A l’òpera, diuen, quan el teló s’aixeca, s’aixeca per a tothom. No hi ha papers grans o petits, tothom és imprescindible, des del darrer maquinista fins a la protagonista, passant pels figurants, bandes internes o cors interns.
Turandot és la darrera òpera de Giacomo Puccini, que la deixà inacabada i que fou finalitzada per un deixeble seu anomenat Franco Alfano, qui, segons sembla, realitzà un treball molt intens amb una durada aproximada d’una hora i mitja de música que, sense cap mena de pietat, fou retallada pels editors a quinze minuts escassos, la qual cosa provocà un comprensible enuig d’Alfano que fins i tot mai arribà a incloure aquesta continuació al seu catàleg d’autor.
En tot cas, Turandot és ja una òpera del segle XX, amb notables troballes harmòniques i tímbriques sense perdre, és clar, la qualitat lírica marca de la casa amb àries brillants i emocionants que diuen molt en molt poca estona.
El cor del Gran Teatre del Liceu, que dirigeix Conxita Garcia hi té una part important, ja que Turandot és una òpera molt coral. Els cors de nens d’aquest període de la història solen ser senzills d’execució, malgrat que això no vol dir que no tinguin riscos: qualsevol error de precisió pot induir el desastre més absolut quan parlem d’òpera. Les distàncies, extremadament llargues, demanen una precisió absoluta i, per si això fos poc, el director, Josep Pons, exigeix la més grans de les exactituds (ho fa amb guant blanc, però no li fa res insistir si alguna cosa no surt com ell espera de qualsevol dels cossos corals o instrumentals…)
A Turandot, en una brillant versió escènica de Franc Aleu que incorpora tota classe de ginys i il·luminacions que fan que l’òpera esdevingui un espectacle visual més que remarcable, les aparicions del Cor infantil estan prescrites pel mateix Puccini com a “interns”. Això vol dir que es canta a la boca de l’escenari, sense ser vistos pel públic, a les anomenades “caixes”, on l’acústica no és precisament la millor i on s’ha de seguir amb passió un monitor que porta la imatge del director allí on no hi ha visió directa. Això és també aplicable a una banda de trombons i trompetes que actua al llarg de l’obra amb un interessant efecte estereofònic molt teatral.
El Cor Vivaldi, que actua dividit en dos grups de 17 cantaires per tal de “resistir” les 16 funcions que han tingut lloc, no surt a escena, no es maquilla, no es vesteix, però sí que surt a saludar, és clar i, és llavors quan el contacte de pocs segons amb el públic que omple invariablement el Gran Teatre del Liceu omple a tothom de joia perquè sembla que diguin: escolteu, Vivis! Aquests aplaudiments són per a vosaltres!
Deixa un comentari