Tir olímpic: L’Helena fa diana amb carrabina

Avui en dia, molta gent fa esport. Normalment, una persona s’aficiona a algun esport en concret de nen o d’adolescent. A tot arreu hi ha joves que juguen a futbol o a bàsquet … però havíeu sentit mai parlar del tir olímpic ?

El gener d’aquest mateix any vaig descobrir què era el tir olímpic. No era tir amb arc com pensava en un principi, era tir amb pistola i carrabina. No ho confonguem amb les paraules guerra o violència, no hi té res a veure. El tir olímpic consisteix en disparar amb una arma a un blanc (o diana). És un esport individual que ajuda a concentrar-se i a controlar els nervis, on no importa guanyar, sinó auto superar-se. Hi ha diferents modalitats, però la meva és “carrabina 10 metres” (tirar amb una espècie d’escopeta d’aire comprimit a un blanc de 45 mil·límetres de diàmetre amb balins de plom de calibre 4,5).

– una jaqueta i uns pantalons rígids, unes botes de sola plana, taps, una peça de plàstic per tapar un ull, un guant, un trípode…

Gràcies al saló de la infància, vaig tenir l’oportunitat de provar aquest esport. Em va agradar tant que vaig decidir apuntar-me a les clases de Club de Tir Esportiu de Barcelona. Allà vaig conèixer l’Alba i el Javi, els dos entrenadors més joves del club. Ells em van ensenyar els coneixements més importants de l’esport: la posició, l’ús correcte de les armes, el funcionament dels campionats i de les finals…

Vaig haver de decidir si volia tirar amb pistola o carrabina, així que després de provar les dues modalitats vaig escollir la carrabina. Em van explicar que els tiradors d’aquesta modalitat portaven un equipament especial: una jaqueta i uns pantalons rígids, unes botes de sola plana, taps, una peça de plàstic per tapar un ull, un guant, un trípode… En el quartet de material hi havia equipaments de segona mà i me’n van deixar un. Després de molts entrenaments, a final de curs, ens van donar l’oportunitat de participar al campionat de Catalunya. Allà és on vaig guanyar la meva primera medalla.

A l’estiu, sovint anava a entrenar. Quan va arribar el setembre, em van canviar d’equip: en comptes d’estar en l’equip d’iniciació, estaria a l’equip de competició. De la mateixa manera vaig canviar d’entrenador (vaig començar a entrenar amb l’Enric, qui havia anat com a entrenador als JJOO de Rio!). Vaig renovar l’equipament amb ajuda del club i vaig començar a competir de manera més constant. Llavors va ser quan vaig conèixer la Paula, la Mireia i l’Alba, i ens vam fer inseparables. Juntes anirem al Campionat d’Espanya de Joves Promeses d’aquest any a Granada!

M’encanta anar a entrenar i em sento molt a gust al Club de Tir Esportiu de Barcelona. Es molt divertit anar-hi els caps de setmana i trobar aquells avis que de ben segur havien començat com jo. El millor és que allà tothom es coneix i no existeix la rivalitat entre amics. Mai hagués imaginat que acabaria fent tir olímpic i, encara menys que aquest món em portés a conèixer tanta gent. No canviaria el tir per res del món.