Avui parlarem de Tosca. Siguem realistes: a moltíssima gent, la paraula òpera li desencadena un badall com a efecte reflex. D’altres, uns pocs, són tan fanàtics de l’òpera, que pensen que la vida no és sinó una bona raó per anar a les seves localitats del Liceu.
Això de l’òpera…què és? un “rotllo patatero” o la cosa més meravellosa del món?
Vejam, començarem per aclarir que hi ha òperes i òperes. Algunes tenen arguments i música febles però fan lluir als cantants, que queden convertits en malabaristes vocals, d’altres tenen arguments i música molt poderosos però són extremadament llargues i són molts els que les comencen i molt pocs els que aconsegueixen acabar-les i, finalment, hi ha òperes que tenen argument i música d’una potència inabastable i tenen la durada justa per tal que ningú no s’adormi al seu seient. Avui, us volem parlar d’una d’aquestes òperes. Concretament de TOSCA del compositor nascut a Lucca, Giacomo Puccini ( 1858-1924).
En primer lloc, cal dir de Puccini que era un compositor que cuidava molt els seus llibrets, això és el guió de les seves òperes. De fet, treballava quasi sempre amb Giacosa i Illica, que ja sabien ( pobrets…) com se les gastava el mestre i resistien d’allò més bé les crítiques i exigències ferotges que els plantejava el compositor. El llibret d’una òpera és, com ja haureu sospitat, d’una importància extraordinària perquè si aquest és del gust del compositor, la música fluirà sense problemes, mentre que si el llibret, per la raó que sigui, no motiva la creació musical, tindrem problemes i no seran dels menors, no!
Diguem, abans que res, que els arguments de Puccini són tots realistes o veristes, tal i com s’anomena el moviment que encapçalà Leoncavallo i que tingué com a seguidors compositors com Mascagni, Cilea, Giordano, Alfano, etc.i com a màxim exponent, el mestre de Lucca.
Això vol dir que tot el que passa en escena és possible: no hi ha fades que volen ni dragons que treuen foc, però això sí, hi ha dolents molt dolents i dones molt i molt enamorades que donaran la seva vida pels seus estimats o els les trauran, depenent del dia….
A Tosca hi trobem tot això i molt més! L’obra es divideix en tres actes:
Acte 1
A principis de segle XIX, el pintor Mario Cavaradossi, que es troba pintant a la Basílica de Sant’ Andrea della Valle, rep la irrupció d’Angelotti, antic cònsol de la República de Roma, que acaba de fugir del Castell Sant’Àngelo on es trobava presoner. Cavaradossi, que simptatitza amb les noves idees de la revolució francesa, acull Angelotti i li proporciona menjar i lloc per amagar-se. A tot això, coneixem el sagristà, que exerceix un contrapunt còmic al drama i ens presenten, és clar, Floria Tosca, la diva amant de Cavaradossi. El baró Scarpia (bon nom, si senyor!) cap de la policia i que, com a bon malparit, desitja tot el que li és aliè, fomenta la gelosia de Tosca mostrant-li un ventall que pertany a l’Atavanti, germana de l’Angelotti, de la qual sospita Tosca, perquè l’ha vist retratada, de manera inconscient, en una de les pintures que ha fet el seu Mario….m’aneu seguint? L’acte acaba en un Te Deum fastuós, a la glòria de l’aparent derrota de Napoleó a la batalla de Marengo.
Acte 2
Ens trobem al Palazzo Farnese, seu del sinistre Scarpia, mentre sona la cantata que Tosca interpreta en un lloc proper. Per sobre de la cantata, Scarpia interroga Cavaradossi. Vol saber què ha passat amb Angelotti. Cavaradossi nega i aguanta la tortura, però Tosca, que ha anat a veure Scarpia per saber què passava amb Cavaradossi, decideix, en sentir els crits del seu Mario en ser torturat, confessar el lloc on amaga Angelotti. La tortura acaba i llavors, Scarpia llança les seves xarxes per pescar Tosca. Li promet un salconduit i una execució fictícia de Cavaradossi, si s’entrega als seus braços. Tosca assenteix i quan té el salconduit signat, apunyala al malvat baró i fuig cap al Castel Sant’Angelo, on hi ha detingut, esperant l’execució, el pintor de la seva ànima.
Acte 3
Cavaradossi s’acomiada de la vida amb les darreres cartes i rep, inesperadament, la visita de Tosca que li avança el pla que li espera: execució fictícia i escapada conjunta una mica més tard. Cavaradossi encara l’execució, mentre Tosca s’ho mira de lluny, convençuda del pla ideat per Scarpia. Cavaradossi cau davant de la ràfega dels fusells i Floria Tosca s’hi acosta confiada. El seu semblant canvia quan veu que el seu estimat ha mort afusellat. Tot era una mentida més del malvat Scarpia, que acaben de trobar mort els seus sicaris que en mig d’una cridòria considerable acosen Tosca, que decideix llançar-se al buit, tot dient: Ens veurem davant Déu, Scarpia!!
Trets característics de Puccini:
-Va al gra. Res no l’entreté. Fixeu-vos que no hi ha obertura orquestral, només uns compassos que, de seguida, ens pinten l’escena i, au, al drama!
-Les àries són meravelloses i intenses però breus. Es diria que és música concentrada.
-El tracte dels anomenats “leitmotivs” o motius conductors, tan cars a Wagner, és ben identificable en el cas de Puccini. Veiem-ne uns quants:
-Els primers tres compassos de l’òpera són el leitmotiv de Scàrpia. Els tornarem a escoltar en diversos moments de l’òpera.
-El leitmotiv d’Angelotti, apareix immediatament després del de Scàrpia, com donant a entendre que, aquest, li va trepitjant els talons.
-El leitmotiv del sagristà, en una línia més lleugera, còmica.
-El leitmotiv de Tosca, que apareix amb la primera intervenció de Tosca i que la defineix com una dona apassionadament enamorada.
-El leitmotiv del pou on s’amaga el pobre Angelotti…si fins i tot hi podem imaginar el verdet de les parets!
Moments estelars que no podem oblidar d’escoltar
-Àries de Cavaradossi: Reccondita armonia. Minut 06.00 ( Part I)
E lucevan le stelle. Minut 32.55 ( Part II)
-Ària de Tosca: Visí d’arte Minut 9.16 ( Part II)
-Intervencions estel·lars de Scarpia: ( com què és tan dolent, no té dret a ària…)
Tre sbirri, una carrozza:( conté el Te Deum que clausura el primer acte) Minut 41.43 ( Part I)
Ha piu forte sapore… Minut 49.39 ( Part I)
-Tortura del pobre Cavaradossi: Minut 56 ( Part I) Escolteu la tensió i els acords terribles quan obre les portes per tal que Tosca vegi com torturen al seu estimat (1.02.39)
Esperem que us agradi tant com a nosaltres. Tosca és…increïble!
Deixa un comentari