra cuina, els agrada força.Curiosament, casa nostra havia estat la llar d’una nissaga de carnissers o bouchers que hi vivien, a la casa engreixaven el porc, el sacrificaven, curaven i assecaven la seva carn i finalment la venien a la boucherie, que actualment és el nostre saló-menjador! I encara una altra curiositat: hem descobert als arxius històrics del poble, que abans de la nissaga de carnissers, la casa va ser un lloc per fer parada i fonda dels carruatges ja que per la seva situació com a cruïlla de camins, el poble té una rica tradició d’hostalatge.
Veritablement, a tota la regió hi ha moltíssimes coses per veure, així com misteris que han inspirat moltes obres literàries, des del mateix Jules Verne fins al Codi Da Vinci. Llocs enimàgtics com la muntanya de Bugarach o el petit poble de Rennes le Château.
Però això, estimats lectors, és una altra història que algun dia potser m’animaré a escriure…
En aquest petit article l’Adela Zapata ens explica la seva experiència en trobar un lloc lluny del soroll de la ciutat i a la vora de la natura, en el país occità.
Deixa un comentari